Quan falten vuit dies per al meu aniversari, sent que el temps s’arrodoneix. No és només una data al calendari, és una frontera simbòlica entre el que he sigut i el que encara puc ser. I en aquest compte enrere, m’arriba com una carícia la frase de Victor Hugo, que traduïda al meu idioma diu:
“Estimar o haver estimat, això és suficient. No demanes res més. No hi ha cap altra perla que es puga trobar en els plecs foscos de la vida.”
I sí, ho reconec: he estimat. He estimat amb paraules, amb gestos, amb silencis. He estimat la meua terra, la meua gent, la cultura que m’ha format. He estimat en versos que no van arribar a ser cançó, en mirades que no es van convertir en conversa, en causes que van florir enmig de la incertesa. I si he de fer balanç, si he de mirar enrere amb honestedat, puc dir que això és suficient.
Sóc Libra, i l’amor és el meu eix
Com a Libra, visc en la recerca constant de l’equilibri. Però no un equilibri fred, matemàtic, sinó un equilibri que brolla de la bellesa, de la justícia, de la sensibilitat. Per a mi, estimar no és una opció: és una necessitat vital. És la manera com entenc el món, com el transforme, com el celebre.
He estimat en la gestió pública, quan he defensat el patrimoni, la pluralitat, la convivència. He estimat en la comunicació institucional, quan he posat paraules a allò que la comunitat sentia però no sabia com expressar. He estimat en la creació literària, quan he convertit el dolor en metàfora, la memòria en microrelat, la fe en cançó.
I també he estimat en la intimitat, en aquells moments que no es publiquen, que no es citen, que no es comparteixen. He estimat en la fragilitat, en la incertesa, en l’esperança. I encara que no tot ha sigut correspost, encara que no tot ha tingut final feliç, sé que cada amor ha sigut una perla. Una perla que brilla en els plecs foscos de la meua vida.
La paraula com a refugi
Quan no vaig poder dir allò que sentia, vaig escriure. Quan no vaig poder abraçar, vaig cantar. Quan no vaig poder canviar el món, vaig fer un article. La paraula ha sigut el meu refugi, el meu pont, el meu altar. I en ella he trobat la manera de continuar estimant, fins i tot quan l’amor semblava impossible.
Hi ha fulls de paper que guarden secrets. Hi ha versos que parlen d’ella, d’aquella persona que em va fer sentir mariposes a l’estómac. Hi ha melodies que només jo entenc, perquè són el rastre d’un amor que no va arribar a ser, però que va existir. I això, segons Hugo, és suficient. No cal demanar res més.
Vuit dies abans: el pes del temps
Ara que falten vuit dies, sent el pes del temps com una manta suau. No és una càrrega, és una invitació. Una invitació a mirar-me amb tendresa, a reconéixer les meues ferides, a celebrar les meues victòries. I en aquest mirar-me, l’amor ocupa el centre.
He estimat amb coherència, amb maduresa, amb compromís. He estimat des de la fe, des de la política, des de la gestió. He estimat des de la pluralitat, des de la justícia social, des de la creativitat. I cada forma d’amor ha deixat una empremta. Una empremta que no s’esborra, que no es ven, que no es negocia.
L’amor incomplet també és amor
Hi ha amors que no van arribar a ser. Hi ha històries que van quedar obertes. Hi ha cartes que no es van enviar. Però tot això també és amor. És amor en estat pur, en estat poètic, en estat de possibilitat. I jo, com a Libra, sé apreciar eixa bellesa. Sé que l’amor no ha de ser perfecte per ser real. Sé que l’amor incomplet també ens transforma, també ens eleva, també ens salva.
He après a conviure amb l’inacabat. A donar-li forma artística. A convertir-lo en cançó, en relat, en discurs. I en fer-ho, he trobat pau. He trobat sentit. He trobat la perla.
La perla com a símbol de resistència
En un món que corre, que exigeix, que oblida, jo trie estimar. Trie fer-ho amb calma, amb profunditat, amb autenticitat. Trie fer-ho des de la paraula, des de la gestió, des de la cultura. I en fer-ho, resistisc. Resistisc a la banalitat, a la superficialitat, a la indiferència.
La perla que he trobat en els plecs foscos de la vida és el meu tresor. No és visible, no és tangible, però és meua. És el record d’allò que vaig sentir, d’allò que vaig donar, d’allò que vaig construir. I mentre la conserve, sé que la meua vida té sentit.
Cap al meu aniversari: una nova volta al sol
Quan arribe el dia, no serà només una celebració. Serà una reafirmació. Una reafirmació de qui sóc, de com estime, de per què escric. Serà un homenatge a totes les persones que han format part del meu camí, a totes les causes que he defensat, a totes les paraules que he dit.
I també serà una promesa. La promesa de continuar estimant. De continuar creant. De continuar construint ponts. De continuar buscant la bellesa enmig del caos. De continuar sent Libra, amb tot el que això implica.
Epíleg: estimar és suficient
Victor Hugo tenia raó. Estimar o haver estimat, això és suficient. No cal demanar res més. No cal que l’amor siga etern, ni perfecte, ni correspost. Només cal que haja existit. Que haja deixat una empremta. Que haja sigut real.
Jo he estimat. I això, en aquest moment, en aquest compte enrere, en aquesta vida que es desplega com un poema, és suficient.