Cada any, milions de persones esperem amb il·lusió l’arribada del Festival d’Eurovisió. No només per la música, l’espectacle o les coreografies impossibles, sinó perquè representa —o hauria de representar— una celebració de la diversitat, la creativitat i la convivència entre pobles. Però en els darrers temps, eixa il·lusió s’ha anat esquerdant. I enguany, amb la participació d’Israel enmig d’un context de violència extrema i vulneració sistemàtica de drets humans, la fractura ja és insostenible.
No es tracta d’una qüestió d’ideologia, ni tan sols de política exterior. Es tracta de dignitat. De coherència. De no fer el ridícul davant el món mentre es canta a la pau i a la fraternitat amb llums de neó, mentre en Gaza es plora, es fuig i es mor. Eurovisió no pot ser un escenari de blanqueig. No pot ser una festa que ignora el dolor. I si ho és, cal que les veus dissidents s’alcen amb força.
Des de la perifèria, des dels pobles que estimem la cultura com a eina de transformació, proposem una alternativa. Si els estats europeus no tenen el coratge de plantar cara a la injustícia, que siguen les persones, els col·lectius, els artistes i els eurofans qui organitzen un festival paral·lel. Un concert que no siga només espectacle, sinó denúncia. Que no busque només audiència, sinó consciència. Que done veu als països que han decidit no participar en el festival oficial per motius ètics, i que convide a grups i cantants que canten a la pau, a la llibertat, a la memòria i a la resistència.
Imaginem per un moment eixe festival alternatiu. Amb escenaris compartits entre ciutats que aposten per la cultura crítica. Amb retransmissions en xarxes lliures. Amb cançons en llengües minoritzades, en dialectes invisibilitzats, en veus silenciades. Amb artistes palestins, sahrauís, kurds, amazics, catalans, bascos, ucraïnesos, armenis, i tants altres que no tenen cabuda en l’Eurovisió oficial. Amb presentadores que no siguen producte d’un càsting estètic, sinó d’un compromís amb la comunicació inclusiva. Amb coreografies que parlen de la terra, del desplaçament, de la memòria col·lectiva.
No es tracta de competir amb Eurovisió, sinó de desbordar-lo. De mostrar que la cultura no és neutral. Que la música pot ser arma de pau, però també de denúncia. Que l’art pot ser llum, però també espill. Que cantar pot ser resistir.
Com a eurofan, em dol haver arribat a este punt. Però com a persona compromesa amb la justícia, no puc mirar cap a un altre costat. No puc aplaudir mentre es bombardeja. No puc ballar mentre es destrueixen hospitals. No puc fer-me selfies mentre es plora la mort de criatures.
Per això, cal que ens organitzem. Que fem xarxa. Que convertim la indignació en proposta. Que fem del dia d’Eurovisió un dia de cultura alternativa, de festa crítica, de música que no oblida. Que fem del silenci institucional un clam popular.
Potser no tindrem els recursos de la UER, ni els patrocinadors milionaris, ni les pantalles gegants. Però tindrem la veritat. La coherència. La dignitat. I això, en temps de cinisme, val més que mil focus.
Que visca la música que denuncia. Que visca la cultura que abraça. Que visca la perifèria que canta.