Sagunt, la nostra ciutat, no és només un conjunt de carrers, pedres i edificis. És memòria viva, és territori que parla, és espai que respira. Però des de fa massa temps, el que respira és pols de formigó, fum de tràmits opacs i l’olor rància de l’especulació. El que abans era un poble amb ànima, ara corre el risc de convertir-se en una maqueta de promocions immobiliàries, un aparador per a inversors que mai han trepitjat el barri antic ni han sentit el vent del Palància.
L’Ajuntament, amb una voracitat que espanta, ha decidit que el futur de Sagunt passa per construir milers de vivendes de 50 metres quadrats, apilades en torres de fins a onze altures. Diuen que és per dinamitzar, per regenerar, per modernitzar. Però, qui viu en eixes vivendes? Qui les compra? Qui les dissenya? No són les famílies treballadores, ni les persones joves que busquen independitzar-se, ni la gent gran que vol envellir amb dignitat. Són fons d’inversió, són operadors turístics, són interessos que no tenen rostre ni arrels.
Mentrestant, els solars buits acumulen anys de silenci. El consistori ha decidit pressionar els grans propietaris per a que edifiquen, però no des d’una lògica social, sinó des d’una urgència econòmica que ignora les necessitats reals del veïnat. Es parla de 8.000 vivendes noves, però no es parla de serveis, d’escoles, de centres de salut, de transport públic. No es parla de convivència, ni de sostenibilitat, ni de cultura. Es parla de metres quadrats, de rendibilitat, de plusvàlues.
Sagunt no és una ciutat qualsevol. Té un patrimoni històric que molts envegen, un teixit social que ha resistit crisis i abandonaments, una identitat que no es pot reduir a un pla urbanístic. Però eixa identitat està en perill. El creixement industrial accelerat, amb projectes com Parc Sagunt II, ha portat treball, sí, però també ha desfigurat el paisatge, ha augmentat la pressió sobre el medi ambient i ha trencat l’equilibri entre zones residencials i productives. El que abans era hort, ara és asfalt. El que abans era silenci, ara és soroll.
I què passa amb el camp? Amb els llauradors? Amb els espais rurals que han sigut l’ànima de la comarca? El Consell Agrari lluita per preservar-los, però cada dia és més difícil. Les terres agrícoles són vistes com terrenys disponibles per a urbanitzar, com si cultivar fora una activitat del passat, com si alimentar-nos no tinguera valor. El camp no és només paisatge, és sobirania, és resistència, és futur.
El mercat immobiliari, mentrestant, juga la seua partida. Les agències operen en un context de preus inflats, de vivendes convertides en actius turístics, de barris que perden la seua gent. La gentrificació no és només un fenomen de grans ciutats. A Sagunt, també hi ha desplaçaments, també hi ha exclusió, també hi ha famílies que no poden pagar el lloguer. I tot això passa mentre es parla de regeneració urbana, com si regenerar fora sinònim de expulsar.
Aquest article no vol ser només una denúncia. Vol ser una crida. Una crida a repensar el model de ciutat, a escoltar les veus que no apareixen en els plens municipals, a posar les persones al centre. Vol ser una reivindicació del dret a viure amb dignitat, del dret a decidir com volem que siga el nostre entorn, del dret a dir prou.
Sagunt mereix un urbanisme que cuide, no que destruïsca. Mereix polítiques que pensen en el llarg termini, no en el benefici immediat. Mereix espais públics que siguen de totes, no aparadors per a uns quants. Mereix que la seua història siga respectada, no utilitzada com a decorat. Mereix que el seu futur siga construït amb les mans de qui l’habita, no amb els interessos de qui només el veu com una oportunitat de negoci.
Però no tot són vivendes i ciment. El que està en joc és el model de vida. Quan es planifica una ciutat pensant només en el benefici econòmic, es condemna la gent a viure en espais que no estimulen la convivència, que no respecten el ritme humà, que no deixen respirar. Una vivenda de 50 metres quadrats pot ser suficient per a una persona, però quan es multiplica en torres de onze altures, sense espais verds, sense equipaments, sense ànima, el que es crea és una arquitectura de l’estrés, del confinament, de la desconnexió.
I això no és casual. És el resultat d’un urbanisme que ha perdut el nord, que ha deixat de preguntar-se per a qui es construeix. El veïnat no participa en les decisions, no se’l consulta, no se’l respecta. Els plens municipals es converteixen en escenaris de confrontació, on les veus crítiques són silenciades o ignorades. La transparència brilla per la seua absència, i les modificacions del PGOU es fan amb presses, amb opacitat, amb una urgència que només beneficia a qui té pressa per invertir.
Mentrestant, els barris continuen patint. El nucli històric, amb el seu valor patrimonial incalculable, es deteriora per falta d’inversió pública. Les cases s’ensorren, els carrers s’omplin de males herbes, els comerços tanquen. I en lloc de rehabilitar, es pensa en substituir. En lloc de cuidar, es pensa en vendre. El patrimoni no és una càrrega, és una oportunitat. Però cal estimar-lo, cal entendre’l, cal escoltar-lo.
I què passa amb les persones joves? Amb aquelles que volen quedar-se a viure a Sagunt, però no troben vivenda assequible, ni oportunitats laborals, ni espais per a desenvolupar-se? El model actual no pensa en elles. Les expulsa, les obliga a buscar alternatives fora, les condemna a la precarietat. I això és una ferida que no es veu, però que sagna cada dia.
El mateix passa amb la gent gran. Quants barris estan preparats per a una vellesa digna? Quants carrers tenen bancs, ombra, accessibilitat? Quants edificis compten amb ascensor, amb serveis de proximitat, amb espais per a la socialització? El creixement urbanístic no pot ignorar la diversitat de la població. No pot construir ciutats per a un perfil idealitzat que no existeix. Ha de ser inclusiu, ha de ser humà, ha de ser real.
I no oblidem el medi ambient. Sagunt està envoltat de paratges naturals que mereixen ser protegits: la marjal, el riu Palància, les muntanyes de la Serra Calderona. Però cada nova urbanització, cada nova carretera, cada nova zona industrial, posa en risc eixe equilibri. La biodiversitat desapareix, els ecosistemes s’alteren, la qualitat de l’aire empitjora. I tot això té conseqüències directes sobre la salut de les persones, sobre el clima, sobre el futur.
El discurs oficial parla de sostenibilitat, però la pràctica diu una altra cosa. Les plaques solars no compensen la destrucció del territori. Els carrils bici no justifiquen la falta de transport públic. Les zones verdes no poden ser simples decorats. La sostenibilitat no és una etiqueta, és una manera de fer. I Sagunt, si vol ser una ciutat del segle XXI, ha de començar a aplicar-la de veritat.
Però no tot està perdut. Hi ha resistències. Hi ha veïnes i veïns que s’organitzen, que protesten, que proposen alternatives. Hi ha col·lectius que defensen el patrimoni, que lluiten per la vivenda digna, que reclamen espais públics de qualitat. Hi ha tècnics, arquitectes, urbanistes que creuen en un altre model, que saben que es pot construir sense destruir, que es pot planificar pensant en les persones.
I eixes resistències han de ser escoltades. Han de ser visibilitzades. Han de ser part del procés. Perquè una ciutat no és només el que es veu, és el que es viu. I si el que es viu és desigualtat, exclusió, contaminació, desarrelament, aleshores no estem construint una ciutat, estem construint una trampa.
Sagunt té una oportunitat. Pot repensar-se, pot reinventar-se, pot recuperar el seu esperit. Però per a això cal valentia política, cal participació ciutadana, cal compromís social. Cal deixar de mirar el territori com un mapa de negocis i començar a veure’l com un espai de vida. Cal escoltar les veus que no tenen altaveu, cal donar protagonisme a qui viu, a qui pateix, a qui estima.
Aquest article és una crida a la rebel·lia. A dir prou. A exigir un urbanisme que no siga una màquina de fer diners, sinó una eina per a construir comunitat. A defensar el dret a la ciutat, el dret a l’habitatge, el dret al paisatge, el dret a la memòria. A fer de Sagunt una ciutat que no oblide qui és, ni a qui pertany.