En un món cada vegada més accelerat, on les presses marquen el ritme de la vida quotidiana, l’educació vial esdevé una necessitat urgent i profunda. No es tracta només d’aprendre a circular per carrers i carreteres, ni de memoritzar senyals o normes. Parlem d’una educació que va molt més enllà de la mobilitat: una educació que ens ensenya a conviure, a respectar, a cuidar-nos mútuament en l’espai públic. I això, en una societat que aspira a ser justa, segura i inclusiva, hauria de ser una prioritat política, social i educativa.
L’educació vial és, en essència, una forma de civisme. Quan una persona s’atura davant d’un pas de vianants, quan cedeix el pas a una bicicleta o quan respecta el límit de velocitat en una zona escolar, no només està complint una norma: està reconeixent l’altre com a subjecte de drets, com a vida que mereix ser protegida. És en eixos gestos quotidians on es construeix la cultura del respecte, la base de qualsevol convivència democràtica.
Però, malauradament, no sempre es viu així. Massa sovint, les vies urbanes es converteixen en escenaris de tensió, de conflicte, de perills constants. Les estadístiques de sinistralitat, especialment entre persones vianants, ciclistes i menors, són un toc d’alerta que no podem ignorar. I davant d’aquesta realitat, cal una resposta clara, contundent i transformadora des de les institucions públiques, però també des de la ciutadania.
Els municipis tenen un paper fonamental en esta tasca. Són els espais més pròxims a la vida quotidiana, on es decideix com es dissenyen els carrers, com es regula el trànsit, com s’educa en les escoles. I és ací on es poden impulsar polítiques valentes, creatives i efectives per a fer de l’educació vial una eina de transformació social.
Hi ha exemples inspiradors que demostren que és possible. Alguns ajuntaments han creat camins escolars segurs, amb senyalització adaptada, presència de personal educador i itineraris protegits per a les criatures. Altres han integrat l’educació vial en el currículum escolar, no com una assignatura aïllada, sinó com una part essencial de la formació en valors. També s’han organitzat tallers per a famílies, campanyes de sensibilització, activitats lúdiques i participatives que connecten la mobilitat amb la sostenibilitat, la salut i el respecte mutu.
Però no n’hi ha prou amb accions puntuals. Cal una estratègia global, coherent i sostinguda en el temps. L’educació vial ha de ser una política pública transversal, que implique urbanisme, educació, mobilitat, seguretat i participació ciutadana. Ha de partir d’una visió inclusiva, que reconega les diverses realitats de les persones que habiten la ciutat: persones majors, criatures, persones amb diversitat funcional, ciclistes, conductores, vianants. Totes tenen dret a moure’s amb seguretat, dignitat i autonomia.
A més, cal trencar amb una visió centrada exclusivament en el vehicle privat. La ciutat no ha de ser un espai dominat pel cotxe, sinó un lloc pensat per a les persones. Això implica repensar els espais públics, ampliar voreres, crear zones de baixes emissions, fomentar el transport públic i la mobilitat activa. I tot això ha d’anar acompanyat d’una educació que prepare les persones per a viure en eixe nou model de ciutat.
L’educació vial també ha de ser crítica. No es tracta només de repetir normes, sinó de comprendre per què existeixen, quins valors transmeten, com es poden millorar. Ha de fomentar el pensament reflexiu, la capacitat de prendre decisions responsables, la consciència de les conseqüències dels actes. I ha de fer-ho des d’una perspectiva de drets, no de càstig. Educar no és sancionar, és capacitar, empoderar, acompanyar.
En este sentit, el llenguatge inclusiu és fonamental. No podem parlar d’educació vial sense reconéixer la diversitat de les persones que la viuen. Cal parlar en termes que abracen totes les identitats, que no exclouen, que no invisibilitzen. Això també és educar: fer que totes les persones se senten reconegudes, valorades, escoltades.
Un altre aspecte clau és la participació. Les polítiques d’educació vial han de ser construïdes col·lectivament, amb la veu de les persones que viuen la ciutat cada dia. Això vol dir escoltar les criatures, les persones majors, les associacions veïnals, els col·lectius ciclistes, les entitats educatives. Només així es pot garantir que les accions responen a les necessitats reals, que tenen arrelament social i que generen canvis duradors.
També cal formació per al personal educador, per a les persones responsables de la seguretat, per a les que dissenyen les polítiques públiques. L’educació vial no és una tasca improvisada, requereix coneixement, sensibilitat, capacitat pedagògica. I això implica invertir recursos, reconéixer el valor d’eixes tasques, donar-los suport institucional.
En definitiva, l’educació vial és molt més que una qüestió de trànsit. És una aposta per una societat més justa, més segura, més humana. És una forma de cuidar-nos, de reconéixer-nos, de construir espais compartits on totes les persones puguen viure amb dignitat. I això només serà possible si la tractem com el que és: una responsabilitat col·lectiva, una oportunitat educativa, una expressió de la nostra manera d’entendre la convivència.
Cal que les institucions locals assumisquen este repte amb valentia. Que deixen de veure l’educació vial com una tasca menor i la integren en les seues polítiques centrals. Que treballen amb les escoles, amb les famílies, amb les persones joves, amb els col·lectius socials. Que dissenyen ciutats pensades per a la vida, no per a la velocitat. Que posen la cura al centre de les seues decisions.
I cal que la ciutadania s’implice, que reclame, que participe, que propose. Perquè l’educació vial no és només cosa de qui governa, és cosa de totes. És en els gestos quotidians, en les converses, en les decisions que prenem cada dia, on es construeix una cultura de la mobilitat responsable.
Potser no podem canviar el món de colp, però sí podem començar pel nostre barri, pel nostre poble, per la nostra escola. Podem fer que les criatures vagen a classe amb seguretat, que les persones majors passegen sense por, que les bicicletes circulen amb respecte, que les persones conductores siguen conscients del seu impacte. Podem fer que la ciutat siga un lloc per a viure, no només per a circular.
I això, en el fons, és el que ens demana l’educació vial: que posem la vida al centre. Que deixem de veure les normes com una imposició i les entenguem com una forma de cuidar-nos. Que deixem de pensar en el trànsit com un problema i el veiem com una oportunitat per a repensar com volem viure juntes.
Perquè educar en la mobilitat és educar en la convivència. És educar en el respecte, en la responsabilitat, en la solidaritat. És educar per a viure. I això, sens dubte, és una de les tasques més nobles que podem assumir com a societat.