Si alguna vegada t’has preguntat què passaria si un adolescent amb complex de skater i un científic amb pinta de haver-se electrocutat cada matí decidissen jugar amb el continu espai-temps... enhorabona, ja has vist Regreso al Futuro. I si no l’has vist, tranquil, que ací t’ho contem amb la serietat que mereix una pel·lícula on un cotxe fa de màquina del temps i ningú es pregunta com és que ningú porta casc.
La trama és senzilla: Marty McFly, un xaval que toca la guitarra com si estiguera en un anunci de desodorant, viatja al passat amb el seu amic Doc Brown, un científic que sembla que ha barrejat Red Bull amb urani enriquit. El vehicle de transport? Un DeLorean, un cotxe que en la vida real va fracassar més que una paella amb xoriço, però que en la pel·lícula és més fiable que el tren de Rodalies (cosa que tampoc és molt difícil).
Doc, que té el cabell com si haguera estat perseguint llamps amb una antena, construeix la màquina del temps amb plutoni, perquè clar, en els 80 tot era més fàcil: anaves al supermercat, compraves llet, pa i una miqueta de material radioactiu. I després, a viatjar pel temps com qui se’n va a Benidorm.
Marty arriba al 1955 i, com no podia ser d’altra manera, la primera cosa que fa és impedir que els seus pares s’enamoren. Això crea una paradoxa temporal que podria destruir l’univers, però ell està més preocupat per si desapareix de la foto familiar. Prioritats, tu.
La pel·lícula ens ensenya moltes coses: que els anys 50 eren com una versió vintage de l’Instagram, que els instituts nord-americans tenen més drama que una falla en ple muntatge, i que si toques Chuck Berry abans que ell ho faça, pots inventar el rock and roll. Això sí, sense cobrar drets d’autor.
I després ve la part científica. Doc explica el funcionament de la màquina del temps amb una pissarra i molta gesticulació, com si estiguera en una classe de física quàntica per a gent que només ha estudiat educació física. Tot gira al voltant del “condensador de fluzo”, un terme que sona molt tècnic però que en realitat és com dir “el xisme que fa que tot funcione”.
Però no tot és ciència i viatges temporals. També hi ha amor, persecucions, ball de fi de curs i un Marty que toca la guitarra com si estiguera invocant dimonis. I tot això mentre intenta tornar al futur, que és el títol de la pel·lícula, però també una metàfora de la vida: tots volem tornar al futur, però sense passar pel present.
I què passa si tornes al futur i tot ha canviat? Doncs que tens una casa més gran, un cotxe millor i uns pares que ja no semblen extres de Cuéntame. Això sí, el teu enemic, Biff, continua sent un cretí, però ara neteja cotxes. Karma instantani, patrocinat per la física temporal.
En resum, Regreso al Futuro és una oda als anys 80, als cabells inflats, als cotxes que fan més soroll que una mascletà i a la idea que, si tens prou velocitat i una mica de plutoni, pots arreglar la teua vida... o fer-la molt més complicada. Però això sí, amb estil.