Cada 12 d’octubre, l’Estat espanyol celebra el que anomena Festa Nacional, també coneguda com a Dia de la Hispanitat. Aquesta commemoració, que oficialment recorda l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica el 1492, s’ha convertit en un símbol carregat de significats contradictoris. Per a uns, representa la unitat cultural entre els pobles hispànics; per a altres, és una exaltació del colonialisme, una glorificació de l’imperi i una negació de les ferides històriques que encara supuren en molts territoris.
La paraula hispanitat, en si mateixa, és un artefacte ideològic. No és neutra, ni innocent. Va ser construïda en el context de la pèrdua de les colònies americanes i filipines, com a intent de reconstruir una identitat nacional basada en la llengua, la religió i la cultura compartida. Ramiro de Maeztu, un dels seus principals impulsors, la va definir com una comunitat espiritual fundada en el catolicisme i en la missió civilitzadora d’Espanya. Aquesta visió, profundament conservadora i eurocèntrica, va ser adoptada pel franquisme com a eix de la política exterior i com a justificació simbòlica de la unitat interna.
Tanmateix, la hispanitat no és només una construcció ideològica. És també una eina de poder. En nom de la hispanitat, s’ha invisibilitzat la diversitat lingüística, cultural i política dels pobles que formen l’Estat espanyol. S’ha imposat un relat uniforme, on la pluralitat queda reduïda a folklore, i on les veus dissidents són etiquetades com a antiespanyoles. La hispanitat ha servit per legitimar la centralització, per negar el dret a decidir, per desqualificar les reivindicacions de sobirania i per perpetuar una visió jeràrquica de les relacions entre Espanya i Amèrica Llatina.
Des de l’altra riba de l’Atlàntic, la mirada és ben diferent. En molts països llatinoamericans, el 12 d’octubre no és motiu de celebració, sinó de reflexió crítica. Bolívia, Veneçuela, Argentina, Xile i altres han substituït el Dia de la Hispanitat pel Dia de la Resistència Indígena, el Dia del Respecte a la Diversitat Cultural o el Dia dels Pobles Originaris. Aquest canvi no és només simbòlic: és una manera de reconèixer les violències del passat, de donar veu als qui van ser esclavitzats, desposseïts i silenciats, i de construir una memòria col·lectiva més justa i inclusiva.
La hispanitat, entesa com a comunitat lingüística, pot ser una oportunitat per al diàleg, per a l’intercanvi cultural, per a la cooperació entre pobles. Però quan es presenta com una herència gloriosa, com una missió civilitzadora, com una identitat superior, esdevé una forma de dominació. La llengua no pot ser excusa per negar la diversitat. La cultura compartida no pot justificar l’oblit. La història no pot ser escrita només pels vencedors.
A casa nostra, la celebració del 12 d’octubre genera incomoditat. Al País Valencià, a Catalunya, a Euskadi i a Galícia, la hispanitat es viu com una imposició. No forma part de la memòria popular, ni de les tradicions arrelades. És una festa aliena, que arriba amb desfilades militars, amb discursos uniformadors, amb banderes gegants i amb una estètica que recorda temps foscos. En molts casos, s’ha convertit en una jornada de reivindicació de l’extrema dreta, que aprofita l’ocasió per atacar la diversitat, per negar els drets lingüístics i per promoure un nacionalisme excloent.
Però la crítica a la hispanitat no ha de quedar-se en la denúncia. Cal construir alternatives. Cal recuperar les memòries silenciades, les històries dels pobles originaris, les resistències quotidianes, les cultures mestisses, les llengües minoritzades. Cal reivindicar una memòria plural, que reconega les ferides però també les complicitats. Cal imaginar una comunitat basada en el respecte, en la igualtat, en la justícia històrica.
En aquest sentit, la pedagogia té un paper fonamental. Les escoles no poden limitar-se a repetir el relat oficial. Han de fomentar el pensament crític, han de donar veu a les cultures marginades, han de promoure el diàleg intercultural. Les festes escolars del 12 d’octubre haurien de ser espais de reflexió, no de celebració acrítica. Els llibres de text haurien d’explicar la colonització des de totes les perspectives, no només des de la mirada europea. Els projectes educatius haurien d’incloure les llengües i les cultures dels pobles originaris, no només com a curiositats, sinó com a part essencial de la història compartida.
També l’art pot ser una eina poderosa per qüestionar la hispanitat. Les cançons, els murals, els microrelats, les dramatitzacions poden donar veu a les memòries silenciades, poden fer visibles les resistències, poden construir nous imaginaris. La creació artística pot transformar els símbols, pot resignificar les dates, pot obrir espais de complicitat. En lloc de repetir la iconografia imperial, podem imaginar escenes de trobada, de mestissatge, de reparació. En lloc de glorificar la conquesta, podem narrar les històries de les dones indígenes, dels esclaus africans, dels pobles que van sobreviure malgrat tot.
La hispanitat, tal com ha estat construïda, no és compatible amb una visió inclusiva, feminista i anticolonial de la història. Cal desmuntar el relat, cal revisar els símbols, cal obrir espais per a la memòria crítica. No es tracta de negar la història, sinó de mirar-la amb ulls oberts, de reconèixer les violències, de donar veu als qui van ser silenciats. Només així podrem construir una comunitat basada en el respecte, en la diversitat i en la justícia.
En definitiva, el 12 d’octubre pot ser una oportunitat per repensar el passat, per qüestionar el present i per imaginar un futur més just. Però per fer-ho, cal trencar amb la visió imperial, cal escoltar les veus marginades, cal construir relats plurals. La hispanitat, si vol ser alguna cosa més que una etiqueta ideològica, ha de transformar-se radicalment. Ha de deixar de ser una celebració de la conquesta per convertir-se en un espai de memòria, de reparació i de dignitat compartida.