Aquest comentari, a més, va ser dirigit a Juan Bordera, que acabava de tornar d’una missió humanitària amb la Flotilla cap a Gaza, on havia estat detingut per les autoritats israelianes. Venia de defensar drets humans, de denunciar el bloqueig, de posar el cos en una acció de solidaritat internacional. I la resposta institucional que rep és una burla cruel, una banalització del sofriment, una humiliació disfressada d’humor negre. No és només una falta de respecte personal. És una agressió simbòlica a la memòria de les víctimes de l’Holocaust, a les persones que lluiten per la pau, a la dignitat de les institucions democràtiques.
Convertir un camp de concentració en motiu de burla corporal és una mostra de la misèria política que encara habita en alguns escons. No és una anècdota. És un símptoma. Un símptoma d’una cultura política que ha perdut el nord ètic, que confon la llibertat d’expressió amb la impunitat verbal, que utilitza el sarcasme com a arma per deshumanitzar l’altre. Quan Auschwitz es fa servir com a insult, no només s’ofèn a qui el rep. S’ofèn a tota la humanitat.
La resposta institucional ha estat tèbia, amb silencis còmplices i relativitzacions vergonyoses. La presidenta de Les Corts, de Vox, va mirar cap a una altra banda. El PP va parlar de “sobreactuació de l’esquerra”. I mentrestant, el comentari ressona com una bufetada a la memòria col·lectiva. Però la societat civil, les entitats memorialistes i les veus compromeses no poden callar. Cal alçar la veu, recordar que la memòria històrica no és decorativa, sinó una trinxera de dignitat. Cal exigir disculpes públiques, formació en drets humans i una revisió profunda de les actituds que es toleren en les nostres institucions.
Auschwitz no és cap adjectiu. És una advertència. I qui el fa servir per ridiculitzar, per fer mofa o per atacar, demostra que no ha entés res. Davant d’això, només queda la fermesa: educar, denunciar, reparar. Perquè la memòria no es negocia. I la dignitat, tampoc.
Cal recordar que l’Holocaust no és un capítol tancat. És una ferida oberta que ens interpel·la cada dia. És la prova que el discurs de l’odi, quan es normalitza, pot acabar en extermini. És la constatació que la indiferència mata. I per això, cada vegada que es fa servir Auschwitz com a broma, com a sarcasme, com a arma política, s’està traint la memòria de milions de persones. S’està traint la humanitat.
Juan Bordera no tornava d’un viatge turístic. Tornava d’una acció de resistència pacífica, d’un gest de solidaritat amb el poble palestí, d’un compromís amb la justícia global. I en lloc de reconéixer eixa valentia, se’l ridiculitza amb una frase que evoca el genocidi. Quina mena de política és aquesta? Quina mena de societat permet que això passe sense conseqüències?
La memòria històrica no és un luxe. És una necessitat democràtica. És el que ens permet entendre el present, prevenir el futur, construir una societat més justa. I per això, cal defensar-la amb fermesa. Cal que les institucions valencianes condemnen públicament aquest tipus de comentaris. Cal que es promoga una cultura del respecte, de la reparació, de la responsabilitat. No podem permetre que l’odi es disfresse d’humor. No podem permetre que la ignorància es convertisca en norma.
Auschwitz no és cap broma. És el lloc on la humanitat va tocar fons. És el record de les càmeres de gas, dels crematoris, dels nadons assassinats, de les famílies destruïdes. És el crit silenciós de qui no va poder cridar. I per això, cada vegada que es fa servir el seu nom amb frivolitat, cal alçar la veu. Cal dir prou.
Aquest article no és només una denúncia. És una crida. Una crida a la consciència, a la memòria, a la dignitat. Una crida a construir una política que no es base en l’insult, sinó en el respecte. Una crida a recuperar el sentit de les paraules, el pes de la història, la responsabilitat de representar un poble.
Perquè si permetem que Auschwitz siga motiu de burla, estem permetent que el dolor siga invisible. Estem permetent que la barbàrie torne. Estem permetent que l’odi es normalitze. I això, com a societat, no ens ho podem permetre.
Per això, cal que les veus crítiques s’organitzen. Que les entitats memorialistes facen pedagogia. Que les escoles parlen de l’Holocaust amb rigor i sensibilitat. Que els mitjans de comunicació denuncien, contextualitzen, expliquen. Que la ciutadania exigisca responsabilitats. Que la política torne a ser espai de dignitat.
Auschwitz no és cap broma. És el límit. I qui el travessa, ha de saber que no hi ha impunitat possible. Perquè la memòria és resistència. I la dignitat, no es negocia.