Cada segon dimarts d’octubre, el món commemora el Dia d’Ada Lovelace, una efemèride que, més enllà de recordar la figura d’una matemàtica britànica del segle XIX, ens convida a reflexionar sobre el paper de les dones en la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques. Ada Lovelace no és només un nom inscrit en la història de la informàtica; és un símbol que ens interpel·la, que ens sacseja i que ens obliga a mirar amb ulls crítics les estructures que han perpetuat la invisibilitat de les dones en els àmbits científics.
Ada Lovelace va viure en una època en què les dones tenien un accés molt limitat al coneixement formal. Filla del poeta Lord Byron, va ser educada amb una disciplina científica poc habitual per a les dones del seu temps. La seua mare, preocupada per les inclinacions artístiques del pare, va decidir que la filla havia de formar-se en matemàtiques i ciències, convençuda que la raó podia contrarestar els excessos de la imaginació. Aquesta decisió va marcar el destí d’Ada, que va acabar col·laborant amb Charles Babbage en el disseny de la Màquina Analítica, un projecte visionari que pretenia construir el primer ordinador mecànic.
Les notes que Ada Lovelace va escriure sobre la Màquina Analítica inclouen el que avui considerem el primer algoritme destinat a ser processat per una màquina. En aquestes anotacions, Ada no es limitava a descriure el funcionament de la màquina, sinó que anticipava la seua capacitat per anar més enllà del càlcul numèric. Imaginava que, en el futur, les màquines podrien compondre música, crear art o ajudar en la resolució de problemes complexos. Aquesta visió, profundament creativa i innovadora, trencava amb la concepció utilitària de la tecnologia i obria la porta a una nova manera d’entendre la relació entre les persones i les màquines.
Malgrat la seua contribució fonamental, Ada Lovelace va ser ignorada durant dècades. El seu nom va quedar relegat a les notes a peu de pàgina, a les mencions anecdòtiques, a les curiositats històriques. No va ser fins al segle XX que la comunitat científica va començar a reconèixer el seu paper com a pionera de la programació informàtica. Aquesta recuperació tardana ens parla d’un sistema que ha silenciat sistemàticament les aportacions de les dones, que ha construït una narrativa esbiaixada i que ha exclòs veus fonamentals del relat del progrés.
El Dia d’Ada Lovelace no és només una commemoració; és una reivindicació. És una oportunitat per reconèixer les dones que han fet possible els avenços científics, moltes vegades des de la marginalitat, des del silenci, des de la resistència. És una jornada per visibilitzar les investigadores, les enginyeres, les matemàtiques, les tecnòlogues que, malgrat les dificultats, han contribuït a transformar el món. És també una crida a l’acció, a la transformació, a la construcció d’un sistema més just, més inclusiu, més equitatiu.
En l’actualitat, les dones continuen estant infrarepresentades en les carreres STEM. Les dades són clares: la presència femenina en àmbits com la informàtica o l’enginyeria és molt inferior a la masculina. Aquesta desigualtat no és fruit de la casualitat, sinó de la persistència d’estereotips de gènere, de barreres estructurals, de models educatius que no fomenten la vocació científica entre les xiquetes. Des de ben menudes, les xiquetes reben missatges que les allunyen de la ciència, que les orienten cap a altres àmbits, que les fan sentir que no pertanyen a aquest món. Aquesta exclusió simbòlica té conseqüències reals: menys dones en la ciència significa menys diversitat, menys perspectives, menys innovació.
Revertir aquesta situació requereix un compromís col·lectiu. Cal transformar els espais educatius, fomentar referents femenins, promoure polítiques d’igualtat, garantir condicions laborals equitatives. Cal també revisar els currículums, incorporar la perspectiva de gènere en la història de la ciència, reconèixer les aportacions de les dones que han estat silenciades. Cal construir una nova narrativa, una nova memòria, un nou relat que incloga totes les veus.
Ada Lovelace és un referent, però no és l’única. Al llarg de la història, moltes dones han fet aportacions fonamentals en la ciència i la tecnologia. Algunes han estat reconegudes, com Marie Curie o Rosalind Franklin, però moltes altres continuen en l’oblit. Recuperar aquestes figures no és només un acte de justícia històrica; és una manera de construir un futur més igualitari. Quan les xiquetes veuen que hi ha dones científiques, que hi ha dones programadores, que hi ha dones enginyeres, se senten capaces de ser-ho també. Els referents són claus per generar vocacions, per trencar barreres, per obrir camins.
El llenguatge de programació Ada, creat en honor a Ada Lovelace, és una mostra tangible del seu llegat. Però el veritable homenatge no és posar-li el seu nom a un llenguatge informàtic, sinó garantir que les futures generacions de dones puguen dedicar-se a la ciència sense haver de lluitar per ser reconegudes. El veritable homenatge és construir un sistema que valore el talent independentment del gènere, que promoga la igualtat, que fomente la diversitat.
Celebrar el Dia d’Ada Lovelace és sembrar vocacions científiques entre les xiquetes, és obrir portes, és construir ponts. És també una manera de recordar que la ciència no té gènere, que el coneixement és patrimoni de tota la humanitat, que el progrés només és possible si inclou totes les veus. És una jornada per imaginar un futur on la ciència siga un espai de llibertat, de creativitat, d’igualtat.
Ada Lovelace no és només una figura històrica. És un símbol. És la veu de totes les dones que han estat silenciades. És la inspiració de totes les persones que somien en transformar el món a través del coneixement. És el recordatori que la imaginació, combinada amb el rigor científic, pot canviar el món.
Cada vegada que celebrem el Dia d’Ada Lovelace, fem un pas cap a un món més just. I aquest món no és una utopia: és una possibilitat. Només cal voler-lo, imaginar-lo, construir-lo. I, com Ada, programar-lo.