Heu de saber, tots aquells que vulgueu escoltar-me, que esteu assistint al naixement d’una tradició. El nostre poble es prepara per a celebrar amb gran esplendor les seues Festes de Moros i Cristians, una festa profundament arrelada a les comarques de l’interior de la nostra Comunitat, però que a poc a poc s’estén a altres ciutats, a altres comarques de la nostra terra. I arriba a Sagunt. Per què no? Si la nostra ciutat va ser, com tots sabeu, una taifa independent, un petit regne musulmà com tants altres: Dénia, Alpuente, València, Albarrasí…
Enguany, després de l’experiència de l’any passat, en què els festers del Remei inclogueren en el seu programa la desfilada d’una comparsa mora, es presenta al poble, en record del Morbiter musulmà oblidat, una comparsa: els Almoràvits. Amb més de 80 membres, faran les delícies del públic amb les seues filaes, el seu colorit, la seua música i, com no, amb la presència de la seua abanderada, la senyoreta Luisa Laura Moragrega, que representa la dona en la festa. És l’inici de la celebració, amb resplendors atronadors, amb el ressò de trompetes i timbals que el poble comença hui a viure.
Si els musulmans arribaren per mar, si per primera vegada foren albirats des del Grau —l’actual Grau Vell—, si els saguntins, arrelats a les velles tradicions, no obliden la mar, eixa mar que des de fa més de dos mil anys acompanya la nostra vida i comparteix la nostra història, per què no passejar-se també pels carrers de la mar?
Qui tinguera el grandiós poder de viatjar en el temps, com viatgem en l’espai, podria contemplar l’espectacle fantàstic que oferien, sens dubte, les muralles i torreons construïts per aquell gran poble que habità durant segles les nostres terres. Aquells murs que envoltaven el recinte del vell Morbiter, i des de dalt de l’acròpolis mil·lenària, albirar els carrerons i, més enllà, a la vega del Palància, un sens fi de poblats i llocs habitats per gent que feren d’esta terra la seua pàtria.
Però tornem a la realitat. Tornem d’eixe imaginari túnel del temps i situem-nos en el nostre present, en allò que hui mateix ocorre. Este humil pregoner té la missió d’exposar-ho a la vostra consideració.
Cinc bandes de música festera recorreran demà els nostres carrers, i més de 200 persones, vestides amb luxoses i acolorides indumentàries, ompliran de llum, color i alegria la nostra ciutat. Vosaltres, iniciadors de la festa —que enguany estarà formada totalment per moros— sereu els protagonistes d’este marc multicolor, d’este conjunt festiu bigarrat que brilla amb llum pròpia. Elevat sobre una carrossa imaginària tirada per set cors blancs eixits d’un conte de Les mil i una nits, la presència femenina —l’Abanderada i el seu seguici— i les joves que acompanyen el Capità de la Comparsa, en esta primera ocasió, Rafael Cortés García.
Quina facilitat, saguntins, al contemplar este bell ramellet de joves amb els seus vestits festers cridaners, per a endinsar-se en el camp de la lírica i exercir l’ofici galant de trobador que evoca cants d’esperança i d’amor. Voldria, amb les meues paraules, retre just homenatge a totes vosaltres, apel·lant encara que siga als nostres grans poetes: Verdaguer, Alberti, Garcilaso de la Vega, els Machado, Bécquer i tants altres, perquè amb les seues rimes entonen una oda a la vostra presència i participació, i fer-la extensiva a totes les dones de Sagunt.
Voldria ser hui un bon pregoner, aquell que “publica i fa notori a tots els que vulguen escoltar-lo” allò que ocorre, tot i saber que als saguntins no cal que ningú els diga ni els pregone allò que ací i ara passa. Però, per si de cas! Per si algú no s’ha assabentat, i sobretot, perquè tot el poble siga coneixedor de l’esdeveniment festiu; que tots s’assabenten de la grandesa i la bellesa de la festa. Que en siguen testimonis, que visquen de prop este esdeveniment.
A este humil pregoner li toca també la missió, en esta nit memorable, d’explicar i proclamar de la millor manera possible les excel·lències de la festa. Ser una cosa així com diu Vicent Andrés Estellés en el seu conegut poema “La veu del poble”:
_Assumiràs la veu d’un poble,
i seràs la veu del teu poble,
i seràs per a sempre, poble._
Difícil m’ho posa el poeta laurejat. Ja sé, amics, que vosaltres no necessiteu que ningú s’esforce a contar-vos les excel·lències de les festes que estem vivint. No tinc res a promocionar: la festa serà viscuda per tot el poble. El poble l’accepta, i compta amb allò més important: la participació ciutadana. L’èxit, per tant, està assegurat.
Esta és una nit brillant, de pòrtic, d’atri, de preparació i posada a punt, d’aperitiu per a donar pas al plat fort, aquell que realment ens satisfà i ens fa vibrar d’emoció i entusiasme: la Festa. Per això, permeteu-me des d’esta tribuna immerescuda i amb el meu fervor saguntí, presentar, aclamar i cantar la celebració que m’ha tocat en sort pregonar esta nit. I cridar des d’ací que Sagunt ha estrenat noves festes, que estem a punt de presenciar, de ser testimonis d’una nova tradició: les naixents Festes de Moros i Cristians.
Que comence la festa!
Este text correspon al pregó inaugural de les Festes de Moros i Cristians de Sagunt, pronunciat per Emilio Llueca Úbeda l’any 1990, marcant l’inici d’una tradició que hui forma part de l’ànima festiva de la ciutat.