La donació d’òrgans, teixits i cèl·lules és una de les expressions més profundes de solidaritat humana. En un món on sovint les notícies ens parlen de conflictes, desigualtats i individualismes, el gest de donar una part del nostre cos per a salvar o millorar la vida d’una altra persona representa una llum potent enmig de la foscor. Al País Valencià, com a part activa del sistema estatal de trasplantaments, vivim aquesta realitat amb una intensitat especial, i és moment de parar-nos a pensar què significa realment donar, per què ho fem, i com podem fer-ho millor.
La donació no és només una qüestió mèdica. És una decisió que naix del cor, que implica valors, creences, emocions i, sobretot, una confiança profunda en el sistema sanitari i en les persones que el conformen. Quan una família accepta donar els òrgans d’un ésser estimat que acaba de morir, està transformant el dolor més intens en esperança per a altres. És un acte de generositat extrema, que mereix ser reconegut, valorat i, sobretot, comprés.
Al llarg dels últims anys, el País Valencià ha fet passos importants en aquest camí. Les dades mostren un augment en les donacions, tant en vida com post mortem, i una millora en la coordinació entre hospitals, professionals i institucions. Però encara estem lluny de les xifres que marca la mitjana estatal, i molt per damunt de la mitjana europea. Això ens situa en una posició privilegiada, però també ens obliga a reflexionar sobre les diferències internes i les causes que les expliquen.
Una de les claus del model espanyol, que ha estat reconegut internacionalment, és la figura del coordinador de trasplantaments. Aquesta persona, normalment un professional sanitari amb formació específica, és qui detecta possibles donants, parla amb les famílies, gestiona els protocols i garanteix que tot el procés es faça amb respecte, eficàcia i humanitat. Al País Valencià, la xarxa de coordinació ha crescut, però encara hi ha hospitals on la figura no està consolidada, o on les condicions laborals dificulten una dedicació plena. Si volem millorar, cal invertir en persones, en formació i en estabilitat.
Un altre factor fonamental és la sensibilització social. Encara que la majoria de la població valenciana està a favor de la donació, moltes persones no han parlat mai del tema amb la seua família, ni han deixat constància de la seua voluntat. Això fa que, en el moment crític, la decisió recaiga en familiars que estan vivint una situació de dol intens, i que sovint no saben què hauria volgut la persona difunta. Parlar de la donació en vida, en converses quotidianes, en l’àmbit educatiu o en campanyes públiques, és una manera de normalitzar-la i de facilitar el camí quan arriba el moment.
També cal tindre en compte les desigualtats territorials. Hi ha comarques on la taxa de donació és molt més baixa, no per falta de solidaritat, sinó per manca d’infraestructures, de personal o de recursos. La centralització de determinats serveis fa que moltes persones hagen de desplaçar-se a altres ciutats per a rebre un trasplantament, amb tot el que això implica en termes emocionals, econòmics i logístics. Una política de salut pública que vulga ser justa ha de garantir l’equitat territorial, i això passa per reforçar els hospitals comarcals, per millorar la coordinació entre nivells assistencials i per escoltar les necessitats de cada comunitat.
La donació en vida, especialment de ronyó, és una altra realitat que mereix ser abordada amb cura. Al País Valencià, les xifres han augmentat, però encara són modestes. Donar un òrgan en vida és una decisió complexa, que implica riscos, però també una recompensa emocional immensa. Les persones que ho fan solen descriure una sensació de plenitud, de connexió profunda amb la persona receptora, i de satisfacció per haver contribuït directament a salvar una vida. Per a fomentar aquesta modalitat, cal garantir una informació clara, un seguiment mèdic adequat i un reconeixement social que no sempre arriba.
No podem oblidar tampoc la dimensió ètica. La donació ha de ser sempre voluntària, altruista i gratuïta. Qualsevol intent de mercantilitzar els òrgans, de convertir-los en un bé de consum, és una amenaça directa als valors que sustenten el sistema. Al món hi ha països on la compra i venda d’òrgans és una realitat, sovint vinculada a situacions de pobresa extrema, de tràfic de persones o de corrupció. Espanya, i el País Valencià com a part d’aquest sistema, ha de mantindre una vigilància constant per a evitar qualsevol desviació, i per a garantir que la donació siga sempre un acte de llibertat i de dignitat.
La dimensió emocional és potser la més difícil de descriure. Les persones que reben un trasplantament parlen sovint d’una segona oportunitat, d’un renaixement, d’una gratitud infinita cap a algú que no coneixen. Les famílies donants, per la seua part, troben consol en saber que la mort del seu ésser estimat ha servit per a donar vida. És una connexió invisible, però potent, que uneix vides, històries i esperances. En aquest sentit, seria bonic que el sistema facilitara espais de trobada, de reconeixement mutu, sempre respectant la confidencialitat i la voluntat de les parts.
El paper dels mitjans de comunicació és també fonamental. Massa sovint, les notícies sobre trasplantaments apareixen com a casos excepcionals, com a històries emotives però aïllades. Cal una cobertura més constant, més pedagògica, que explique el funcionament del sistema, que visibilitze les persones implicades, i que contribuïsca a crear una cultura de la donació. Els mitjans poden ser aliats poderosos si s’utilitzen amb responsabilitat i sensibilitat.
L’educació és una altra eina clau. Parlar de donació en les escoles, en els instituts, en les universitats, és una manera de sembrar valors, de formar ciutadania, de preparar el terreny per a decisions futures. No es tracta de pressionar ningú, sinó de donar informació, de fomentar el pensament crític, i de obrir espais de diàleg. Les persones joves tenen una capacitat enorme per a transformar la societat, i la donació pot ser una causa que les inspire, que les mobilitze, que les connecte amb el bé comú.
En aquest camí, les associacions de pacients, les entitats cíviques i els col·lectius sanitaris tenen molt a dir. El treball que fan, sovint en silenci, és imprescindible. Acompanyen, informen, reivindiquen, i construeixen xarxes de suport que són vitals per a les persones trasplantades i per a les seues famílies. Cal escoltar-les, donar-los espai, i reconéixer la seua tasca com a part essencial del sistema.
Mirant cap al futur, el repte és consolidar el que ja funciona, corregir les desigualtats, i innovar amb responsabilitat. La tecnologia pot ajudar, amb sistemes de detecció més eficients, amb tècniques quirúrgiques avançades, amb plataformes de gestió més àgils. Però no hem de perdre mai de vista que, al centre de tot, hi ha persones. Persones que donen, persones que reben, persones que acompanyen. I és en aquesta humanitat compartida on trobem el veritable sentit de la donació.
Al País Valencià tenim motius per a estar orgulloses i orgullosos. Hem avançat, hem millorat, hem contribuït al lideratge estatal. Però també tenim deures pendents. Cal seguir treballant per a que cada persona que vulga donar puga fer-ho amb garanties, per a que cada persona que necessita un òrgan el reba a temps, i per a que la donació siga vista no com una excepció, sinó com una part natural de la vida.
Donar és un acte d’amor, de confiança, de compromís. És dir sí a la vida, fins i tot quan la nostra s’acaba. És deixar una empremta que no s’esborra, que continua en altres cossos, en altres històries, en altres somnis. I és, sobretot, una manera de construir una societat més justa, més humana, més connectada.
Que mai ens falte la força per a donar, ni la gratitud per a rebre. Que el País Valencià siga