L’any 1492 representa una fita cabdal en la història universal. El descobriment d’Amèrica, impulsat per l’expedició de Cristòfor Colom, ha estat tradicionalment narrat des d’una òptica castellana, centrada en la figura del navegant genovés i en el suport dels Reis Catòlics. Tanmateix, aquesta visió ha invisibilitzat la participació de diversos territoris de la Corona d’Aragó, entre els quals destaca el Regne de València. Des d’una perspectiva crítica i inclusiva, aquest article pretén posar en valor el paper de diverses persones valencianes que, des de posicions polítiques, econòmiques i espirituals, contribuïren de manera decisiva a fer realitat el projecte atlàntic.
Per tal d’entendre la implicació valenciana en el descobriment, cal situar el lector en el context històric del segle XV. València era, en aquell moment, una ciutat vibrant, amb una intensa activitat comercial i cultural. La seua posició geogràfica i la seua estructura urbana afavorien el desenvolupament d’una burgesia mercantil capaç de participar en projectes d’envergadura. Segons diversos estudis historiogràfics, la ciutat mantenia relacions comercials amb centres com Gènova, Nàpols, Alexandria o Bruges, cosa que la convertia en un nucli cosmopolita i estratègic per a les xarxes mediterrànies. Aquesta realitat econòmica i social va facilitar l’aparició de figures com Lluís de Santàngel, Gabriel Sanxis o Rodrigo de Borja, que des de diferents àmbits contribuïren a la gènesi del món hispànic modern.
Lluís de Santàngel, escrivà de ració de la Corona d’Aragó, és una de les persones més rellevants en aquest procés. Descendent d’una família de conversos, Santàngel ocupava un càrrec de gran responsabilitat en la gestió de les finances reials. La seua trajectòria professional el situava en una posició privilegiada per a influir en les decisions polítiques de la cort. Quan Cristòfor Colom presentà el seu projecte d’expedició a Ferran el Catòlic, fou Santàngel qui apostà decididament per la viabilitat de la proposta. No només va defensar la idea davant del monarca, sinó que va avançar una quantitat considerable de diners per a finançar el viatge. Segons les fonts documentals, Santàngel aportà més de la meitat del cost total de l’expedició, una acció que demostra el seu compromís amb el projecte i la seua capacitat d’iniciativa.
Les motivacions de Santàngel no poden reduir-se a l’àmbit econòmic. Diverses investigacions apunten que la seua condició de convers el portava a cercar formes de legitimar la seua fidelitat a la fe cristiana. En aquest sentit, el descobriment d’un nou món es presentava com una oportunitat per a expandir el cristianisme i consolidar la unitat religiosa. Aquesta dimensió espiritual, combinada amb la visió estratègica del negoci, explica la seua implicació en l’empresa colombina. A més, Santàngel mantingué una relació epistolar amb Colom, en la qual es reflecteix el respecte mutu i la consciència de la transcendència del projecte.
Gabriel Sanxis, tresorer reial, actuà com a col·laborador directe de Santàngel en la gestió dels fons destinats a l’expedició. Tot i que la seua figura ha estat menys estudiada, diversos documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó confirmen la seua participació activa en les negociacions amb Colom. Sanxis contribuí a convèncer Ferran el Catòlic de la viabilitat del projecte i participà en les reunions amb els emissaris del navegant. La seua presència en les deliberacions mostra que el suport valencià no era circumstancial, sinó estructural. La col·laboració entre Santàngel i Sanxis exemplifica la capacitat de la burocràcia valenciana per a incidir en les decisions polítiques de gran abast.
Una altra figura fonamental en aquest procés és Rodrigo de Borja, conegut com a Papa Alexandre VI. Nascut a Xàtiva, Borja accedí al papat el mateix any del descobriment, 1492. La seua ascendència valenciana és indiscutible, i la seua influència en la política internacional fou determinant. El 1493, Alexandre VI promulgà les famoses Bules Alexandrines, que concedien a Castella el dret d’explorar i colonitzar les terres descobertes. Aquestes bules no només legitimaren la colonització, sinó que establiren les bases del repartiment del món entre Castella i Portugal. La intervenció d’Alexandre VI fou clau per a evitar conflictes entre les dues potències ibèriques i per a consolidar el projecte imperial castellà.
Les Bules Alexandrines tenen una dimensió espiritual i geopolítica que cal analitzar amb deteniment. Des del punt de vista religiós, les bules presenten el descobriment com una missió evangelitzadora, destinada a portar la fe cristiana als pobles indígenes. Aquesta visió messiànica, compartida per moltes persones de l’època, justifica la colonització com una forma de redempció. Des del punt de vista geopolític, les bules permeten a Castella consolidar la seua hegemonia en el món atlàntic, tot establint límits clars amb Portugal. La figura d’Alexandre VI, per tant, no pot ser entesa només com la d’un pontífex, sinó com la d’un actor polític que utilitza el poder espiritual per a influir en l’ordre mundial.
A banda de les persones concretes, cal considerar el paper de la ciutat de València com a nucli comercial mediterrani. Durant el segle XV, València era un centre neuràlgic de comerç marítim, amb una forta presència de mercaders italians, especialment genovesos. Aquesta realitat afavorí la circulació d’idees, tècniques de navegació i coneixements geogràfics. Els mercaders valencians, tot i no participar directament en l’expedició de Colom, contribuïren a crear el context econòmic que la féu possible. La cultura comercial valenciana, basada en el risc i la inversió, encaixava perfectament amb l’esperit de l’empresa atlàntica.
La presència de comunitats italianes a València també tingué un impacte en la formació de xarxes mercantils que connectaven la ciutat amb altres centres europeus. Aquestes xarxes facilitaven l’accés a mapes, instruments de navegació i informació sobre les rutes marítimes. En aquest sentit, València actuava com un laboratori d’innovació comercial, on es gestaven les idees que posteriorment serien aplicades en l’expansió atlàntica. La ciutat, per tant, no era només un espai de pas, sinó un actor actiu en la construcció del món modern.
Tot i la importància de les persones valencianes en el descobriment d’Amèrica, la historiografia tradicional ha tendit a invisibilitzar el seu paper. Aquesta absència respon a una visió centralista de la història espanyola, que privilegia Castella com a únic motor de l’expansió. Diverses veus han reivindicat la necessitat d’incorporar la perspectiva valenciana en el relat global del descobriment. Aquesta reivindicació no busca substituir una narrativa per una altra, sinó enriquir el relat amb les múltiples veus que contribuïren a fer possible l’empresa atlàntica.
La invisibilització de les persones valencianes en la història del descobriment té conseqüències en la construcció de la identitat col·lectiva. Quan es nega el protagonisme de territoris com el valencià, es perpetua una visió monolítica de la història que exclou la diversitat. Per això, és fonamental recuperar les figures de Santàngel, Sanxis i Borja, no com a excepcions, sinó com a exemples d’una participació activa i decidida. Aquesta recuperació implica també una revisió crítica dels discursos historiogràfics, que han tendit a reproduir esquemes centralistes i excloents.
Des d’una perspectiva inclusiva, cal reconéixer que el descobriment d’Amèrica no fou obra d’un sol poble ni d’un sol gènere. Les persones que contribuïren a fer realitat el projecte atlàntic proven...ien de diversos orígens, condicions socials i territoris. El projecte atlàntic fou una empresa col·lectiva, en què participaren persones amb visions diverses, interessos múltiples i motivacions complexes. Reconéixer aquesta pluralitat és fonamental per a construir una història més justa, més completa i més representativa.
En el cas valencià, la contribució al descobriment d’Amèrica no es limità a les figures que ocupaven càrrecs oficials. També cal considerar el paper de les comunitats mercantils, dels cercles intel·lectuals i de les institucions religioses que, des de València, influïren en la configuració del món modern. La ciutat, amb la seua activitat editorial, la seua producció cartogràfica i la seua capacitat d’atracció de talent, actuà com un espai de confluència entre Europa i el món atlàntic. Aquesta dimensió cultural, sovint oblidada, és clau per a entendre la projecció valenciana en l’univers hispànic.
A més, la presència de persones valencianes en les estructures de poder de la monarquia hispànica permeté que el Regne de València tinguera una veu en les decisions estratègiques. Tot i que la centralització política posterior reduí aquesta influència, en el moment fundacional del descobriment, València era un actor rellevant. La seua capacitat de finançament, la seua xarxa de relacions internacionals i la seua tradició diplomàtica contribuïren a fer possible l’expansió atlàntica.
És important destacar que aquesta participació no es traduí en una colonització directa per part de persones valencianes. A diferència d’altres territoris, València no envià grans contingents de colons ni establí colònies pròpies. Tanmateix, la seua influència es manifestà en la gestació del projecte, en la seua legitimació i en la seua consolidació. Aquesta forma de participació, més discreta però igualment decisiva, mereix ser reconeguda i valorada.
La figura de Rodrigo de Borja, com a papa Alexandre VI, exemplifica aquesta influència indirecta. Des de Roma, Borja utilitzà el seu poder espiritual per a definir les regles del joc geopolític. Les seues bules no només afectaren el repartiment territorial, sinó que condicionaren la manera com Europa s’aproximà al món americà. La seua visió universalista, basada en la idea d’una cristiandat global, influí en les polítiques colonials i en la construcció de l’imperi espanyol. El fet que aquesta figura clau fora originària de Xàtiva reforça la idea que València no fou aliena al procés, sinó part activa d’una transformació global.
Per la seua banda, Lluís de Santàngel representa el model de mecenes polític que, des de la gestió econòmica, impulsa projectes de gran abast. La seua aposta pel viatge de Colom demostra una visió estratègica i una capacitat de risc que caracteritzava la burgesia valenciana. El seu exemple ens recorda que el descobriment d’Amèrica no fou només una aventura marítima, sinó també una operació financera, en què les decisions econòmiques tingueren un impacte directe en la història mundial.
Gabriel Sanxis, tot i ser una figura menys coneguda, complementa aquest model amb una gestió tècnica i una capacitat de negociació que resultaren essencials. La seua tasca com a tresorer reial mostra la importància de les persones que, des de la discreció, fan possible els grans projectes. La seua presència en les deliberacions amb Colom i amb la cort reforça la idea que el suport valencià no fou anecdòtic, sinó estructural.
En conjunt, aquestes tres figures —Santàngel, Sanxis i Borja— configuren un triangle d’influència que, des de València, contribuí a la gènesi del món atlàntic. Cadascuna des del seu àmbit —econòmic, polític i espiritual— aportà elements clau per a fer realitat el projecte colombí. La seua acció conjunta, tot i no estar coordinada explícitament, mostra la capacitat de València per a incidir en processos globals.
La ciutat, com a espai de confluència, actuà també com a laboratori d’idees. Les seues impremtes, els seus cercles intel·lectuals i les seues institucions educatives contribuïren a difondre el coneixement geogràfic i a formar les persones que posteriorment participarien en l’expansió. Aquesta dimensió cultural, sovint menystinguda, és fonamental per a entendre la projecció valenciana en el món hispànic.
La recuperació d’aquesta memòria històrica no és només una qüestió acadèmica, sinó també una tasca política i social. Reconéixer el paper de les persones valencianes en el descobriment d’Amèrica implica revisar els relats oficials, qüestionar les narratives centralistes i construir una història més plural. Aquesta revisió no pretén substituir una hegemonia per una altra, sinó enriquir el relat amb les múltiples veus que contribuïren a fer possible l’expansió atlàntica.
Des d’una perspectiva inclusiva, cal també reconéixer que aquestes figures actuaren en un context de desigualtats. El descobriment d’Amèrica, tot i les seues implicacions positives en termes de coneixement i intercanvi, també comportà violència, colonització i explotació. Les persones que participaren en el projecte, incloses les valencianes, formaren part d’un sistema que, tot i les seues llums, també tingué ombres. Per això, la recuperació de la memòria ha d’anar acompanyada d’una reflexió crítica sobre les conseqüències del procés.
En definitiva, el paper de les persones valencianes en el descobriment d’Amèrica és un exemple de com les perifèries poden ser protagonistes de la història universal. La seua contribució, des de diversos àmbits, mostra la capacitat de València per a incidir en processos globals i per a formar part activa de la construcció del món modern. Reconéixer aquesta realitat és un pas necessari per a construir una història més justa, més completa i més representativa.