La tradició conta que la Mare de Déu es va aparéixer a l’apòstol Jaume damunt d’un pilar de jaspi, a la vora de l’Ebre, en el que hui és Saragossa. Aquell pilar es convertiria en el cor espiritual d’Aragó, i la devoció a la Verge del Pilar es va estendre per tot el territori. No era una figura distant ni imposada, sinó una presència propera, protectora, vinculada a la terra i a la gent. Les Corts aragoneses la van proclamar patrona del Regne d’Aragó en 1678, reconeixent el seu paper central en la vida del país. Era la capitana de la tropa aragonesa, com diu la jota popular, no una figura aliena ni subordinada a cap poder extern.
Però amb el temps, la seua imatge ha sigut instrumentalitzada. En 1908, se li va concedir el títol de capitana general de l’exèrcit espanyol. En 1913, es va convertir en patrona de la Guàrdia Civil. I en 1987, el 12 d’octubre, dia del Pilar, va ser declarat Dia de la Hispanitat. Així, la Verge del Pilar va passar de ser símbol aragonés a ser emblema de la unitat nacional espanyola, associada a valors militars, a l’ordre establit, a una visió centralista de la cultura i la religió. El seu nom apareix en desfilades, en actes oficials, en discursos que poc tenen a vore amb la seua essència original.
Aquesta apropiació simbòlica ha tingut conseqüències. Ha desconnectat la Verge del Pilar del seu poble, ha buidat de contingut la seua dimensió reivindicativa, ha convertit la devoció en folklore despolititzat. En lloc de ser un referent de resistència, com ho va ser durant els setges napoleònics, ha esdevingut una figura decorativa, usada per legitimar discursos uniformitzadors. I això és injust. No sols per al poble aragonés, sinó per a totes les persones que creuen en la importància de preservar els símbols com a expressions de la diversitat i la memòria.
La jota que diu “la Virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa” és molt més que una cançó. És una declaració d’identitat, una afirmació de pertinença, una manera de dir que la Verge no és de ningú més que del seu poble. Que no vol ser apropiada, ni reinterpretada, ni convertida en eina de cap estat. Vol ser aragonesa, com ho ha sigut sempre. Vol estar al costat de la gent que la canta, que la balla, que la celebra amb flors, amb emoció, amb orgull.
És hora de recuperar eixa dimensió. De tornar a mirar la Verge del Pilar com a símbol viu, com a part de la cultura aragonesa, com a referent que pot unir però no uniformitzar. Que pot inspirar però no sotmetre. Que pot ser espiritual sense deixar de ser política. Perquè la identitat no és una peça de museu, ni una bandera que es pot penjar on convinga. És una construcció col·lectiva, viva, que mereix respecte.
Reivindicar la Verge del Pilar com aragonesa no és anar contra ningú. És defensar la memòria, la cultura, la història. És dir que els símbols tenen arrels, i que eixes arrels no es poden arrencar sense perdre el sentit. És tornar a cantar la jota amb convicció, sabent que darrere de cada vers hi ha un poble que no vol ser oblidat.
I si la Verge del Pilar diu que no vol ser francesa, tampoc vol ser una icona buida de significat. Vol ser el que sempre ha sigut: la capitana de la tropa aragonesa. I això, ningú ho hauria de poder canviar.