Hi ha figures públiques que, per la seua trajectòria erràtica, acaben convertint-se en símbols d’una manera de fer política que no busca conviccions, sinó oportunitats. Toni Cantó és, sens dubte, una d’aquestes. Actor de professió, polític per vocació intermitent, i comentarista per conveniència, ha sabut adaptar-se a cada context com un camaleó que canvia de color segons el terreny que trepitja. El seu recorregut és una crònica de contradiccions, de viratges ideològics i de discursos que s’esfumen tan ràpid com arriben els càrrecs.
Cantó va començar la seua carrera política a UPyD, un partit que defensava la recentralització de l’Estat i criticava durament les autonomies. Ell mateix es mostrava contrari a l’estructura territorial espanyola, titllant-la de costosa i ineficient. Però no va tardar a fer el salt a Ciutadans, on va continuar amb el mateix discurs, tot i que ja començava a matisar-lo. El gir definitiu, però, va arribar quan va acceptar ser diputat a les Corts Valencianes. De sobte, aquell sistema autonòmic que tant havia criticat es convertia en el seu mitjà de vida. Va cobrar, va intervenir, va representar, i va defensar —amb més o menys entusiasme— les polítiques del seu grup parlamentari. El que abans era una estructura sobredimensionada, ara era una plataforma útil. El camaleó havia trobat un nou color.
Però la metamorfosi no s’aturava ací. Cantó es va convertir en un dels grans denunciants dels “xiringuitos” polítics. Amb un to populista i desafiant, acusava els governs de crear organismes inútils per col·locar afins. El seu discurs contra el malbaratament públic era contundent, gairebé dogmàtic. Fins que va aparéixer Isabel Díaz Ayuso. La presidenta de la Comunitat de Madrid li va oferir dirigir l’Oficina del Español, un organisme creat ad hoc, sense funcions clares, i amb un pressupost generós. El que havia estat un “xiringuito” en boca de Cantó, ara era una oportunitat laboral. Va acceptar el càrrec, va defensar la seua utilitat, i va cobrar. Quan l’oficina va ser dissolta, ell ja havia facturat. El camaleó tornava a mutar.
La tercera gran contradicció arriba amb Àpunt, la radiotelevisió pública valenciana. Cantó havia estat un dels seus crítics més ferotges. La considerava una eina de propaganda, un malbaratament de recursos, una estructura prescindible. Però el Partit Popular, en una nova mostra de pragmatisme, li va oferir un espai com a comentarista. I ell, fidel a la seua trajectòria, va acceptar. Ara, aquell mitjà que abans era un problema, es convertia en una plataforma. El discurs crític s’esvaïa, i el micròfon s’encenia. Toni Cantó, el camaleó, tornava a adaptar-se.
Aquestes tres escenes —les Corts Valencianes, l’Oficina del Español i Àpunt— són només exemples d’una manera de fer política que no busca coherència, sinó supervivència. Cantó ha demostrat que les idees són intercanviables, que les conviccions poden ser temporals, i que el discurs pot ser tan flexible com calga. El seu lema podria ser “llorar hasta facturar”, una expressió que resumeix la seua capacitat per lamentar-se públicament mentre troba la manera de monetitzar cada situació.
Però més enllà de la figura de Cantó, el seu cas ens obliga a reflexionar sobre el sistema polític que permet aquestes trajectòries. Què diu de la nostra democràcia que un mateix individu puga passar per quatre partits diferents, ocupar càrrecs en diverses institucions, i adaptar el seu discurs segons la conveniència? Què diu de la cultura política que premia la visibilitat per damunt de la coherència? Cantó no és un cas aïllat, però sí un exemple paradigmàtic.
La seua capacitat camaleònica no és només una estratègia personal, sinó una mostra de com la política s’ha convertit, en molts casos, en un escenari on el guió es reescriu cada dia. L’actor que va ser, mai ha deixat de ser-ho. Les seues intervencions públiques, les seues aparicions mediàtiques, i fins i tot les seues dimissions, tenen un component teatral. Quan va anunciar que deixava la política per tornar a la interpretació, semblava una escena final. Però com en qualsevol obra amb girs inesperats, va tornar. I ho va fer amb un nou paper, un nou vestuari, i un nou decorat.
El problema no és que Toni Cantó canvie d’opinió. Totes les persones evolucionen, matisen, reconsideren. El problema és que els seus canvis no semblen fruit d’una reflexió profunda, sinó d’una oportunitat laboral. Quan les idees es canvien per càrrecs, quan les crítiques es transformen en contractes, i quan la coherència es sacrifica per la visibilitat, la política perd credibilitat. I la ciutadania, confiança.
En un moment en què la política necessita referents honestos, compromesos i coherents, figures com la de Cantó contribueixen a alimentar el cinisme. Cada vegada que un polític fa el contrari del que predicava, cada vegada que un càrrec es converteix en recompensa, cada vegada que la paraula es buida de sentit, la democràcia s’afebleix. I això no és només responsabilitat dels polítics, sinó també dels partits que els acullen, dels mitjans que els amplifiquen, i de la societat que els tolera.
Cantó ha sabut jugar les seues cartes. Ha estat diputat, director, comentarista. Ha estat de UPyD, de Ciutadans, del PP. Ha estat defensor i detractor de les autonomies, dels xiringuitos, dels mitjans públics. Ha estat tot i el contrari. I en cada etapa, ha sabut facturar. El seu camaleonisme no és només una estratègia, sinó una identitat. Una identitat líquida, adaptable, i sempre disposada a reinventar-se.
Però en aquesta reinvenció constant, què queda de les conviccions? Què queda del compromís amb la ciutadania? Què queda de la responsabilitat pública? Potser la resposta és que no queda res. O potser queda només una imatge, una marca, un personatge. Toni Cantó, el camaleó, ha fet de la política un escenari, i de la seua trajectòria, una obra en contínua reescriptura.
I mentre ell continua canviant de color, la societat observa, a vegades amb incredulitat, a vegades amb resignació. Però també amb la necessitat de construir una política diferent. Una política que no siga un espectacle, sinó un espai de servei públic. Una política que no premie el camaleonisme, sinó la coherència. Una política que no convertisca les idees en moneda de canvi, sinó en compromís real.
Perquè si la política esdevé només una plataforma per facturar, si les paraules es buiden de sentit, i si els càrrecs es reparteixen com premis, el camaleó no serà una excepció, sinó la norma. I aleshores, la democràcia haurà perdut el seu color.