La dictadura franquista no va ser un període neutre. Va ser una etapa de repressió, de censura, d’exili, de tortura, d’afusellaments, de por. Va ser la negació sistemàtica de la diversitat, de la llibertat, de la dignitat humana. Va ser l’intent d’esborrar la pluralitat cultural, lingüística i política dels pobles de l’Estat. Va ser la imposició d’un model patriarcal, nacionalcatòlic i autoritari que va condemnar generacions senceres a la invisibilitat.
I malgrat tot, mig segle després, una de cada cinc persones diu que aquell règim va ser bo. Com hem arribat ací?
Potser la resposta està en el silenci. En el pacte de l’oblit. En les fosses comunes que encara esperen ser obertes. En els noms que no figuren als llibres de text. En els carrers que encara porten cognoms de repressors. En les veus que no han estat escoltades. En les històries que no han estat contades.
La memòria no és només una qüestió del passat. És una eina per construir el present. És una brúixola per orientar el futur. Quan la memòria es tergiversa, es banalitza o s’esborra, el risc no és només la ignorància. És la repetició. És la normalització de l’autoritarisme. És la legitimització del feixisme.
Per això, el fet que un 21% considere que la dictadura va ser positiva no és només una anècdota sociològica. És una alerta democràtica. És una crida a la responsabilitat col·lectiva. És una invitació —urgència, més aviat— a reactivar la memòria, a fer-la viva, a fer-la pedagògica, a fer-la inclusiva.
La memòria no pot ser patrimoni exclusiu de les víctimes. Ha de ser una construcció compartida. Ha de ser un espai de trobada, de reconeixement, de reparació. Ha de ser un procés actiu, creatiu, emocional. Ha de parlar en valencià, en gallec, en basc, en castellà. Ha de parlar en llenguatge inclusiu. Ha de parlar amb les veus de les dones, de les persones LGTBIQ+, dels pobles silenciats, dels treballadors, dels joves, dels majors. Ha de parlar amb les paraules que van ser censurades.
Perquè si no ho fem, altres ho faran. I ho faran des de la nostàlgia autoritària, des de la manipulació històrica, des de la simplificació populista. Ho faran des de la por, des de l’odi, des de la negació de la diversitat.
La reivindicació de la memòria no és només una tasca dels historiadors. És una responsabilitat política, social, educativa, cultural. És una acció quotidiana. És una manera de mirar el món. És una manera de construir comunitat.
A Sagunt, a València, al Camp de Morvedre, sabem que la memòria és resistència. Sabem que cada festa popular pot ser un espai de transmissió de valors. Sabem que cada microrelat pot ser una llavor de consciència. Sabem que cada cançó infantil pot portar un missatge de dignitat. Sabem que cada mural pot ser una denúncia. Sabem que cada article pot ser una trinxera.
Per això, cal que la memòria siga creativa. Que s’expressa en formats nous. Que dialogue amb el present. Que interpele els joves. Que utilitze les xarxes socials. Que combine rigor i emoció. Que siga capaç de provocar, de sorprendre, de commoure.
Cal que la memòria siga feminista. Que visibilitze les dones silenciades. Que denuncie les violències estructurals. Que qüestione els relats patriarcals. Que construïsca genealogies alternatives. Que celebre les resistències.
Cal que la memòria siga inclusiva. Que done veu a les persones LGTBIQ+. Que reconega les diversitats funcionals. Que abrace les identitats múltiples. Que denuncie les discriminacions. Que construïsca espais segurs.
Cal que la memòria siga comunitària. Que naixca des de baix. Que implique les escoles, les associacions, les famílies, les institucions. Que siga participativa. Que siga col·lectiva. Que siga transformadora.
Perquè només així podrem revertir el 21%. Només així podrem construir una societat que no banalitze la dictadura. Només així podrem garantir que el feixisme no torne. Només així podrem fer de la democràcia un projecte viu, plural, just.
La memòria no és una càrrega. És una oportunitat. És una eina de justícia. És una forma d’amor. És una manera de dir que les víctimes no han estat oblidades. Que les seues lluites continuen. Que les seues veus ressonen.
I si el 21% diu que la dictadura va ser bona, nosaltres direm que la memòria és millor. Que la llibertat és millor. Que la diversitat és millor. Que la dignitat és millor.
I ho direm amb paraules, amb imatges, amb cançons, amb festes, amb relats, amb emocions. Ho direm amb tot el que som. Ho direm amb tot el que hem heretat. Ho direm amb tot el que volem ser.
Perquè la memòria no és només recordar. És transformar.