En un moment en què la societat valenciana hauria d’estar avançant cap a una convivència més madura, respectuosa i plural, assistim amb perplexitat a un atac frontal contra una de les institucions que millor representa eixa maduresa: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). El que resulta més inquietant no és només el retall pressupostari que se li ha imposat, sinó la motivació que s’amaga darrere: una estratègia política que ha decidit sacrificar la coherència institucional en favor del rèdit partidista.
L’AVL no és una entitat qualsevol. Va ser creada per llei l’any 1998 amb el suport del Partit Popular, i reconeguda com a institució estatutària en la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006. És a dir, no estem parlant d’un organisme menor, sinó d’una autoritat normativa que té el mandat legal de definir l’estàndard del valencià. Tal com recull l’article 6.8 de l’Estatut: “La Generalitat reconeix com a autoritat normativa del valencià a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”. Això no és opinable, és dret positiu.
Però en política, massa sovint, el que és legal i legítim queda soterrat per allò que és útil. El PP, que va ser impulsor de l’AVL, ara s’ha convertit en còmplice d’un intent de desmantellament, empés per la pressió d’un soci de govern que nega la unitat de la llengua i que considera l’AVL una “imposició catalanista”. Vox ha dit obertament que vol “estrangular-la fins a la desaparició”. I el PP, en lloc de defensar la institució que va crear, ha decidit mirar cap a un altre costat, o pitjor encara, sumar-se al linxament.
Aquesta actitud no és només incoherent, és irresponsable. La política hauria de ser l’espai on es defensen les institucions que garanteixen la convivència, no on es dinamiten per conveniència. El valencià, com qualsevol altra llengua, necessita una autoritat normativa que done estabilitat, criteri i projecció. Sense l’AVL, tornem a la confusió, a la confrontació, a les batalles estèrils entre secessionistes i defensors de la unitat lingüística. Tornem a Lo Rat Penat dictant normes sense cap reconeixement oficial, tornem a la trinxera.
Com ha dit l’escriptor Josep Piera, membre de l’AVL: “L’Acadèmia no fa política, fa llengua. I això és el que molesta a qui vol manipular-la”. Efectivament, el problema no és que l’AVL siga catalanista, perquè no ho és. El problema és que l’AVL fa una tasca rigorosa, científica i respectuosa amb la realitat sociolingüística del País Valencià. I això xoca amb els interessos d’aquells que volen convertir la llengua en una arma de confrontació.
El retall pressupostari que se li ha imposat no és una mesura econòmica, és una venjança ideològica. Reduir a la meitat els recursos d’una institució que ja treballa amb mitjans limitats és condemnar-la a la inoperància. És una forma de censura encoberta. És dir-li a la societat valenciana que la llengua no importa, que el rigor no importa, que la cultura no importa.
Però sí que importa. I molt. El valencià és una part essencial de la nostra identitat col·lectiva. No és patrimoni d’un partit ni d’una ideologia. És patrimoni de totes les persones que viuen, estimen i parlen en esta terra. I l’AVL és l’eina que ens ajuda a preservar-lo, a dignificar-lo, a fer-lo créixer.
Per això cal alçar la veu. Cal exigir al PP que recupere la coherència, que torne a defensar allò que va crear. Cal recordar-li que governar no és cedir davant l’extremisme, sinó protegir les institucions que garanteixen la pluralitat. Cal dir-li que no tot val per mantindre el poder.
Com va dir Enric Valor: “La llengua és el vehicle de la cultura, i la cultura és el cor d’un poble”. Si deixem que la política destruïsca eixe vehicle, estem condemnant el cor del nostre poble a l’asfíxia.
L’AVL no és només una acadèmia. És un símbol de maduresa democràtica, de respecte institucional, de compromís amb la llengua. I qui l’ataca, ataca tot això. Per això, hui més que mai, cal defensar-la. Amb fermesa, amb dignitat, amb esperança. Perquè la política ha de servir a les persones, no als interessos. I la llengua és de totes.