Han passat dotze mesos. Dotze mesos des que el País Valencià va quedar ferit per una riuada que no només va arrasar carrers, cases i vides, sinó que va despullar un sistema institucional que no va saber —o no va voler— estar a l’altura. Hui, amb 230 persones mortes, amb famílies trencades i barris que encara no han cicatritzat, la pregunta no és meteorològica. La pregunta és política, social, humana: on està la dignitat?
La DANA del 29 d’octubre de 2024 no va ser només una catàstrofe natural. Va ser una prova de resistència col·lectiva, una crida desesperada a la responsabilitat, una ferida oberta que encara supura. I en aquest primer aniversari, mentre alguns fan balanç amb xifres i rodes de premsa, altres —la majoria— fan silenci amb llàgrimes, amb buits, amb indignació.
Perquè no es tracta només de pluja. Es tracta de previsió, de gestió, de resposta. Es tracta de saber que hi havia alertes, que hi havia informes, que hi havia veus que advertien. I es tracta, sobretot, de saber que hi havia un govern que va tardar massa a activar el Cecopi, que va fallar en la coordinació, que va prioritzar la imatge abans que la vida.
La memòria no s’arxiva
Quan les aigües baixen, el que queda és la memòria. Però la memòria no és només un arxiu de dolor. És una eina de justícia. És el que ens permet exigir, recordar, reconstruir. I per això ha nascut l’Associació de Víctimes de la DANA, per fer de la memòria una veu, una denúncia, una esperança.
Aquestes 230 persones no són estadístiques. Són noms, són històries, són absències que reclamen dignitat. I la dignitat no es compra amb medalles ni amb discursos. Es construeix amb responsabilitats assumides, amb polítiques públiques valentes, amb recursos que arriben on han d’arribar.
Però, on estan els diners? On estan les donacions promeses? On estan les ajudes que haurien d’haver arribat als barris inundats, a les famílies desnonades per l’aigua, als negocis que no han pogut reobrir? On estan els informes que expliquen per què es va tardar tant, per què no es van evacuar zones crítiques, per què es van ignorar alertes?
El desgovern com a ferida
Carlos Mazón, president de la Generalitat, ha estat en el centre de la polèmica. No per la pluja, sinó per la gestió. Perquè la gestió d’una emergència no és una qüestió tècnica, és una qüestió de lideratge. I el lideratge no es demostra amb paraules, sinó amb fets. Amb presència, amb coordinació, amb transparència.
La jutgessa que investiga la tragèdia ha revelat que les morts van començar abans que el govern activara el Cecopi, el centre de coordinació d’emergències. I que hi ha vídeos que no s’han entregat al jutjat. I que hi ha assessors que han estat citats com a testimonis. I que la veritat, com l’aigua, sempre troba escletxes per eixir.
Aquest desgovern no és només una errada. És una negligència. És una absència de responsabilitat que ha costat vides. I per això cal exigir dimissions, explicacions, reparacions. No per venjança, sinó per justícia. No per confrontació, sinó per dignitat.
La dignitat com a horitzó
La dignitat no és un luxe. És un dret. I és un deure. És el que ens obliga a no oblidar, a no callar, a no resignar-nos. És el que ens impulsa a organitzar-nos, a denunciar, a construir alternatives. És el que fa que, malgrat tot, el poble valencià continue dempeus, solidari, combatiu, viu.
Perquè enmig de la riuada, van aparéixer centenars de voluntàries, de bombers, de sanitàries, de veïnes que van obrir cases, que van repartir menjar, que van rescatar persones. I eixa és la dignitat que no es pot enfonsar. La dignitat que no depén de cap decret. La dignitat que brolla quan l’administració falla.
I és eixa dignitat la que cal defensar. Amb memòria, amb acció, amb paraula. Amb articles com aquest, amb concentracions davant les Corts, amb mocions que demanen responsabilitats, amb associacions que donen veu a qui ha perdut massa.
Un any després, la pluja no és excusa
La pluja no és excusa. La pluja és context. L’excusa és la inacció. L’excusa és la falta de previsió. L’excusa és el silenci institucional. I per això, un any després, no podem acceptar que tot quede en l’oblit. No podem permetre que les víctimes siguen només un número. No podem tolerar que la política siga impermeable al dolor.
Cal una auditoria independent. Cal una revisió dels protocols. Cal una inversió real en infraestructures resilients. Cal una educació en emergències. Cal una comunicació clara, empàtica, efectiva. Cal que la Generalitat assumisca que governar és protegir. I que protegir és escoltar, actuar, reparar.
La pluja va passar. El dol continua
El dol no té data de caducitat. El dol és un procés col·lectiu que necessita espais, reconeixement, acompanyament. I per això cal que les institucions deixen de mirar cap a un altre costat. Cal que es reconega el patiment. Cal que es demane perdó. Cal que es pose la vida al centre.
Perquè si no, què ens queda? Ens queda la indignació. Ens queda la ràbia. Ens queda la sensació que la política és un mur, no un pont. I això és insostenible. Perquè un país que no cuida les seues ferides, que no escolta les seues víctimes, que no aprén dels seus errors, és un país que es condemna a repetir-los.
La pluja no té ideologia. La gestió, sí
La pluja cau per igual. Però la gestió no afecta per igual. Les zones més vulnerables, els barris amb menys recursos, les persones majors, les criatures, les persones amb diversitat funcional... són les que més pateixen. I això no és casual. Això és estructural. Això és polític.
Per això cal una mirada inclusiva. Una mirada que entenga que la prevenció no és només tècnica, sinó social. Que la protecció civil ha de ser també protecció comunitària. Que la reconstrucció ha de ser també transformació. Que la memòria ha de ser també esperança.
230 absències. Milers de raons per no callar
Cada víctima és una raó per exigir. Cada absència és una crida a la responsabilitat. Cada silenci institucional és una ofensa. I per això, aquest article no és només una opinió. És una denúncia. És una proposta. És una invitació a la memòria activa, a la dignitat col·lectiva, a la justícia social.
Perquè un any després, no podem acceptar que tot continue igual. No podem normalitzar la negligència. No podem banalitzar el dolor. No podem invisibilitzar les víctimes. No podem deixar que la pluja es convertisca en coartada.
Cal que la pluja siga record. Cal que la gestió siga reparació. Cal que la política siga responsabilitat. Cal que la memòria siga acció.
I cal, sobretot, que la dignitat siga el nostre horitzó.