Oltra representa una política que no s’amaga darrere dels despatxos, que no es disfressa de neutralitat tècnica, que no es conforma amb les engrunes del sistema. Va ser la veu que va posar rostre a les polítiques socials, que va fer de la Conselleria d’Igualtat un espai de transformació, que va parlar clar quan calia i va escoltar quan ningú més ho feia. Va ser la que va fer tremolar els fonaments d’un poder que no suporta les dones que no callen, que no abaixen el cap, que no demanen permís.
Quan diem que sempre està en el nostre equip, estem reivindicant aquella manera de fer política que incomoda, que emociona, que transforma. Estem recordant que la dignitat no es negocia, que la justícia social no és una opció, que la memòria no es pot arxivar. Estem dient que, malgrat les campanyes de desprestigi, malgrat les persecucions judicials que han acabat en no-res, malgrat els silencis còmplices, nosaltres no oblidem. Nosaltres resistim.
Perquè Oltra no va ser només vicepresidenta del Consell. Va ser la que va obrir finestres a l’esperança, la que va fer que les polítiques públiques deixaren de ser abstractes i es convertiren en abraçades, en reconeixements, en drets. Va ser la que va posar al centre les persones, les històries, les lluites. Va ser la que va fer que moltes sentírem que, per fi, algú ens parlava en la nostra llengua, amb la nostra mirada, des de la nostra realitat.
I això, en un país com el nostre, no és poca cosa. En un país on les institucions han estat massa temps allunyades del carrer, on la política ha estat massa sovint una qüestió de despatxos i pactes opacs, Oltra va trencar esquemes. Va fer política amb emoció, amb convicció, amb radicalitat democràtica. Va fer política des de la vida, des de les ferides, des de les esperances compartides.
Per això, quan la van voler fer fora, no van atacar només una persona. Van atacar una manera de fer, una manera de ser, una manera de resistir. Van atacar la política valenta, la política que no demana permís, la política que incomoda. I nosaltres, que hem estat testimonis d’eixa valentia, no podem callar. No podem fer com si res. No podem deixar que la memòria siga esborrada per la maquinària del poder.
Dir que Mònica Oltra sempre està en el nostre equip és dir que no renunciem a la política amb coratge. És dir que no acceptem la resignació, la por, el silenci. És dir que volem una política que mire als ulls, que escolte, que transforme. És dir que volem una política que siga radicalment humana, radicalment feminista, radicalment valenciana.
És també una forma de resistència col·lectiva. Perquè Oltra no va caminar sola. Va caminar amb milers de persones que cregueren en un projecte de país més just, més igualitari, més digne. Va caminar amb les treballadores socials, amb les famílies vulnerables, amb les persones migrades, amb les dones que lluiten, amb les persones LGTBI, amb les que no tenen veu. Va caminar amb nosaltres. I nosaltres caminem amb ella.
Ara, quan el soroll mediàtic ha minvat, quan les causes judicials han estat arxivades, quan el temps ha anat posant les coses al seu lloc, és el moment de parlar. De reivindicar. De recordar. De dir que no oblidem. Que no perdonem l’ús partidista de la justícia, la complicitat dels silencis, la traïció d’algunes veus que un dia van dir que estaven al costat de la política valenta.
És el moment de reconstruir la memòria. De tornar a posar al centre aquella manera de fer política que va fer que moltes sentírem que, per fi, teníem una veu. És el moment de tornar a dir que la dignitat no es negocia. Que la justícia social no és una moda. Que la política ha de ser transformadora o no serà.
I en eixa reconstrucció, Mònica Oltra és imprescindible. No com a figura idealitzada, sinó com a referent viu, com a memòria activa, com a trinxera de dignitat. És imprescindible perquè ens recorda que es pot fer política des de l’emoció, des de la convicció, des de la radicalitat democràtica. És imprescindible perquè ens recorda que la política pot ser humana, feminista, valenciana.
Per això, quan diem que sempre està en el nostre equip, estem dient que no renunciem a eixa manera de fer. Que no renunciem a la política valenta. Que no renunciem a la memòria. Que no renunciem a nosaltres.