“Educar és sembrar llibertat en cada ment que desperta.” Esta frase de Dolors Pérez no és només una metàfora bonica, és una declaració de principis. Educar no és omplir caps de coneixements, ni preparar persones per a obeir ordres o encaixar en un sistema. Educar és despertar consciències, encendre preguntes, obrir finestres. És sembrar llibertat, i això vol dir sembrar pensament crític, autonomia, capacitat de decidir i de transformar.
En una societat que sovint premia la submissió i penalitza la dissidència, educar per a la llibertat és un acte radical. Vol dir confiar en la capacitat de cada persona per a pensar per si mateixa, per a construir el seu propi camí, per a qüestionar el que li han dit que és “normal”. Vol dir formar ciutadania activa, compromesa, capaç de llegir el món i d’intervindre en ell. I això no es fa amb llibres de text tancats ni amb exàmens memorístics. Es fa amb escolta, amb diàleg, amb respecte, amb amor.
L’educació, entesa així, és una eina de transformació social. No és neutra, no és asèptica. Pot reproduir les desigualtats o pot combatre-les. Pot perpetuar els privilegis o pot obrir camins d’equitat. Pot domesticar o pot alliberar. I ací és on entra la responsabilitat de qui educa: no només transmetre coneixements, sinó també valors, actituds, mirades. No només ensenyar a llegir i escriure, sinó a pensar, a sentir, a conviure.
Educar per a la llibertat implica reconéixer la diversitat com una riquesa. Cada ment que desperta és única, i això és meravellós. No podem pretendre que totes les persones aprenguen igual, pensen igual, senten igual. Cal una educació que s’adapte a les necessitats de cadascú, que valore les diferències, que done espai a totes les veus. Una educació inclusiva, feminista, intercultural, anticapacitista. Una educació que no deixe ningú arrere.
També implica repensar els rols dins de l’aula. El professorat no ha de ser un emissor d’informació, sinó un acompanyant, un facilitador, un sembrador de preguntes. I l’alumnat no ha de ser un receptor passiu, sinó un subjecte actiu, amb veu pròpia, amb capacitat de decidir sobre el seu aprenentatge. Quan es crea un espai de confiança, de respecte mutu, de llibertat real, l’aprenentatge esdevé una experiència transformadora.
Però educar per a la llibertat no és fàcil. Requereix temps, paciència, formació, recursos. I, sobretot, requereix un sistema educatiu que ho permeta. Massa vegades, el sistema prioritza els resultats per damunt dels processos, la disciplina per damunt de la creativitat, la uniformitat per damunt de la diversitat. Massa vegades, les escoles es converteixen en fàbriques de notes, en llocs on es classifica, es jutja, es limita. I això és una traïció al veritable sentit de l’educació.
Per això, cal una transformació profunda. Cal repensar els currículums, les metodologies, les avaluacions. Cal donar més autonomia als centres, més suport al professorat, més participació a les famílies i a la comunitat. Cal posar la vida al centre, i això vol dir cuidar, escoltar, acollir. Vol dir entendre que l’educació no és només una qüestió acadèmica, sinó també emocional, social, política.
També cal reconéixer el valor del treball educatiu. Massa sovint, les mestres i els mestres són infravalorats, precaritzats, sobrecarregats. I, tanmateix, són una peça clau per al futur de la societat. Educar és una de les tasques més importants, més delicades, més exigents. I cal cuidar qui educa, formar-lo, escoltar-lo, reconéixer-lo. Perquè sense bones condicions laborals, sense suport institucional, sense temps per a reflexionar i créixer, és molt difícil sembrar llibertat.
L’educació també ha de ser una eina per a combatre les desigualtats socials. No podem parlar de llibertat si hi ha infants que no tenen accés a una alimentació adequada, a una vivenda digna, a una atenció sanitària bàsica. No podem parlar d’igualtat d’oportunitats si el codi postal determina el futur educatiu. Per això, l’educació ha d’anar de la mà de les polítiques socials, ha de ser part d’un projecte de justícia global.
I no podem oblidar el paper de la cultura. Educar per a la llibertat és també educar en la creativitat, en l’expressió artística, en la sensibilitat estètica. És donar espai a la música, al teatre, a la dansa, a la literatura. És obrir finestres a altres mons, a altres formes de ser i de sentir. És fer de l’escola un lloc viu, ple de colors, de sons, de paraules. Un lloc on cada criatura puga descobrir qui és i qui vol ser.
La frase de Dolors Pérez ens recorda que cada ment que desperta és una oportunitat. Una oportunitat per a construir un món més lliure, més just, més humà. I això no és una utopia, és una responsabilitat. Cada dia, a cada aula, a cada conversa, tenim l’oportunitat de sembrar eixa llavor. I no sabem quan ni com germinarà, però sabem que ho farà. Perquè la llibertat, quan es planta amb amor i respecte, sempre troba la manera de créixer.
Per això, cal defensar l’educació com un dret fonamental, com un bé comú, com una eina de transformació. Cal lluitar contra les retallades, contra la segregació, contra la mercantilització. Cal construir una educació pública, laica, inclusiva, de qualitat. Una educació que no es limite a preparar per al mercat laboral, sinó que forme persones lliures, crítiques, solidàries.
Educar és un acte d’esperança. És creure que el món pot ser millor, i que cada persona pot contribuir a fer-lo millor. És confiar en la capacitat de cada ment per a despertar, per a pensar, per a estimar. És sembrar llibertat, i això és el més revolucionari que podem fer.