“La veu de les dones no és nova, és silenciada. Ara, que res no la calle.” Esta frase d’Amàlia Garrigós ressona com un crit que travessa segles de silenci imposat. No és que les dones no hagen parlat, escrit, pensat o creat. És que, massa sovint, no se les ha volgudes escoltar. El problema no és l’absència de veu, sinó la presència d’un sistema que ha fet tot el possible per a ofegar-la. I ara, en ple segle XXI, és el moment de garantir que eixa veu no torne a ser callada mai més.
La història està plena de dones que han alçat la veu en contextos hostils, que han denunciat injustícies, que han creat cultura, que han defensat la vida. Però també està plena d’institucions, discursos i pràctiques que han intentat silenciar-les. Des de les lleis que prohibien a les dones estudiar o escriure, fins als mitjans que les han ignorades o ridiculitzades, passant per les famílies que les han educades per a callar i obeir. El silenci no ha sigut natural, ha sigut imposat.
Però les dones han resistit. Han parlat en veu baixa, en la intimitat, en codis compartits. Han escrit diaris, cartes, poemes. Han cantat, han contat històries, han transmés sabers. Han trobat escletxes per on fer-se escoltar, encara que fóra només per unes poques. I eixa resistència ha sigut fonamental per a mantindre viva la memòria, la cultura i la dignitat.
Ara vivim un moment en què moltes d’eixes veus comencen a ser escoltades. Les dones parlen en les institucions, en els mitjans, en les xarxes socials, en els carrers. I no parlen només per a contar la seua experiència, sinó per a transformar el món. Perquè quan una dona parla, no només trenca el silenci, sinó que qüestiona l’ordre establit. I això incomoda. Per això encara hi ha qui intenta callar-les, desacreditar-les, ridiculitzar-les. Però ja no és tan fàcil. Perquè ara no estan soles.
La sororitat, la solidaritat entre dones i persones dissidents, ha sigut clau per a trencar el silenci. Quan una parla, moltes altres s’hi sumen. Quan una denúncia, altres troben el coratge per a fer-ho també. I així, la veu individual es converteix en veu col·lectiva. Una veu que ja no es pot ignorar. Una veu que exigeix canvis reals, estructurals, profunds.
Però no podem caure en el parany de pensar que el silenci ja ha sigut superat. Encara hi ha moltes veus que no arriben als espais de poder. Dones migrants, dones amb diversitat funcional, dones del món rural, dones trans, dones majors, dones racialitzades… Totes elles continuen trobant barreres per a ser escoltades. El feminisme ha de ser inclusiu, interseccional, conscient de les múltiples formes de silenciament que encara operen. No es tracta només de parlar més, sinó d’escoltar millor.
I ací entra el paper fonamental dels mitjans de comunicació. Durant massa temps, han sigut còmplices del silenci. Han invisibilitzat les dones, les han reduïdes a estereotips, les han convertides en objectes. Però també poden ser part de la solució. Poden donar veu, poden amplificar, poden transformar. Però per a això cal un canvi de mirada, de pràctiques, de prioritats. Cal més dones en la presa de decisions, més diversitat en les redaccions, més compromís amb la justícia social.
La comunicació feminista no és només una qüestió de continguts, sinó també de formes. És escoltar amb respecte, és donar espai a les veus que mai han tingut micròfon, és fugir del sensacionalisme i apostar per la profunditat. És entendre que cada veu silenciada és una oportunitat perduda per a entendre millor el món. I que cada veu recuperada és una llavor de canvi.
També l’educació té un paper clau. Cal ensenyar a parlar, però també a escoltar. Cal donar referents diversos, trencar amb els rols de gènere, fomentar el pensament crític. Cal crear espais on totes les persones se senten segures per a expressar-se, on el diàleg siga realment horitzontal. Perquè el silenci no es trenca només amb paraules, sinó amb relacions de confiança, amb comunitats que cuiden, amb institucions que escolten.
La frase d’Amàlia Garrigós és també una advertència: la veu de les dones no és nova. El que és nou és la possibilitat de fer-la escoltar. I això no és un regal, és una conquesta. Una conquesta que cal defensar cada dia, davant dels intents de retrocés, davant dels discursos d’odi, davant de la indiferència. Perquè el silenci pot tornar si no estem alerta. I perquè cada vegada que una veu és callada, perdem totes.
Per això, cal continuar parlant. Cal continuar escoltant. Cal continuar construint espais on la paraula siga lliure, on la diversitat siga valorada, on el diàleg siga transformador. Cal garantir que cap veu siga silenciada per ser dona, per ser dissident, per ser diferent. Cal fer de la comunicació una eina de justícia, de llibertat, de dignitat.
I cal fer-ho des de tots els àmbits: des de la política, des de l’educació, des de la cultura, des de la vida quotidiana. Perquè el silenci no és només una absència de so, és una absència de reconeixement. I trencar-lo és una forma de dir: “Jo existisc. Jo pense. Jo sent. Jo tinc dret a ser escoltada.”
La veu de les dones ha estat silenciada, però no destruïda. Ha resistit, ha bategat, ha esperat el moment. I ara que comença a ser escoltada, no podem permetre que res la calle. Perquè en eixa veu hi ha memòria, hi ha veritat, hi ha futur.