Aquesta “llei” no figura en cap codi jurídic, però té més pes que moltes normes escrites. És la llei de la terra, de la dignitat, de la gent que no s’agenolla. La corbella, símbol agrícola, esdevé metàfora de resistència: contra l’expulsió dels moriscos, contra el caciquisme, contra la invisibilització del valencià, contra les lleis educatives que dilueixen la nostra llengua en percentatges i eufemismes.
La versió actual de Picaina, amb Pep de la Tona, Jonatan Penalba i La Maria, no només actualitza el missatge: el multiplica. Amb arranjaments que combinen marxa mora, folk i rumba, la cançó es transforma en una marxa popular que podria sonar tant en una manifestació com en una festa major. I això és precisament el seu poder: fer que la memòria siga cantada, compartida, ballada.
Però no ens equivoquem. Picaina no és nostàlgia. És denúncia. Quan evoca les dones de Pego que “trenquen la baralla”, està parlant de feminisme combatiu. Quan cita Maria Cambrils, està reivindicant el pensament socialista valencià que molts volen esborrar. Quan diu “la llei de la corbella”, està posant en qüestió les lleis que no ens representen, les polítiques que ens arraconen.
En un moment en què la cultura valenciana sovint queda relegada a folklorisme decoratiu, Picaina ens recorda que la música pot ser arma, escut i altaveu. Que cantar en valencià és un acte polític. Que recordar és resistir.
I que, potser, la llei que ens cal no és la que es vota en despatxos, sinó la que es canta als carrers.