En este moment històric que travessem, en què el valencià torna a ser qüestionat, arraconat i reduït a una expressió folklòrica per part de certs sectors polítics, cal alçar la veu amb fermesa. No estem parlant només d’una llengua, sinó d’una manera de viure, de sentir, de construir comunitat. El valencià és la veu de la nostra terra, de les nostres memòries, de les nostres esperances. I enmig d’esta tempesta, la figura de Teodoro Llorente esdevé un referent que ens pot guiar, no com un símbol immobilista, sinó com una inspiració viva que ens recorda que la dignitat lingüística és inseparable de la dignitat col·lectiva.
Llorente va viure en un temps en què parlar valencià en l’àmbit públic era quasi un acte de resistència. Va decidir escriure en valencià no perquè fora fàcil, sinó perquè era necessari. Va entendre que la llengua del poble mereixia ser escoltada, respectada i cultivada. I ho va fer des d’una posició que hui pot semblar contradictòria: era conservador, però va ser un dels grans impulsors de la Renaixença valenciana. Esta paradoxa ens obliga a mirar-lo amb matisos, a entendre que la defensa de la llengua no és patrimoni exclusiu de cap ideologia, sinó una responsabilitat compartida per totes aquelles persones que estimen el seu poble.
En este article, volem recuperar la figura de Teodoro Llorente no com una icona del passat, sinó com una veu que ens interpel·la en el present. Davant dels intents de convertir el valencià en una llengua decorativa, limitada a les festes i als actes tradicionals, cal reivindicar-lo com a llengua de cultura, de pensament, de futur. I per a fer-ho, cal tornar a llegir Llorente, cal tornar a escoltar-lo, cal tornar a caminar al seu costat.
Teodoro Llorente va nàixer a València l’any 1836, en una societat marcada per les tensions entre la modernitat i la tradició, entre el centralisme castellà i les identitats perifèriques. Des de ben jove, va mostrar una gran inquietud intel·lectual i una estima profunda per la seua terra. Va estudiar dret, però la seua vocació era la literatura, el periodisme i la política cultural. Va ser fundador del diari Las Provincias, que es convertiria en una plataforma clau per a la difusió del pensament valencianista i per a la defensa del bilingüisme real.
La seua obra literària, especialment la poètica, és un cant a la terra valenciana. En poemes com La barraca o Vora el barranc dels Algadins, Llorente retrata amb sensibilitat i estima el paisatge, les persones, les tradicions i la llengua del seu poble. No ho fa des d’un exotisme paternalista, sinó des d’una vivència profunda. El valencià que utilitza és ric, viu, arrelat. No és un valencià idealitzat, sinó el valencià que es parla als carrers, als camps, a les cases. I en això rau la seua força: en dignificar allò que molts volien invisibilitzar.
Però Llorente no es va limitar a escriure. Va ser un activista cultural, un promotor de la llengua, un defensor del dret de les persones valencianoparlants a expressar-se en la seua llengua sense complexos. Va participar en els Jocs Florals, va impulsar iniciatives editorials, va promoure la creació d’espais de debat i reflexió. Va entendre que la llengua no és només una qüestió estètica, sinó una eina de construcció social. I per això, va lluitar perquè el valencià tinguera presència en l’escola, en la premsa, en la literatura, en la vida pública.
És cert que el seu pensament estava marcat per una visió conservadora. Però això no li va impedir reconéixer el valor de la cultura popular, ni defensar la necessitat de preservar la identitat valenciana enfront de l’homogeneïtzació centralista. En un temps en què el castellà era sinònim de prestigi i el valencià era considerat una llengua de segona, Llorente va apostar per la dignificació del valencià. I ho va fer des d’una posició que hui ens pot resultar útil: no des de la confrontació estèril, sinó des de la construcció, des de la proposta, des de la convicció que la cultura és una eina de resistència.
Hui, més d’un segle després de la seua mort, el valencià torna a estar en perill. No perquè la gent no el parle, sinó perquè hi ha qui vol limitar-lo a un ús simbòlic, folklòric, decoratiu. Hi ha qui vol que el valencià siga la llengua de les falles, de les cançons tradicionals, dels actes institucionals, però no la llengua de l’escola, de l’administració, de la ciència, de la tecnologia. Esta visió és profundament perillosa, perquè condemna el valencià a la marginalitat, a la invisibilitat, a la desaparició.
Davant d’esta situació, cal recuperar el model de Llorente. Cal apostar per un valencianisme cultural que no tinga por de reivindicar la llengua com a eina de futur. Cal defensar el dret de totes les persones a viure plenament en valencià, sense haver de justificar-se, sense haver de demanar permís. Cal construir espais on el valencià siga llengua vehicular, llengua de prestigi, llengua de creació. I per a fer-ho, cal sumar, cal dialogar, cal construir complicitats.
Llorente ens ensenya que la defensa de la llengua no és una qüestió de nostàlgia, sinó de dignitat. Ens recorda que el valencià no és un luxe, ni una extravagància, ni una concessió. És una part essencial de la nostra identitat, de la nostra història, de la nostra manera de veure el món. I per això, cal defensar-lo amb fermesa, amb convicció, amb estima.
L’obra de Teodoro Llorente és molt més que un conjunt de poemes bonics. És una declaració d’intencions, una aposta decidida per fer del valencià una llengua de cultura, de prestigi, de creació. En un moment en què la literatura en castellà dominava els cercles intel·lectuals, ell va decidir escriure en valencià. No per caprici, sinó per convicció. Perquè sabia que la llengua del poble mereixia ser escoltada, llegida, valorada.
Els seus versos respiren terra, respiren vida, respiren estima. Quan descriu una barraca, no està parlant només d’una construcció rural. Està parlant d’un món, d’una manera de viure, d’un paisatge humà que forma part de la nostra identitat. Quan canta al barranc dels Algadins, no està fent només una descripció bucòlica. Està reivindicant la bellesa de allò que molts consideraven vulgar, menor, prescindible.
Llorente va entendre que la cultura popular no era un obstacle per a la modernitat, sinó una base sobre la qual construir un futur més just, més arrelat, més humà. I per això, va defensar el valencià com a llengua literària. No va voler fer del valencià una llengua de resistència, sinó una llengua de plenitud. I això és precisament el que hui necessitem: una visió del valencià que no es conforme amb sobreviure, sinó que aspire a viure amb tota la seua força.
En els seus escrits, Llorente no només parla de paisatges i tradicions. També reflexiona sobre la identitat, sobre la relació entre el poble valencià i l’Estat, sobre el paper de la llengua en la construcció d’una societat més cohesionada. I ho fa des d’una posició que, tot i ser conservadora, no cau en el reaccionarisme. Al contrari, aposta per una modernitat que no renuncie a les arrels, per una evolució que no implique assimilació.
Esta visió és especialment rellevant en el context actual. Hui, hi ha qui vol fer-nos creure que el valencià és incompatible amb el progrés, amb la tecnologia, amb la globalització. Hi ha qui vol reduir-lo a una llengua de festes, de folklore, de records. Però el valencià és molt més que això. És una llengua capaç de parlar de ciència, de filosofia, de política, de amor, de dolor, de esperança. És una llengua que pot estar present en les universitats, en les empreses, en les xarxes socials, en les institucions.
Però per a que això siga possible, cal voluntat política, cal compromís social, cal estima col·lectiva. I ací és on el llegat de Llorente pot ser-nos útil. Perquè ell va demostrar que és possible fer del valencià una llengua de prestigi sense renunciar a la seua autenticitat. Va demostrar que és possible escriure amb qualitat, amb profunditat, amb sensibilitat, en valencià. Va demostrar que la llengua no és un obstacle, sinó una oportunitat.
Llorente no va ser un revolucionari en el sentit clàssic. No va trencar amb tot, no va cridar consignes, no va buscar el conflicte. Però sí que va ser un revolucionari cultural. Va transformar la manera com es percebia el valencià. Va fer que les persones valencianoparlants se sentiren orgulloses de la seua llengua. Va contribuir a crear un imaginari col·lectiu en què el valencià era sinònim de bellesa, de dignitat, de cultura.
I això és precisament el que hui necessitem recuperar. Davant dels intents de convertir el valencià en una llengua decorativa, cal reivindicar-lo com a llengua de vida. Davant dels discursos que el presenten com una llengua inútil, cal demostrar que és útil, potent, capaç. Davant de les polítiques que el marginen, cal construir espais on el valencià siga central, siga protagonista, siga normal.
Perquè la normalitat lingüística no és una utopia. És una necessitat. És una condició per a la igualtat, per a la justícia, per a la convivència. Quan una llengua és marginada, les persones que la parlen també ho són. Quan una llengua és invisibilitzada, les seues expressions culturals també ho són. Quan una llengua és arraconada, el poble que la parla perd una part fonamental de la seua identitat.
Per això, cal defensar el valencià amb fermesa. No des de la nostàlgia, sinó des de la convicció. No des de la confrontació estèril, sinó des de la proposta. No des de la por, sinó des de l’esperança. I en este camí, Teodoro Llorente pot ser un company de viatge valuós. No perquè tinga totes les respostes, sinó perquè ens ajuda a fer les preguntes adequades.
Quan observem el panorama actual, resulta inevitable traçar paral·lelismes entre el context que va viure Llorente i el que vivim hui. En el seu temps, el valencià era considerat una llengua de gent humil, de l’àmbit rural, de la quotidianitat. No tenia presència en l’ensenyament, ni en la política, ni en la ciència. Era una llengua viva, però invisibilitzada. I ell, des de la seua posició, va decidir fer-la visible, fer-la digna, fer-la literària.
Hui, més d’un segle després, el valencià ha avançat molt. Té presència en l’educació, en els mitjans de comunicació, en la literatura, en la música. Però també és cert que hi ha una ofensiva política i mediàtica que vol fer-lo retrocedir. Hi ha qui vol limitar-lo a un ús simbòlic, com si només servira per a cantar albades o per a recitar versos en les festes populars. Hi ha qui vol presentar-lo com una llengua regional, folklòrica, prescindible. I això és profundament perillós.
Perquè quan una llengua és reduïda a la seua dimensió folklòrica, perd la seua capacitat de transformar, de construir, de generar pensament. El valencià no pot ser només la llengua de les falles, de les danses, de les rondalles. Ha de ser també la llengua de la filosofia, de la política, de la ciència, de la tecnologia. Ha de ser la llengua en què les persones puguen estudiar, treballar, estimar, somiar. I això només serà possible si hi ha una aposta decidida per la seua normalització.
Llorente ens ensenya que la dignificació de la llengua no passa per la confrontació, sinó per la convicció. No cal cridar, ni insultar, ni dividir. Cal construir, cal sumar, cal convéncer. Cal demostrar que el valencià és una llengua capaç, útil, rica, potent. I per a fer-ho, cal que les institucions, les escoles, els mitjans de comunicació, les persones que tenen responsabilitats públiques, s’impliquen de manera clara i decidida.
Però també cal que la societat civil prenga la iniciativa. Cal que les persones valencianoparlants deixen de demanar permís per parlar en la seua llengua. Cal que la parlen amb naturalitat, amb orgull, amb estima. Cal que la transmeten a les generacions futures com un tresor, no com una càrrega. Cal que la defensen no només en els discursos, sinó en les pràctiques quotidianes.
Llorente va fer del valencià una llengua de cultura. I això és el que hem de fer hui. Hem de crear, hem de escriure, hem de cantar, hem de pensar en valencià. Hem de fer que el valencià siga present en tots els àmbits de la vida. No com una excepció, sinó com una normalitat. No com una concessió, sinó com un dret.
Perquè el valencià no és una llengua minoritària. És una llengua minoritzada. I això fa una gran diferència. No és que la gent no vulga parlar-lo. És que sovint no pot, no se sent segura, no troba espais on fer-ho. I això és responsabilitat de totes les persones que tenim veu, que tenim espai, que tenim capacitat d’incidir.
Recuperar l’esperit de Llorente implica apostar per una nova Renaixença. No una Renaixença nostàlgica, que mire al passat amb enyorança. Sinó una Renaixença que mire al futur amb esperança. Una Renaixença que entenga que el valencià no és una llengua del segle XIX, sinó una llengua del segle XXI. Una Renaixença que faça del valencià una llengua de transformació, de innovació, de inclusió.
Perquè el valencià ha de ser una llengua inclusiva. Ha de ser una llengua que abrace totes les persones que viuen en esta terra, siguen d’on siguen, parlen la llengua que parlen. Ha de ser una llengua que s’oferisca, no que s’impose. Una llengua que convide, no que excloga. Una llengua que s’estime, no que es tema.
I això només serà possible si som capaços de construir un relat positiu, esperançador, il·lusionant. Un relat que diga que parlar valencià és un acte de estima, de dignitat, de futur. Un relat que diga que el valencià és una llengua útil, moderna, capaç. Un relat que diga que el valencià és de totes les persones, no només d’unes quantes.
Llorente va fer eixe relat. El va construir amb versos, amb articles, amb discursos, amb accions. I hui, ens toca a nosaltres continuar-lo. Ens toca escriure els nous capítols d’eixa història. Ens toca fer que el valencià siga una llengua de vida, no de resistència. Ens toca fer que el valencià siga una llengua de futur, no de passat.
Aplicar el llegat de Teodoro Llorente hui no significa copiar-lo, sinó reinterpretar-lo. No vivim en el mateix context, però compartim una mateixa inquietud: la necessitat de fer del valencià una llengua plena, respectada, estimada. I per a fer-ho, cal actuar en diversos fronts, amb valentia, amb intel·ligència, amb estima.
En l’àmbit educatiu, cal garantir que el valencià siga llengua vehicular en tots els nivells, des de l’infantil fins a la universitat. No com una imposició, sinó com una oportunitat. Les persones joves han de poder aprendre en valencià, expressar-se en valencià, crear en valencià. I això només serà possible si les institucions aposten de manera clara per un model educatiu que valore la diversitat lingüística com una riquesa, no com un problema.
També cal formar el professorat, dotar-lo de recursos, reconéixer la seua tasca. No podem demanar que el valencià siga present en l’aula si no donem suport a les persones que l’han de transmetre. Cal que l’ensenyament en valencià siga de qualitat, siga atractiu, siga útil. Cal que les persones joves senten que parlar valencià no és una limitació, sinó una porta oberta a moltes possibilitats.
En l’àmbit cultural, cal continuar creant en valencià. Literatura, música, teatre, cinema, dansa, arts visuals. Cal que el valencià siga llengua de creació, de innovació, de experimentació. Cal que les persones creadores tinguen espais, ajudes, reconeixement. Cal que les institucions culturals programen en valencià, promocionen en valencià, difonguen en valencià.
Però també cal que la societat consumisca cultura en valencià. Cal que les persones lectores compren llibres en valencià, que les persones espectadores vagen a veure obres en valencià, que les persones usuàries escolten música en valencià. Cal que el valencià estiga present en les converses, en les xarxes socials, en els espais de oci. No com una excepció, sinó com una normalitat.
En l’àmbit institucional, cal que el valencià siga llengua de l’administració, de la política, de la gestió pública. Cal que les persones que ocupen càrrecs públics parlen en valencià, escriguen en valencià, legislen en valencià. Cal que les persones usuàries puguen fer tràmits en valencià, rebre informació en valencià, ser ateses en valencià. I això no és una qüestió de ideologia, sinó de drets.
Perquè parlar valencià no és una opció, és un dret. I els drets no es negocien, no es relativitzen, no es posen en dubte. Els drets es garanteixen. I per a garantir el dret a viure en valencià, cal que les institucions actuen amb responsabilitat, amb compromís, amb valentia. No podem permetre que el valencià siga marginat, invisibilitzat, arraconat.
Però més enllà de les institucions, cal que les persones prenguen consciència. Cal que cada persona que estima el valencià el parle, el defense, el visibilitze. Cal que el valencià estiga present en les converses amb amistats, en les relacions familiars, en les interaccions quotidianes. Cal que el valencià siga llengua de estima, de tendresa, de humor, de complicitat.
Llorente ens va ensenyar que la llengua és una eina de construcció col·lectiva. No és només una qüestió individual, sinó una responsabilitat compartida. I per això, cal que totes les persones que vivim en esta terra ens impliquem en la defensa del valencià. No per imposar-lo, sinó per oferir-lo. No per excloure, sinó per incloure. No per dividir, sinó per unir.
Perquè el valencià és de totes les persones. De les que el parlen des de sempre, de les que l’estan aprenent, de les que el descobreixen, de les que el estimen. El valencià és una llengua acollidora, oberta, generosa. I per això, cal que siga present en tots els espais, en totes les veus, en totes les mirades.
Recuperar el llegat de Llorente implica entendre que la llengua no és una relíquia, sinó una força viva. Implica entendre que la cultura no és un luxe, sinó una necessitat. Implica entendre que la identitat no és una frontera, sinó un pont. I per això, cal que construïm una nova Renaixença. Una Renaixença que no mire al passat amb enyorança, sinó al futur amb esperança.
Una Renaixença que faça del valencià una llengua de vida, de pensament, de transformació. Una Renaixença que dignifique les persones valencianoparlants, que reconega els seus drets, que valore les seues aportacions. Una Renaixença que entenga que la diversitat lingüística és una riquesa, no una amenaça.
Teodoro Llorente no és només una figura històrica. És una veu que ens parla des del passat per ajudar-nos a construir el futur. És un far que ens guia enmig de la foscor. És una inspiració que ens recorda que la dignitat lingüística és inseparable de la dignitat col·lectiva.
I per això, cal escoltar-lo. Cal llegir-lo. Cal reinterpretar-lo. Cal caminar al seu costat. No per quedar-nos en el passat, sinó per avançar cap al futur. Un futur en què el valencià siga llengua de totes les persones, de tots els espais, de totes les esperances.
Un futur en què parlar valencià siga un acte de estima, de dignitat, de llibertat.