Passejar pels carrers de Sagunt i no trobar cap sabater és una experiència que, per a molts, pot passar desapercebuda. Però per a qui recorda els temps en què cada barri comptava amb un taller de reparació de calçat, aquesta absència és més que una anècdota: és un reflex d’un canvi profund en la nostra manera de consumir, de viure i de relacionar-nos amb els objectes que ens envolten. La desaparició dels sabaters no és només una qüestió comercial o laboral, sinó una manifestació clara de l’obsolescència programada i de la pèrdua de valors com la sostenibilitat, la memòria dels oficis i la responsabilitat comunitària.
L’obsolescència programada és un concepte que fa referència a la pràctica industrial de dissenyar productes amb una vida útil limitada, amb l’objectiu que es deterioren o deixen de funcionar després d’un període determinat. Això obliga el consumidor a substituir-los, alimentant així un cicle de consum constant. Encara que sovint s’associa a l’electrònica, el calçat no escapa a aquesta lògica. Les sabates actuals, produïdes en massa i amb materials de baixa qualitat, estan pensades per a durar poc. Les soles es desgasten ràpidament, les costures es desfan, les cremalleres es trenquen, i tot plegat fa que, en lloc de reparar-les, la gent opte per comprar-ne unes noves.
Aquest canvi en el comportament del consumidor ha tingut conseqüències devastadores per als sabaters. A Sagunt, com en moltes altres ciutats mitjanes, els tallers de reparació de calçat han anat tancant progressivament. No per falta de necessitat, sinó perquè la demanda ha estat substituïda per una oferta massiva de sabates barates, sovint fabricades en països llunyans, amb condicions laborals precàries i un impacte ambiental elevat. El sabater, que abans era una figura respectada i necessària, ha esdevingut gairebé invisible, relegat a un racó de la memòria col·lectiva.
Però la desaparició dels sabaters no és només una qüestió econòmica. És també una pèrdua cultural. Els oficis tradicionals com el de sabater són part del patrimoni immaterial d’un poble. Representen coneixements transmesos de generació en generació, habilitats artesanals, relacions humanes i una manera de viure més pausada i conscient. Quan desapareix un sabater, no només es perd un servei, sinó també una part de la història local, una connexió amb el passat i una oportunitat de construir un futur més sostenible.
A Sagunt, ciutat amb una rica tradició industrial i comercial, la desaparició dels sabaters és especialment significativa. El Camp de Morvedre ha estat històricament un territori de treballadors, d’artesans, de gent que valorava la durabilitat i la funcionalitat dels objectes. La presència de sabaters en els barris era habitual, i molts recorden encara el nom del sabater del seu carrer, les converses mentre esperaven la reparació, l’olor de cola i cuir que impregnava el taller. Ara, aquesta realitat ha estat substituïda per grans superfícies, per compres en línia, per una cultura de la immediatesa que no deixa espai per a la reflexió ni per a la cura dels objectes.
La responsabilitat d’aquesta transformació no recau només en els consumidors. Les polítiques públiques han tingut un paper clau en la desaparició dels oficis tradicionals. La manca de suport institucional, la inexistència de programes de formació en artesania, la falta de visibilitat i reconeixement, han contribuït a la marginalització dels sabaters. A més, la normativa urbanística i comercial sovint afavoreix els grans negocis en detriment dels petits tallers, dificultant la supervivència dels professionals locals.
Tanmateix, no tot està perdut. En els darrers anys, ha crescut l’interès per la sostenibilitat, pel consum responsable, per la recuperació dels oficis i per la vida comunitària. Aquest moviment, encara incipient, pot ser una oportunitat per a recuperar la figura del sabater. A Sagunt, caldria impulsar iniciatives que fomenten la reparació com a alternativa viable i desitjable. Tallers comunitaris, cooperatives d’artesans, programes educatius, campanyes de sensibilització, podrien contribuir a revertir la tendència actual.
A més, cal repensar el model econòmic i social que ha portat a la desaparició dels sabaters. L’obsolescència programada no és inevitable. És una decisió política i empresarial que es pot combatre amb regulacions, amb incentius a la durabilitat, amb etiquetatge transparent, amb educació crítica. La ciutadania té un paper fonamental en aquest procés. Escollir reparar en lloc de substituir, valorar la qualitat per damunt del preu, donar suport als professionals locals, són accions que poden transformar el mercat i recuperar la dignitat dels oficis.
La desaparició dels sabaters a Sagunt és, en definitiva, un símptoma d’un sistema que prioritza el benefici econòmic per damunt del benestar social i ambiental. Però també pot ser un punt de partida per a una reflexió profunda sobre el nostre model de vida. Recuperar el sabater no és només recuperar un ofici, és recuperar una manera de viure més humana, més connectada amb el territori, amb les persones i amb el planeta.
En un món saturat de productes efímers, el sabater representa la resistència, la cura, la paciència. Representa la possibilitat de donar una segona vida als objectes, de trencar el cicle del consum compulsiu, de construir una economia més justa i sostenible. Sagunt, amb la seua història i la seua gent, té el potencial per a liderar aquest canvi. Només cal voluntat, imaginació i compromís.