Cada 31 d’octubre, els carrers s’omplin de xiquets disfressats de monstres, bruixes, zombis i superherois amb carabasses sota el braç. És Halloween, la festa importada dels Estats Units que ha colonitzat les escoles, els supermercats i fins i tot els balcons. Mentrestant, la nostra nit d’ànimes, la que parla de la memòria, del respecte als morts, de les llums enceses per a guiar les ànimes perdudes, queda arraconada com si fóra una antigalla folklòrica sense gràcia.
La pregunta és inevitable: ens estan colonitzant els ianquis amb carabasses de plàstic i caramels industrials? La resposta, si ens la prenem amb humor, és que sí. Però també ens colonitzen les sèries, les pel·lícules, les modes, les paraules i fins i tot els esmorzars. El problema no és que celebrem Halloween, sinó que oblidem el que ja teníem. Que canviem la tradició per la decoració. Que preferim el crit al silenci, el consum al record.
La nit d’ànimes valenciana és una festa discreta, íntima, que parla de la relació amb els nostres avantpassats. No té focs artificials ni disfresses de licantrop, però té la força d’una cultura que ha sabut conviure amb la mort sense por. Encendre un llumet, deixar menjar per als esperits, visitar el cementeri amb respecte, contar històries de l’avi o de la besàvia... tot això forma part d’una manera de viure que no necessita efectes especials.
Però clar, això no ven. No té marxandatge. No té influencers. No té cap plataforma de streaming que ho promocione. I així, poc a poc, la nit d’ànimes es va convertint en una nota a peu de pàgina, mentre Halloween esdevé una festa global amb banda sonora i coreografia. I nosaltres, com a bons consumidors, ens apuntem a la festa sense preguntar-nos què estem perdent pel camí.
Defensar les tradicions valencianes no és fer arqueologia. És reconéixer que tenim una cultura rica, diversa, plena de sentit. Que no cal disfressar-se de dimoni per a parlar de la mort. Que la memòria no és avorrida, sinó necessària. Que les nostres festes no són menys divertides, sinó més arrelades. I que si no les cuidem, acabarem celebrant el Dia del Gall dindi sense saber per què.
No es tracta de prohibir Halloween ni de fer campanyes contra les carabasses. Es tracta de recuperar el valor de les nostres pròpies festes. De fer que la nit d’ànimes torne a tindre presència, veu, espai. De contar als xiquets que abans de les disfresses hi havia històries. Que abans dels caramels hi havia pa beneït. Que abans del crit hi havia el respecte.
Potser no guanyarem la batalla comercial, però podem guanyar la batalla cultural. I això comença per encendre una llum, per recordar els nostres morts, per parlar valencià i per celebrar que, malgrat tot, encara tenim ànimes que ens guien.