La mort de Charlie Kirk ha sacsejat el panorama polític dels Estats Units, no només per la violència del fet en si, sinó per tot el que representa en termes de discurs, polarització i manipulació del concepte de llibertat. Kirk, activista conservador, fundador de Turning Point USA i veu influent del moviment MAGA, va ser assassinat en ple acte públic a Utah, enmig d’un clima de tensió ideològica que fa temps que ha deixat de ser simbòlic per esdevenir perillós.
El que més colpeja no és només la pèrdua d’una figura pública, sinó la manera com s’ha instrumentalitzat la seua mort. Donald Trump, president en exercici, ha reaccionat amb contundència, exigint la pena de mort per al presumpte autor del crim i elevant Kirk a la categoria de màrtir patriòtic. En paral·lel, ha continuat defensant els participants de l’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021, molts dels quals van ser condemnats per sedició, com si foren víctimes d’un sistema injust. Aquesta contradicció revela una doble vara de mesurar que mereix ser analitzada amb calma.
Charlie Kirk no era una figura neutra. La seua trajectòria com a activista conservador va estar marcada per la confrontació ideològica, la denúncia del que ell considerava adoctrinament progressista en les universitats, i la defensa de valors tradicionals com la llibertat religiosa, el dret a portar armes i la crítica a les polítiques de diversitat. Va ser un dels rostres més visibles del trumpisme juvenil, capaç de mobilitzar milers de estudiants i de construir una xarxa mediàtica potent. Però també va ser una figura polaritzadora, que sovint alimentava discursos excloents i bel·ligerants.
La seua mort, segons les primeres investigacions, podria estar relacionada amb una motivació política. El presumpte autor del tiroteig, Tyler Robinson, hauria actuat després d’una intervenció de Kirk sobre tirotejos escolars i persones transgènere, en què va respondre amb un lacònic “massa”. Aquesta resposta, en el context d’un discurs habitualment hostil cap a la comunitat LGTBIQ+, hauria estat la gota que va fer vessar el got. Tot i això, cal ser prudents: la investigació continua oberta i les causes exactes encara no s’han determinat.
El que sí que és evident és que la reacció institucional ha estat radicalment diferent de la que es va donar en altres casos de violència política. Quan centenars de persones van assaltar el Capitoli, amb l’objectiu explícit d’impedir la certificació dels resultats electorals, molts van ser condemnats per delictes greus. Però amb l’arribada de Trump de nou a la presidència, s’ha produït una onada d’indults que ha deixat en llibertat figures com Enrique Tarrio, líder dels Proud Boys, condemnat per conspiració sediciosa. Trump ha justificat aquests indults com a reparació d’una injustícia, presentant els condemnats com a patriotes que exercien el seu dret a la protesta.
Aquesta actitud genera una paradoxa inquietant. Si l’assalt al Capitoli, amb violència, amenaces i morts, és considerat una expressió legítima de llibertat, com pot condemnar-se amb tanta duresa l’assassinat de Kirk, per molt injustificable que siga? No es tracta de justificar cap acte violent, sinó de posar en evidència la incoherència d’un discurs que utilitza la llibertat com a arma retòrica, adaptant-la als interessos del moment.
La llibertat d’expressió és un pilar fonamental de qualsevol democràcia, però no pot ser invocada selectivament. Quan es defensa la llibertat per insultar, per difondre discursos d’odi o per incitar a la violència, però es condemna amb duresa qualsevol resposta que qüestione aquest discurs, s’està construint una idea de llibertat esbiaixada, que només serveix a uns quants. I això és especialment perillós en contextos com el nord-americà, on la polarització ha arribat a nivells alarmants.
Segons enquestes recents, una part significativa de la població nord-americana considera que la violència política pot ser legítima per “recuperar el rumb del país”. Aquesta afirmació, que fa uns anys hauria semblat extrema, ara és compartida per milions de persones. I figures com Charlie Kirk, amb el seu discurs incendiari, han contribuït a alimentar aquesta percepció. No és que ell fora responsable directe de la violència, però sí que va formar part d’un ecosistema comunicatiu que normalitza la confrontació, que divideix el món entre bons i dolents, patriotes i traïdors.
La mort de Kirk, per tant, no pot ser analitzada només com un fet aïllat. És el símptoma d’una malaltia més profunda: la degradació del debat públic, la instrumentalització de les emocions i la substitució del diàleg per la desqualificació. Quan la política es converteix en guerra cultural, quan les idees es transformen en trinxeres, qualsevol acte pot ser justificat, i qualsevol víctima pot ser convertida en símbol.
Trump, en aquest sentit, ha demostrat una habilitat extraordinària per convertir cada esdeveniment en una peça del seu relat. La mort de Kirk li ha servit per reforçar la idea que els conservadors són perseguits, que la llibertat està en perill i que només ell pot restaurar l’ordre. És una narrativa potent, emocional, que connecta amb una part de la població que se sent desorientada, marginada o amenaçada per les transformacions socials. Però és també una narrativa perillosa, perquè legitima la confrontació i deslegitima les institucions.
El cas de Kirk també planteja preguntes sobre el paper dels mitjans de comunicació. La cobertura de la seua mort ha estat intensa, però sovint mancada de matisos. S’ha presentat com a víctima absoluta, sense analitzar el seu paper en la radicalització del discurs públic. Això no vol dir que no mereixca respecte ni reconeixement, sinó que cal contextualitzar la seua trajectòria. La responsabilitat comunicativa no consisteix només a informar, sinó a ajudar a entendre.
En aquest sentit, cal reivindicar una mirada crítica, que no es deixe arrossegar per la simplificació. La política no és un joc de bons i roïns, sinó un espai complex, on les idees han de ser confrontades amb arguments, no amb insults ni bales. La llibertat no pot ser un escut per protegir la intolerància, ni una excusa per justificar la violència. Ha de ser un espai compartit, on totes les veus puguen expressar-se, però també on totes les veus siguen responsables del que diuen.
La mort de Charlie Kirk ha de ser una oportunitat per reflexionar sobre tot això. No per convertir-lo en heroi ni en dimoni, sinó per entendre com hem arribat fins ací. Com és possible que en una democràcia consolidada, la violència siga vista com a eina legítima. Com és possible que la llibertat s’haja convertit en una paraula buida, manipulada segons conveniència. Com és possible que el debat públic s’haja degradat fins al punt que la mort d’un activista es convertisca en munició política.
Des de la distància, des de la nostra realitat valenciana, també podem aprendre. La polarització no és exclusiva dels Estats Units. Ací també hi ha discursos que divideixen, que simplifiquen, que utilitzen la identitat com a arma. Per això és tan important defensar una comunicació honesta, rigorosa, contextualitzada. Una comunicació que no es limite a repetir eslògans, sinó que aspire a construir ponts. Que no tinga por de la complexitat, ni de la discrepància.
La figura de Kirk, amb totes les seues contradiccions, ens recorda que el poder de la paraula és immens. Que un discurs pot mobilitzar, transformar, però també fer mal. Que la llibertat d’expressió és un dret, però també una responsabilitat. I que, en temps convulsos, cal més que mai una mirada crítica, valenta, capaç de qüestionar-ho tot, fins i tot allò que sembla indiscutible.
Potser la millor manera d’honrar la memòria de qualsevol víctima de la violència política no és convertir-la en una icona, sinó una advertència. Una advertència sobre els límits del discurs polític, sobre la fragilitat de la convivència democràtica i sobre la necessitat de recuperar el sentit profund de la paraula llibertat.
Perquè la llibertat no és fer el que vulgam sense conseqüències. No és insultar, ni amenaçar, ni imposar. La llibertat és poder expressar-se amb respecte, escoltar amb empatia, discrepar amb arguments. És construir espais comuns, no destruir-los. És reconéixer la diversitat com a riquesa, no com a amenaça.
En aquest moment històric, en què les xarxes socials amplifiquen els extrems, en què els líders polítics juguen amb les emocions com si foren peces d’escacs, en què la veritat s’ha tornat líquida i la mentida es disfressa de opinió, cal tornar a les arrels. Cal recuperar el valor del diàleg, de la responsabilitat, de la coherència.
La mort de Charlie Kirk, per molt que ens puga generar rebuig o empatia segons la nostra mirada ideològica, ha de ser una oportunitat per repensar el paper de la política en la vida pública. No podem permetre que la violència siga normalitzada, ni que la llibertat siga manipulada. No podem acceptar que la justícia siga selectiva, ni que la memòria siga parcial.
Des de la nostra realitat valenciana, des de Sagunt, des dels espais on la comunicació local encara manté viva la flama del rigor i la contextualització, podem aportar una mirada diferent. Una mirada que no renuncie a la crítica, però que tampoc caiga en la simplificació. Una mirada que entenga que la política no és només poder, sinó també responsabilitat. Que la paraula no és només eina, sinó també compromís.
Potser no podem canviar el rumb dels Estats Units, ni evitar que figures com Trump continuen manipulant el relat. Però sí que podem construir espais de resistència des de la comunicació honesta, des de la cultura crítica, des de la defensa de la pluralitat. I això, en temps convulsos, és més revolucionari que qualsevol consigna.
La mort de Kirk ens interpel·la. No pel que era, sinó pel que representa. Ens obliga a mirar-nos al mirall i a preguntar-nos quin tipus de societat volem. Una societat on la llibertat siga patrimoni de totes les persones, o una societat on la llibertat siga moneda de canvi per als poderosos. Una societat on el diàleg siga possible, o una societat on la violència siga inevitable.
La resposta no està escrita. Però el debat, si el volem fer amb rigor, ja ha començat. I és responsabilitat nostra continuar-lo. Amb paraules, amb pensament, amb acció. Amb llibertat, sí. Però amb llibertat de veritat.