Dir que es defensa la classe treballadora i, alhora, votar en contra de l’augment del salari mínim, és una contradicció flagrant. En un país on milers de persones viuen amb sous precaris, negar-se a millorar el mínim legal és condemnar-les a continuar vivint en la pobresa. Igualment, oposar-se a reformes laborals que busquen reduir la temporalitat i millorar les condicions de treball és girar l’esquena a la dignitat de les persones que treballen.
Donar suport a la possibilitat d’acomiadar algú mentre està de baixa mèdica és una barbaritat. No sols vulnera drets bàsics, sinó que genera por i inseguretat, especialment per a qui pateix malalties cròniques o ha tingut un accident. És una mesura que desprotegeix i deshumanitza.
Negar-se a ampliar els permisos de maternitat i paternitat és una altra mostra de com es penalitza la conciliació familiar. No es tracta de privilegis, sinó de drets que permeten cuidar les criatures en els primers mesos de vida i fomentar la corresponsabilitat. Oposar-se a això és perpetuar un model social que castiga la criança i la igualtat.
També resulta incomprensible rebutjar la reducció de la jornada laboral. En un món on la tecnologia permet fer més amb menys temps, mantindre jornades llargues i esgotadores és una forma de resistència a l’evolució. La reducció de jornada no sols millora la salut mental, sinó que afavoreix la productivitat i la qualitat de vida.
Quan es vota en contra de les ajudes al camp, s’està abandonant un sector clau per a l’economia i la cultura del territori. Les persones que treballen la terra no demanen privilegis, sinó suport en moments difícils. El mateix passa amb les ajudes a les persones afectades per fenòmens meteorològics extrems, com la DANA. Negar-les és ignorar el patiment de qui ha perdut casa, negocis o estabilitat.
Les pensions són el fruit de tota una vida de treball. No revaloritzar-les segons l’IPC és condemnar les persones jubilades a perdre poder adquisitiu cada any. És una decisió que afecta milions de persones que depenen d’eixes prestacions per viure amb dignitat.
Rebutjar les ajudes al transport públic en un context de crisi climàtica i inflació és una decisió que perjudica tant el medi ambient com les economies familiars. Facilitar el transport públic és una mesura que beneficia a tota la societat, especialment a qui té menys recursos.
Negar-se a investigar possibles abusos o corrupció en institucions com l’Església o la Casa Reial és perpetuar l’opacitat. No es tracta d’atacar creences ni símbols, sinó de garantir que ningú està per damunt de la llei. La transparència institucional és fonamental en una democràcia sana.
Donar suport a reformes que redueixen les penes de persones condemnades en altres països genera perplexitat. En lloc de defensar la justícia, es pot acabar afavorint la impunitat. És una postura que no encaixa amb el discurs de mà dura que sovint s’esgrimeix.
Reduir impostos a les persones més riques en un país amb desigualtats creixents és una política regressiva. No redistribueix la riquesa i empitjora els serveis públics. És una aposta per un model que beneficia a uns pocs en detriment de la majoria.
Negar l’acollida de menors no acompanyats és deshumanitzar criatures que fugen de situacions extremes. Són infants que necessiten protecció, no rebuig. La societat que no cuida els seus infants, siga quin siga el seu origen, està condemnada a la decadència moral.
Oposar-se a lleis com la Trans, la de Violència de Gènere, la d’Eutanàsia o la de Memòria Democràtica és negar drets fonamentals. Són normatives que busquen reconéixer la diversitat, protegir les persones més vulnerables i reparar injustícies històriques. Rebutjar-les és mantindre privilegis i desigualtats.
Finalment, votar en contra del Pacte Verd Europeu o de les ajudes Next Generation és desaprofitar oportunitats per transformar el país, fer-lo més sostenible, més just i més preparat per als reptes del futur.
I tot això ho fan mentre diuen que estan amb les dones, amb les persones treballadores i amb la gent desfavorida. És legítim tindre ideologies diverses, però cal exigir coherència. No es pot defensar a qui perjudica sistemàticament els drets socials, laborals i humans. I cal fer-ho des de la reflexió, des del pensament crític i des del compromís amb una societat més justa per a totes les persones.