🗣️ Reflexions contemporànies inspirades en Sant Joan Crisòstom (13 de setembre)
Vivim en una època saturada de missatges. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació, els podcasts, els vídeos curts, els comentaris, les notificacions... Tot competeix per captar la nostra atenció. Enmig d’aquest soroll incessant, la paraula ha perdut pes. Parlem molt, escoltem poc. Opinem ràpid, reflexionem lentament. I en aquest context, recordar la figura de Sant Joan Crisòstom, patró dels oradors, és més que una efemèride litúrgica: és una invitació a recuperar el valor de la paraula com a eina de transformació.
🧔🏻 Qui era Sant Joan Crisòstom?
Nascut a Antioquia cap al 349, Joan va destacar per la seva eloqüència, fins al punt que el sobrenom “Crisòstom” significa “boca d’or”. Va ser arquebisbe de Constantinoble i un dels quatre grans Pares de l’Església oriental. Les seves homilies eren punyents, directes, compromeses amb la justícia social i la reforma moral. No s’estava de denunciar l’abús de poder, la hipocresia religiosa ni la indiferència envers els pobres.
Per això, malgrat la seva popularitat entre el poble, va ser exiliat diverses vegades per les autoritats imperials. La seva paraula incomodava. Però també inspirava. I encara avui, els seus sermons són llegits i estudiats com a models de retòrica, profunditat teològica i compromís ètic.
🔊 La paraula com a acte de resistència
En temps de Joan Crisòstom, parlar amb veritat podia costar l’exili. Avui, pot costar la cancel·lació, l’ostracisme digital o la indiferència. Però el fons és el mateix: la paraula té poder. Pot construir ponts o alçar murs. Pot denunciar injustícies o perpetuar-les. Pot despertar consciències o adormir-les.
La paraula no és només un mitjà de comunicació. És una forma d’existència. El que diem ens defineix. El que callem, també. I en una societat on la superficialitat s’ha convertit en norma, recuperar el valor de la paraula és un acte de resistència.
📱 El soroll digital i la banalització del discurs
Les xarxes socials han democratitzat la veu, però també han diluït el seu impacte. Tothom pot opinar, però no tothom escolta. Els algoritmes premien la polèmica, la simplificació, el titular cridaner. I en aquest ecosistema, la paraula reflexiva, matisada, profunda, sovint queda relegada.
Ens hem acostumat a parlar per reaccionar, no per comprendre. A escriure per impactar, no per dialogar. A consumir paraules com qui fa zàping emocional. I això té conseqüències: empobriment del debat públic, polarització, desinformació.
🧠 Pensar abans de parlar: una virtut oblidada
Joan Crisòstom no improvisava. Les seves homilies eren fruit d’estudi, pregària i discerniment. Parlava des del cor, però també des del cap. I això és una lliçó per a nosaltres: abans de parlar, cal pensar. Abans d’opinar, cal escoltar. Abans de jutjar, cal comprendre.
La paraula responsable no és la que busca likes, sinó la que busca veritat. No és la que agrada a tothom, sinó la que desafia. No és la que repeteix eslògans, sinó la que crea pensament.
🧓🏻 El valor de la paraula en la vida quotidiana
No cal ser predicador ni escriptor per fer servir bé la paraula. Cada conversa, cada missatge, cada comentari és una oportunitat per construir o destruir. Quan parlem amb els fills, amb els amics, amb els col·legues, estem modelant relacions, transmetent valors, deixant empremta.
La paraula pot consolar o ferir. Pot animar o desanimar. Pot obrir camins o tancar-los. I per això, cal recuperar-ne el sentit sagrat. No en el sentit religiós, sinó en el sentit humà: la paraula és sagrada perquè és humana.
🏛️ La paraula en la política i la cultura
En l’àmbit públic, la paraula ha de ser eina de servei. Els discursos polítics haurien de ser espais de proposta, no de confrontació. Els debats culturals haurien de buscar la veritat, no la victòria. I els mitjans de comunicació haurien de prioritzar la claredat, no la viralitat.
Joan Crisòstom denunciava els abusos del poder amb paraules clares. No buscava agradar, sinó transformar. I això és el que necessitem: líders que parlin amb veritat, ciutadans que escoltin amb criteri, comunitats que dialoguin amb respecte.
🕊️ El silenci com a complement de la paraula
Parlar bé també implica saber callar. El silenci no és absència, sinó espai. Espai per escoltar, per pensar, per sentir. En una cultura hiperverbosa, el silenci és revolucionari. I Joan Crisòstom ho sabia: les seves paraules tenien força perquè naixien del silenci interior.
Callar pot ser un acte d’amor, de respecte, de saviesa. I per això, cal reivindicar el silenci com a part del discurs. No tot s’ha de dir. No tot s’ha de respondre. No tot s’ha de publicar.
🙋🏻♂️ I nosaltres, què fem amb la nostra paraula?
Aquest 13 de setembre, la figura de Sant Joan Crisòstom ens interpel·la. No només com a creients (si ho som), sinó com a ciutadans, com a éssers humans. Què fem amb la nostra paraula? La fem servir per construir o per destruir? Per comprendre o per jutjar? Per dialogar o per imposar?
La paraula és un do. Però també una responsabilitat. I en temps de soroll, qui parla amb veritat és llum. Qui escolta amb atenció és pont. Qui calla amb saviesa és força.
🧭 Conclusió: recuperar la paraula com a camí
No es tracta de tornar al passat ni de idealitzar figures històriques. Es tracta de aprendre. De recuperar el valor de la paraula com a camí de transformació personal i social. De parlar amb coratge, escoltar amb humilitat i callar amb saviesa.
Sant Joan Crisòstom ens recorda que la paraula pot ser profètica. Que pot incomodar, però també inspirar. Que pot ser exiliada, però mai silenciada. I que, en definitiva, parlar bé és viure bé.