Hi ha qui pensa que els pronoms són simples paraules que substitueixen noms. Que estan ahí per fer-nos la vida més fàcil. Que són com els botons del comandament: menuts, útils, i fàcils d’oblidar. Però no. Els pronoms són criatures amb voluntat pròpia. Són els titellaires del llenguatge, els que mouen els fils del discurs mentre nosaltres, pobres mortals, balbucegem “l’hi en donaré” com si estiguérem recitant una fórmula alquímica.
Els pronoms no només substitueixen: manipulen, confonen, provoquen crisis existencials. Són com eixes persones que apareixen en una reunió, no diuen res, però tot gira al seu voltant. I si no els controles, acabes dient barbaritats com “li la vaig dir que l’hi portara” i provocant un col·lapse sintàctic que ni el Consell Superior d’Investigacions Lingüístiques pot resoldre.
Els febles: una organització secreta amb agenda pròpia
Els pronoms febles són els més perillosos. No tenen accent, però tenen poder. S’ajunten al verb com paparres, s’infiltren en la frase com espies russos, i quan menys t’ho esperes, et trobes dient “me’n vaig” amb cara de no saber ni on ni per què. “Te’l donaré”, “ens ho han dit”, “l’hi portarem”... tot sona a missatge encriptat. Si combines més de dos, ja no estàs parlant: estàs invocant.
Hi ha qui diu que els pronoms febles són com les matemàtiques: tenen regles, però ningú les entén. “Li’n donaré” és com una equació amb tres incògnites. “Se’n va” és una fugida. “L’hi en portarem” és una declaració de guerra. I si t’equivoques, no passa res: només has trencat les lleis de la física lingüística.
A més, tenen la mania de canviar de lloc. Davant del verb, darrere del verb, enganxats, separats... són com adolescents rebels que no volen seguir normes. “Me’n vaig” és correcte, però “vaig-me’n” també. I “anem-nos-en” és una festa. Però si dius “nos-anem-en”, ja estàs parlant en klingon.
Els possessius: el capitalisme gramatical
“El meu”, “la teua”, “els seus”... són els pronoms que ens recorden que tot té amo. Fins i tot les emocions. “La meua tristesa”, “el teu drama”, “la seua culpa”. Són com etiquetes de propietat en un món on fins el dolor té títol. I si no tens res, sempre pots dir “el meu buit”, que queda molt poètic i molt Instagram.
Els possessius són obsessius. Volen deixar clar que allò és teu, seu, nostre. “És el meu llibre”, “la teua idea”, “el seu problema”. I si algú diu “el nostre futur”, ja pots tremolar: segurament vol vendre’t alguna cosa. Són pronoms que no deixen espai per al dubte. Si és teu, és teu. I si no, ja ho serà.
Els demostratius: els influencers del llenguatge
“Aquest”, “aquell”, “això”, “allò”... són els pronoms que assenyalen com si foren influencers. “Aquest llibre és brutal”, “aquell moment va ser màgic”, “això no ho superem”. Són els que donen context, però també drama. “Allò que va passar” pot ser des d’una caiguda tonta fins a una revelació mística. Tot depén del to i del cafè que portes al cos.
Els demostratius tenen actitud. “Aquest” és proper, és íntim, és de confiança. “Aquell” és distant, sospitós, potser fins i tot enemic. “Allò” és misteriós, inquietant, com un record que no vols recuperar. Són pronoms amb personalitat, amb caràcter, amb ganes de protagonisme.
I no oblidem “això”. “Això” és el pronom que ho embolica tot. “Això no és normal”, “això és massa”, “això no ho aguante”. És el pronom de la queixa, de la indignació, de la revolta. Si dius “això és el que hi ha”, ja estàs renunciant a la lluita i acceptant el caos.
Els relatius: els detectius del discurs
“Que”, “el qual”, “la qual”, “on”, “en què”... són els pronoms que connecten, que investiguen, que descobreixen. Són com detectius privats que troben la relació entre dues frases aparentment innocents. “La casa que vam vore”... qui és eixa casa? Què amaga? Per què la vam vore? El pronom “que” ho sap tot, però no ho diu.
Els relatius són els que fan que el discurs tinga coherència. Sense ells, tot seria un caos. Però també són els que provoquen confusió. “El llibre en què pensava”... pensaves en un llibre? O el llibre pensava en tu? Tot és possible en el món dels relatius.
I després estan els que porten article: “el qual”, “la qual”, “els quals”, “les quals”. Són com aristòcrates gramaticals. No apareixen en qualsevol frase. Només en les elegants, les sofisticades, les que tenen pretensions. Si dius “la pel·lícula en la qual es basa el llibre”, ja estàs en un nivell superior. Has ascendit.
Els interrogatius: els filòsofs del pati
“Qui?”, “Què?”, “Com?”, “Quant?”... són els pronoms que no paren de preguntar. Són com criatures menudes que volen saber-ho tot. “Qui ha vingut?” “Què vols?” “Com ho farem?” “Quant falta?” No tenen límits. Volen respostes, volen veritat, volen sentit.
Però també són els que provoquen ansietat. Quan algú et pregunta “què fas?”, no saps si contestar amb sinceritat o fugir corrent. Quan et diuen “com estàs?”, et planteges si realment estàs bé o si només estàs dissimulant. Els interrogatius són pronoms que et miren als ulls i et desmunten.
I si combines més d’un, ja estàs en territori filosòfic. “Qui som?” “Què volem?” “Com sabem que sabem?” Són preguntes que no tenen resposta, però que queden molt bé en una tertúlia o en una pancarta.
Els adverbials: els fantasmes del valencià
“Hi” i “en” són els pronoms que apareixen i desapareixen com ninjes. No saps d’on venen ni cap a on van. “Hi vaig”, “En parlem”, “N’hi ha”... són frases que semblen codis secrets. Si no entens “n’hi ha prou”, no estàs preparat per a la vida adulta.
Aquests pronoms són subtils, elegants, però mortals. Un “hi” mal posat pot fer que et suspenguen un examen. Un “en” oblidat pot provocar una ruptura sentimental. Són pronoms que no perdonen, que exigeixen respecte, que demanen devoció.
I tenen la mania de colar-se en frases on ningú els ha convidat. “Hi ha qui diu”, “En tenim prou”, “N’hi ha massa”. Són com eixos convidats que apareixen en una festa i acaben sent els protagonistes. Si no els controles, et controlen.
Els reflexius: l’ego fet pronom
“Em”, “et”, “se”, “ens”, “us”... són els pronoms que parlen de tu, però també de tu parlant de tu. Són els que et fan mirar-te al mirall gramatical. “Em mire”, “et penses”, “se’n va”... tot és una conversa interna. Són els pronoms de l’autoanàlisi, de l’autocrítica, de l’autodrama.
I si els combines amb els febles, ja estàs en territori perillós. “Me’n vaig”, “Se’n va”, “Ens ho diuen”... tot és una espiral de reflexió que pot acabar en una crisi existencial. Són pronoms que et fan pensar massa. I pensar massa, ja ho sabem, no sempre és bo.
Conclusió: els pronoms són els amos del món
Els pronoms no són simples paraules. Són entitats que ens són entitats que ens observen des de les ombres del diccionari, que ens murmuren des de les entranyes del verb, que ens fan ballar la dansa de la concordança com si fórem titelles d’un espectacle gramatical que ningú ha pagat per vore.
Els pronoms són els veritables amos del món. No Elon Musk, no les multinacionals, no els algoritmes: els pronoms. Perquè sense ells, no podríem dir “jo”, ni “nosaltres”, ni “això”. Sense ells, no hi hauria identitat, ni relació, ni context. Són els fils invisibles que connecten les paraules, les idees, les persones. I com tot poder invisible, són difícils de controlar.
La pedagogia del patiment
Aprendre a usar els pronoms és com fer un màster en supervivència lingüística. No hi ha curs que et prepare per a la combinació “l’hi en donaré”. No hi ha professor que no haja suat tinta explicant “n’hi ha prou”. I no hi ha alumne que no haja pensat, en algun moment, que potser seria millor parlar en monosíl·labs.
Els llibres de text ho intenten. Fan esquemes, taules, exemples. Però els pronoms no es deixen domesticar. Són com gats salvatges: pots intentar entendre’ls, però mai els tindràs del tot sota control. I quan creus que ja ho tens clar, apareix una excepció. O una construcció dialectal. O una combinació que només s’usa en la Marina Alta quan plou i és dijous.
La dimensió emocional del pronom
Perquè sí, els pronoms també tenen càrrega emocional. No és el mateix dir “jo” que “nosaltres”. No és el mateix dir “te’l donaré” que “ja te l’he donat”. Els pronoms marquen distància, proximitat, afecte, rancor. Són com miralls que reflecteixen l’estat d’ànim del parlant.
Quan algú et diu “me’n vaig”, no només està anunciant una acció: està expressant una emoció. Pot ser cansament, decisió, fugida. I quan et diuen “t’ho he dit mil vegades”, no és només una queixa: és una declaració de guerra. Els pronoms són el termòmetre de les relacions humanes. I com tot termòmetre, poden trencar-se si els agites massa.
La dimensió política del pronom
I no oblidem la seua dimensió política. Perquè sí, els pronoms també són ideològics. Quan diem “nosaltres”, estem construint comunitat. Quan diem “ells”, estem marcant frontera. I quan diem “jo”, estem reivindicant identitat. Els pronoms són eines de poder, de resistència, de transformació.
En el valencià inclusiu, per exemple, l’ús conscient dels pronoms és una forma de justícia lingüística. Dir “totes i tots” no és només una fórmula: és una declaració. És reconéixer presències, diversitats, realitats. I si algú et diu que això és una tonteria, pots respondre amb un “això és el que hi ha” carregat de dignitat gramatical.
Els pronoms com a entitat mística
Hi ha qui creu que els pronoms tenen ànima. Que són com esperits que habiten el llenguatge. Que cada “en” és una partícula de memòria, cada “hi” una espurna de presència. I potser tenen raó. Perquè quan parlem, no només comuniquem: també evoquem, convoquem, invoquem.
Dir “me’n vaig” és com obrir una porta. Dir “l’hi portaré” és com fer una promesa. Dir “això no ho aguante” és com alçar un mur. Els pronoms són rituals. Són gestos. Són actes de fe. I si no ho veus, és que encara no has entrat en el temple de la sintaxi.
Final: resignació, humor i reverència
Al final, només ens queda acceptar-ho. Els pronoms són complicats, sí. Són traïdors, sí. Són capaços de fer-nos dubtar de tot, sí. Però també són bells. Són potents. Són imprescindibles.
I si algun dia, enmig d’una conversa, et trobes dient “l’hi en donaré quan n’hi haja prou per a tots i totes”, no et preocupes. No estàs sol. Estàs en comunió amb milers de persones que han patit, han rigut, han plorat per culpa d’un pronom.
Perquè parlar valencià és això: una aventura gramatical, una odissea sintàctica, una comèdia humana on els pronoms són els protagonistes. I nosaltres, com a bons figurants, només podem aplaudir, fer reverències, i continuar parlant. Amb ironia, amb amor, amb pronoms. Sempre amb pronoms.