“L’art és una forma de resistència contra l’oblit i la norma.” Amb esta afirmació, Anna Moner ens convida a mirar l’art no com un simple entreteniment o decoració, sinó com una eina poderosa de transformació social. L’art, en totes les seues formes, té la capacitat de qüestionar, de recordar, de sacsejar consciències. I en un món on l’oblit és una estratègia de poder i la norma una imposició constant, crear és resistir.
Vivim en una societat que tendeix a uniformitzar, a simplificar, a esborrar allò que no encaixa. La norma —ja siga estètica, cultural, sexual o ideològica— actua com una força que margina tot allò que s’escapa del que és considerat “acceptable”. I l’oblit és el seu aliat més fidel: esborra les veus dissidents, les memòries incòmodes, les històries que no interessen al relat dominant. En este context, l’art esdevé un espai de llibertat, un refugi per a la diferència, una trinxera des d’on resistir.
L’art té memòria. És capaç de recuperar allò que ha sigut silenciat, de donar veu a qui no l’ha tinguda, de fer visible el que s’ha volgut ocultar. Quan una artista pinta una dona anònima del passat, quan una escriptora recrea la vida d’una obrera silenciada, quan una peça teatral denuncia una injustícia històrica, no només està creant bellesa: està fent justícia. Està trencant el pacte de silenci que el poder ha imposat. Està dient: “Això va passar. Açò importa. Açò no s’ha d’oblidar.”
Però l’art també és dissidència. És capacitat de dir “no” a allò que ens vol uniformes, obedients, muts. És gosadia per a imaginar altres mons, altres cossos, altres formes de viure. És valentia per a mostrar el dolor, la ràbia, el desig, la fragilitat. És una manera de dir: “Jo existisc. Jo sent. Jo tinc dret a contar la meua història.” I això, en una societat que castiga la diferència, és un acte revolucionari.
L’art feminista, per exemple, ha sigut clau per a denunciar la violència masclista, per a visibilitzar les experiències de les dones, per a qüestionar els rols de gènere. Des de les performances de les Guerrilla Girls fins a les instal·lacions de Marina Abramović, passant per les novel·les de Virginia Woolf o els murals de les artistes urbanes contemporànies, l’art ha sigut un espai de denúncia i de reconstrucció. Ha permés dir allò que no es podia dir, mostrar allò que no es volia veure, imaginar allò que semblava impossible.
També l’art queer ha sigut fonamental per a trencar amb la norma heterosexual i cisgènere. Ha donat visibilitat a cossos dissidents, a identitats no normatives, a formes d’estimar i de viure que han sigut perseguides o ridiculitzades. Ha creat espais de comunitat, de reconeixement, de celebració. I ho ha fet des de la creativitat, des de l’humor, des de la provocació, des de la tendresa. Perquè resistir no és només sobreviure: és també viure amb plenitud, amb dignitat, amb alegria.
L’art també pot ser una eina de resistència anticolonial, anticapitalista, antiracista. Pot denunciar l’espoli, la discriminació, l’explotació. Pot recuperar llengües minoritzades, sabers ancestrals, memòries col·lectives. Pot posar en qüestió el relat oficial, desmuntar mites, obrir ferides que encara supuren. Pot ser incòmode, dolorós, però necessari. Perquè només des de la veritat podem construir una societat més justa.
Ara bé, perquè l’art puga complir esta funció transformadora, cal garantir la llibertat de creació. I això no sempre és fàcil. Encara hui, hi ha censura, autocensura, precarietat, manca de suport institucional. Les artistes que qüestionen el poder, que trenquen amb la norma, que incomoden, sovint són marginades, silenciades, criminalitzades. Per això, defensar l’art és també defensar la llibertat d’expressió, la diversitat cultural, el dret a imaginar.
També cal repensar els espais on es fa i es mostra l’art. No tot ha de passar per les galeries elitistes o els circuits comercials. L’art pot estar als carrers, a les escoles, als centres socials, a les xarxes. Pot ser col·lectiu, participatiu, comunitari. Pot nàixer de la quotidianitat, de l’experiència compartida, de la necessitat de contar. I pot arribar a persones que mai no s’han sentit interpel·lades per l’art “oficial”.
L’educació artística és fonamental per a formar persones crítiques, sensibles, creatives. No podem continuar tractant l’art com una assignatura menor, com un luxe prescindible. L’art ens ajuda a entendre el món, a expressar-nos, a connectar amb les altres persones. Ens dona eines per a pensar, per a sentir, per a transformar. I això és més necessari que mai en un món que ens vol apàtiques, desconnectades, obedients.
La frase d’Anna Moner ens recorda que l’art no és neutral. Pot ser còmplice del poder o pot ser resistència. Pot reforçar la norma o pot trencar-la. Pot contribuir a l’oblit o pot combatre’l. I eixa elecció no és només de les artistes, sinó també de qui consumeix, de qui educa, de qui finança, de qui decideix què es mostra i què no. Totes tenim una responsabilitat en la construcció d’un ecosistema cultural més just, més divers, més lliure.
Per això, cal defensar l’art com un dret, com una necessitat, com una forma de resistència. Cal escoltar les veus que han estat silenciades, donar espai a les mirades dissidents, apostar per la creació com a eina de transformació. Cal garantir que l’art no siga un privilegi, sinó un bé comú. I cal fer-ho des de la convicció que, com diu Moner, resistir és crear, i crear és resistir.
En un món que ens vol desmemoriades i conformistes, l’art ens recorda qui som i ens mostra qui podem arribar a ser. Ens connecta amb el passat, ens sacseja en el present i ens obri finestres cap al futur. I per això, més que mai, cal cuidar-lo, defensar-lo i fer-lo créixer.