Diumenge passat, la ciutadania valenciana va rebre una alerta per pluges intenses. Un bon treball de prevenció, sí, però que arriba tard. Massa tard. Perquè fa tot just un any, la Dana va assolar l’Horta Sud amb una virulència que va deixar morts, destrosses i una ferida oberta en la confiança institucional. I ara, amb l’evidència que el sistema d’alertes funcionava, la pregunta és inevitable: per què no es va activar aleshores? Quants vides es podrien haver salvat? Quants patiments s’haurien pogut evitar?
La cara que se li queda a Carlos Mazón, president de la Generalitat, hauria de ser la de la vergonya. La de qui reconeix que va fallar en el més elemental: protegir la vida. Però no. El silenci, la fugida cap avant i la propaganda han estat la resposta. I això, en política, no és només immoral. És indigne.
La gestió de les emergències no és una qüestió tècnica, és una responsabilitat política. I quan es demostra que les eines existien, que les alertes eren possibles, que la coordinació es podia haver activat, el que queda és la negligència. I la negligència, quan costa vides, ha de tindre conseqüències. No n’hi ha prou amb excuses. Calen dimissions. Calen judicis. Calen responsabilitats.
A més, el sistema d’alertes actual presenta una greu limitació: només arriba als telèfons mòbils. I què passa amb les línies fixes? Amb la gent major que no té smartphone? Amb les persones desfavorides que no poden permetre’s un dispositiu modern? Amb els barris on la cobertura és precària? La protecció civil no pot ser selectiva. No pot discriminar per edat, renda o tecnologia. Si l’alerta no arriba a tothom, no és una alerta. És una negligència més.
La ciutadania no pot acceptar que la memòria de les víctimes quede sepultada sota informes maquillats. No pot tolerar que la impunitat siga la norma. Perquè si hui s’activa una alerta i fa un any no, és que algú va fallar. I eixe algú té nom i cognoms. I càrrec públic.
Mazón ha demostrat que la gestió de la Generalitat està més centrada en la foto que en la protecció. Que la prioritat no és la seguretat, sinó el relat. Però la pluja no entén de relats. La pluja cau. I si no hi ha prevenció, arrasa. I si no hi ha alerta, mata.
És hora de dir prou. De reclamar una política que no siga només gestió, sinó ètica. Que no mire cap a un altre costat quan la realitat colpeja. Que no utilitze la meteorologia com a coartada, sinó com a advertència.
La pluja d’esta setmana ha estat un crit. Un crit que diu que sí, que es podia. Que sí, que es devia. I que no fer-ho és una falta gravíssima. Per això exigim la dimissió de Carlos Mazón. I el judici de tots i totes les responsables. Per justícia. Per memòria. Per dignitat.