Cada setembre, les aules tornen a omplir-se de veus, de mirades expectants, de llibres per obrir i de camins per traçar. Comença un nou curs, i amb ell, la rutina educativa que sosté el batec de la societat. Però darrere d’eixe inici, hi ha un col·lectiu que massa sovint queda relegat a l’ombra: el professorat. Les mestres, els professors, les educadores, les persones que dia rere dia fan possible que l’educació siga una realitat viva, dinàmica i transformadora.
És moment de dir-ho clar: sense docents no hi ha escola, no hi ha futur. I no n’hi ha prou amb agrair-los la tasca. Cal reconéixer-la, dignificar-la i defensar-la.
Una vocació que no pot ser excusa
Sovint es parla de la vocació com si fóra una mena de superpoder que tot ho justifica. “És que els docents tenen vocació”, diuen. I sí, és cert que moltes persones que es dediquen a l’ensenyament ho fan mogudes per una passió profunda per educar, per acompanyar, per fer créixer. Però la vocació no pot ser excusa per a la precarietat, per a la sobrecàrrega, per a la falta de recursos o per a la invisibilització.
La vocació no paga factures, no compensa jornades eternes, no cura el desgast emocional de qui ha de fer de psicòleg, de mediador, de referent, de gestor, de animador i de mestre tot alhora. La vocació no pot convertir-se en una trampa que perpetue la idea que el professorat ha de donar-ho tot sense esperar res a canvi.
Condicions laborals: una urgència silenciada
En molts centres educatius, especialment en zones rurals o amb alta complexitat social, les condicions laborals del professorat són, directament, insostenibles. Plantilles incompletes, ratios elevades, falta de personal de suport, infraestructures deficients, burocràcia desbordant… Tot això afecta directament la qualitat de l’ensenyament i la salut del personal docent.
A més, la temporalitat continua sent una ferida oberta. Cada curs, milers de persones comencen a treballar sense saber si tindran plaça estable, si hauran de canviar de centre, de ciutat o de etapa. Esta incertesa no només genera inestabilitat personal, sinó que dificulta la consolidació de projectes educatius a llarg termini.
Cal una aposta decidida per estabilitzar les plantilles, per reduir les ratios, per dotar els centres de recursos humans i materials suficients. No és una qüestió de pressupost: és una qüestió de prioritats.
Educació emocional i salut mental: el gran oblit
En un món cada vegada més complex, amb alumnat que arrossega situacions personals difícils, amb famílies desbordades i amb una societat que exigeix resultats immediats, el professorat es troba sovint en la primera línia de l’atenció emocional. I ho fa sense formació específica, sense suport psicològic, sense temps ni espai per cuidar-se.
La salut mental del professorat és un tema tabú. Parlar de l’estrés, del burnout, de l’ansietat, de la sensació de no arribar, de la frustració… tot això encara es viu amb vergonya, com si reconéixer el malestar fóra sinònim de debilitat. Però no ho és. És sinònim d’humanitat.
Cal incorporar la perspectiva emocional en la formació inicial i contínua del professorat, cal crear espais de cura col·lectiva, cal reconéixer que educar també implica gestionar emocions, i que això té un cost que no es pot ignorar.
El paper social del professorat: més enllà de l’aula
Els docents no només ensenyen matemàtiques, llengua o ciències. Eduquen en valors, en convivència, en respecte, en pensament crític. Són agents socials que contribueixen a construir ciutadania, que detecten situacions de vulnerabilitat, que activen xarxes de suport, que generen comunitat.
En molts barris, el centre educatiu és l’únic espai segur per a moltes criatures. I el professorat és qui sosté eixe espai, qui fa de pont entre l’escola i la vida. Esta dimensió social de l’educació hauria de ser reconeguda institucionalment, valorada i reforçada.
No es pot demanar al professorat que siga el mur de contenció de totes les problemàtiques socials sense donar-li eines, formació i suport. L’educació no pot suplir totes les mancances del sistema, però sí que pot ser un espai de resistència i transformació si es dota adequadament.
Reivindicar amb dignitat, educar amb convicció
Este inici de curs és una oportunitat per alçar la veu. Per dir que el professorat no és un recurs, sinó un pilar. Que no és un cost, sinó una inversió. Que no és un problema, sinó part de la solució.
Reivindicar el paper del professorat no és anar contra ningú. És defensar una educació de qualitat, inclusiva, equitativa i transformadora. És exigir que qui educa tinga condicions dignes, reconeixement social i suport institucional.
I alhora, és celebrar la tasca que fan cada dia. Amb paciència, amb creativitat, amb entrega. És agrair cada gest, cada mirada, cada esforç invisible. És reconéixer que, malgrat tot, continuen creient en el poder de l’educació.
Cap a una nova cultura educativa
Necessitem una nova mirada sobre l’educació. Una mirada que pose al centre les persones, que reconega la diversitat, que aposte per la cooperació i no per la competència. Una mirada que entenga que educar és un acte polític, en el sentit més noble del terme: és construir món, és imaginar futurs, és sembrar esperança.
I eixa mirada ha de començar per dignificar el professorat. Per escoltar-lo, per implicar-lo en les decisions, per confiar en la seua professionalitat. No es pot fer política educativa sense comptar amb qui la fa realitat cada dia.
Conclusió: gràcies, docents
Gràcies per començar un nou curs amb il·lusió, malgrat el cansament. Gràcies per creure en cada alumne, malgrat les dificultats. Gràcies per educar amb el cor, amb el cap i amb les mans. Gràcies per resistir, per transformar, per sembrar.
Este article és un homenatge, però també una crida. A la societat, a les institucions, als responsables polítics. Perquè si volem una educació que siga motor de canvi, hem de cuidar qui la fa possible.
Els docents no demanen privilegis. Demanen dignitat. I això, en una societat que es diu democràtica, hauria de ser innegociable.