La igualtat salarial entre dones i hòmens és una reivindicació històrica que travessa sectors diversos, des de l’àmbit laboral fins al món de l’esport. En el cas concret de l'handbol, les desigualtats entre les condicions de les jugadores i els jugadors continuen sent evidents, malgrat els avanços legislatius i les iniciatives institucionals que s’han impulsat en els darrers anys. Aquest article pretén analitzar les accions, normatives i exemples d’èxit que han contribuït a reduir la bretxa salarial, amb especial atenció al context valencià i estatal, i a les dinàmiques que afecten el balonmano femení.
La igualtat salarial és un dret reconegut legalment a Espanya, però la seua aplicació efectiva encara presenta llacunes. L’article 28 de l’Estatut dels Treballadors estableix que, per a treballs d’igual valor, la retribució ha de ser igual, independentment del sexe de la persona treballadora. A més, el Reial decret 902/2020 sobre igualtat retributiva entre dones i hòmens obliga les empreses a mantindre un registre salarial desglossat per sexe i categoria professional, i a justificar qualsevol diferència superior al vint-i-cinc per cent amb criteris objectius. Aquest marc legal ha permés detectar desigualtats estructurals en diversos sectors, inclòs l’esport, on les dones sovint ocupen posicions menys valorades o amb menor visibilitat.
En l’àmbit esportiu, la bretxa salarial és especialment pronunciada. El balonmano masculí, representat per la Lliga ASOBAL, compta amb jugadors que poden arribar a percebre salaris anuals que oscil·len entre els cent mil i els cinc-cents mil euros, mentre que les estrelles internacionals poden superar el milió d’euros gràcies als patrocinis. En canvi, en la Divisió d’Honor Femenina, moltes jugadores no disposen de contractes professionals, i en molts casos han de compaginar la pràctica esportiva amb altres ocupacions per garantir la seua subsistència. Aquesta desigualtat no només afecta la retribució directa, sinó també les condicions laborals, com ara l’accés a convenis col·lectius, assegurances mèdiques o drets de maternitat.
Els factors que expliquen aquesta bretxa són diversos. En primer lloc, la menor inversió en els clubs femenins limita la capacitat de contractació i de millora de les condicions. En segon lloc, la difusió mediàtica dels partits femenins és molt inferior a la dels masculins, la qual cosa repercuteix en la captació de patrocinadors i en la visibilitat de les jugadores. A més, la segregació ocupacional continua sent una realitat: les dones tenen una presència molt baixa en sectors esportius com la construcció o la pesca, i també en càrrecs directius dins dels clubs i federacions.
Malgrat aquestes dificultats, s’han impulsat diverses iniciatives per revertir la situació. A nivell europeu, la nova normativa de transparència salarial obliga les empreses a publicar les escales retributives en les ofertes de treball, a informar periòdicament sobre les diferències salarials entre treballadors de valor equivalent, i a justificar qualsevol bretxa superior al cinc per cent amb criteris objectius. A més, en cas de denúncia per discriminació salarial, la càrrega de la prova recau en l’empresa, que ha de demostrar que la diferència no es deu al sexe de la persona treballadora.
A Espanya, s’han implementat mesures com el registre retributiu obligatori i les auditories salarials per a empreses de més de cinquanta treballadors. També s’ha augmentat el salari mínim interprofessional, una mesura que ha beneficiat especialment les dones i les persones joves. Aquestes accions han contribuït a reduir la bretxa salarial, que va passar del divuit coma set per cent l’any dos mil dotze al huit coma set per cent l’any dos mil vint-i-dos, tot i que ha tornat a pujar al dinou coma sis per cent el dos mil vint-i-tres, segons dades oficials.
En el cas concret de l'handbol femení, la Real Federación Española de Balonmano ha impulsat el projecte Guerreras, que no només fa referència a la selecció femenina, sinó que també aglutina accions per visibilitzar i potenciar el balonmano practicat per dones. La Lliga Guerreras Iberdrola és un exemple d’aquesta aposta, amb suport institucional i patrocinadors que han contribuït a millorar les condicions de les jugadores. A més, s’han desenvolupat programes de tecnificació per a categories juvenils i júnior, amb l’objectiu de garantir un relleu generacional de qualitat i una trajectòria esportiva estable.
Existeix una associació de dones de l’handbol que actua com a sindicat, defensant els drets laborals i la igualtat de condicions dins del món esportiu. Aquesta entitat canalitza les reivindicacions de les jugadores, promovent accions per garantir salaris justos, conciliació i reconeixement professional. Exjugadores han assumit rols de direcció, entrenament i gestió esportiva, contribuint a transformar les estructures des de dins. A més, s’han impulsat campanyes de visibilització a través de mitjans de comunicació, xarxes socials i clubs locals, que han permés donar a conéixer els èxits de les jugadores i generar un debat públic sobre la desigualtat.
Des dels clubs de Divisió d’Honor, com a agents actius i referents institucionals, tenim la responsabilitat de impulsar un conveni col·lectiu propi, que reconega les particularitats de l’handbol femení i establisca garanties mínimes per a les jugadores. Això implica obrir taules de negociació amb les federacions, recollir dades reals sobre les condicions actuals, i establir compromisos interns que vagen més enllà de la competició: contractes amb clàusules d’igualtat, cobertura mèdica, conciliació i reconeixement de drets socials.
A més, cal activar aliances amb altres col·lectius feministes, sindicats esportius i entitats culturals per generar pressió institucional i mediàtica. Els clubs no només som espais de joc, som altaveus socials. I és des d’aquesta responsabilitat que hem de construir un marc laboral digne, inclusiu i transformador per a les dones de l’handbol.
En l’àmbit valencià, s’han desenvolupat accions específiques per promoure la igualtat en l’esport. La Càtedra de Dona i Esport de la Universitat de València ha elaborat una guia per al disseny de plans d’igualtat en clubs i federacions esportives, que proposa diagnòstics interns de desigualtat, mesures en gestió pressupostària, protocols contra l’assetjament sexual i formació en perspectiva de gènere. Aquesta guia ha sigut adoptada per diverses entitats esportives, que han començat a revisar les seues polítiques internes per garantir la igualtat d’oportunitats.
L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut Barcelona Esports, ha creat un gabinet d’equitat de gènere que impulsa accions concretes com la incorporació de la perspectiva de gènere en instal·lacions, esdeveniments i òrgans de decisió, així com protocols contra les violències sexuals en entitats esportives. Aquest model ha sigut replicat en altres municipis, que han reconegut la importància de abordar la igualtat des d’una perspectiva estructural.
Els exemples d’èxit en la lluita per la igualtat salarial són inspiradors. La selecció femenina de futbol dels Estats Units va aconseguir un acord històric amb la seua federació, que garanteix la mateixa compensació que els hòmens en competicions internacionals i la compartició dels ingressos comercials. Aquest èxit va ser impulsat per l’associació de jugadores i una demanda judicial que va generar un fort debat públic. A Espanya, la reducció de la bretxa salarial en sectors com l’educació, la sanitat i l’administració pública demostra que les polítiques públiques poden tindre un impacte real.
Les organitzacions sindicals també han tingut un paper clau en aquesta lluita. Entitats com La Intersindical i UGT han impulsat convenis col·lectius amb clàusules d’igualtat salarial, i han promogut campanyes de sensibilització i formació en perspectiva de gènere. Aquestes accions han permés que moltes treballadores tinguen accés a drets laborals que abans els eren negats, i han contribuït a transformar la cultura empresarial.
La igualtat salarial en l’esport, i en particular en l'handbol femení, és una qüestió de justícia social que requereix acció coordinada entre institucions, clubs, federacions i la societat civil. Les normatives europees i estatals han establit un marc legal que facilita la detecció i correcció de desigualtats, però cal continuar treballant per garantir la seua aplicació efectiva. Les iniciatives com el projecte Guerreras, les guies de plans d’igualtat i els exemples d’èxit en altres disciplines esportives demostren que el canvi és possible. El repte ara és consolidar-lo, ampliar-lo i fer-lo irreversible, perquè cap persona haja de renunciar al seu talent per falta d’oportunitats o reconeixement.