El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciava el passat 8 de setembre un decret per embargar les armes a Israel com a resposta al genocidi a Gaza. Una mesura que, tot i ser celebrada per sectors progressistes, contrasta amb la continuïtat de les relacions comercials en àmbits civils, tecnològics i logístics. Espanya ha continuat importat armes i municions des d’Israel, i empreses com Indra o CAF mantenen contractes actius amb el govern de Netanyahu. Mentrestant, des de terres valencianes, el ciment blanc viatja cap al port d’Ashdod, a només 40 quilòmetres de Tel Aviv, en una ruta que ha passat de ser inexistent el 2023 a batre rècords històrics.
Este ciment, produït principalment a la planta de Çimsa Cementos a Buñol, representa el 12% de la capacitat màxima de producció anual de la fàbrica. Amb un preu de 200 euros per tona, el valor de les operacions supera els 35 milions d’euros, sense comptar el cost dels fletes. El seu ús habitual en arquitectura decorativa, façanes, celosies i cobertes reflectants coincideix amb les característiques de les construccions en assentaments israelians a Cisjordània. Tot i que no s’ha pogut confirmar amb la multinacional turca si el destí final del ciment és Gaza o les colònies, les fonts consultades apunten que no s’utilitza en zones devastades, sinó en habitatges nous.
La contradicció és flagrant. Mentre es proclama un embargament d’armes per condemnar la violència, es manté un flux comercial que podria estar contribuint a l’expansió territorial d’un estat que vulnera sistemàticament els drets humans. El port de Sagunt, símbol de dinamisme econòmic i orgull local, es converteix així en un node logístic que alimenta una arquitectura de l’ocupació. I el País Valencià, terra de pau, memòria i resistència, queda atrapat en una xarxa de complicitats silencioses.
Cal recordar que el ciment blanc no és un material qualsevol. La seua qualitat, reflectància solar i resistència el fan ideal per a construccions duradores i visibles. Amb les 160.000 tones exportades, es poden produir uns 600.000 metres cúbics de formigó, suficients per alçar milers d’habitatges. En un context on Israel ha intensificat la seua presència en territoris palestins, la sospita que este formigó s’estiga utilitzant per consolidar colònies no és una especulació, sinó una hipòtesi plausible.
La responsabilitat no recau només en les empreses cementeres o en les autoritats portuàries. És una responsabilitat col·lectiva que interpel·la governs, institucions, mitjans de comunicació i ciutadania. Quan el comerç es desvincula de l’ètica, es corre el risc de convertir l’economia en còmplice de la barbàrie. I quan el silenci s’imposa sobre les dades, es perpetua la impunitat.
Des del País Valencià, amb una llarga tradició de solidaritat internacional, cal alçar la veu. No podem permetre que els nostres ports siguen trampolins per a l’ocupació. No podem normalitzar que el ciment que ix de Buñol o Sagunt acabe consolidant murs d’exclusió. No podem mirar cap a un altre costat mentre el nostre territori esdevé plataforma logística d’un conflicte que arrasa vides, memòries i drets.
La memòria col·lectiva ens ensenya que la pau no es construeix amb formigó, sinó amb justícia. Que la reconstrucció no pot ser sinònim d colonització. Que el comerç ha de respectar els drets humans. I que la coherència política exigeix que les paraules es traduisquen en fets. Si Espanya embarga armes, hauria també de revisar les exportacions civils que poden alimentar la mateixa lògica de dominació.
És urgent obrir un debat públic sobre les implicacions ètiques del comerç exterior. Les dades del tràfic marítim entre València i Israel, que ha crescut un 25,2% en 2024, no poden ser analitzades només des d’una perspectiva econòmica. Cal incorporar la dimensió política, social i humanitària. Cal preguntar-se quin model de relacions internacionals volem promoure. I cal exigir transparència, control democràtic i responsabilitat institucional.
La planta de Buñol, reconeguda per la seua qualitat, podria ser un referent en arquitectura sostenible, rehabilitació urbana o cooperació internacional. Però si el seu producte acaba en mans d’un estat que construeix sobre la destrucció, el prestigi es converteix en ombra. I si el port de Sagunt, amb la seua història obrera i resistent, esdevé canal d’exportació cap a l’ocupació, la memòria es veu traïda.
No es tracta de demonitzar el comerç ni de criminalitzar les empreses. Es tracta de posar límits, de traçar línies roges, de defensar principis. El dret internacional, les resolucions de Nacions Unides i les convencions sobre drets humans no poden ser paper mullat. I el País Valencià, com a territori compromés amb la pau, ha de ser exemple de coherència.
És per això que cal exigir a les autoritats portuàries, a la Generalitat Valenciana i al Govern espanyol que revisen les operacions comercials amb Israel. Que publiquen les dades amb transparència. Que consulten experts en drets humans. Que escolten les veus palestines. Que promoguen una economia ètica, justa i solidària.
Mentrestant, la societat civil ha de continuar mobilitzant-se. Els col·lectius de solidaritat amb Palestina, les entitats de defensa dels drets humans, els sindicats, les associacions culturals i les plataformes ciutadanes tenen un paper fonamental. Cal denunciar, sensibilitzar, educar. Cal connectar les lluites locals amb les causes globals. Cal fer del País Valencià un territori que no exporta ciment cap a la injustícia, sinó esperança cap a la dignitat.
En definitiva, el cas del ciment blanc que ix de Sagunt cap a Israel és molt més que una operació comercial. És un mirall que reflecteix les contradiccions d’un sistema que prioritza el benefici econòmic per damunt de la vida. És una crida a la consciència, a la responsabilitat i a l’acció. I és una oportunitat per transformar el dolor en compromís, la indignació en proposta, i el silenci en paraula.
Perquè no volem que el nostre ciment siga el fonament de l’ocupació. Volem que siga el suport de la pau, la justícia i la llibertat.