Respirar és el primer acte de vida. Quan naixem, abans de plorar, abans de mirar, abans de sentir, respirem. I eixe gest tan senzill, tan automàtic, tan humà, s’ha convertit en un privilegi en molts llocs del món. També ací, a casa nostra, a Sagunt, on l’aire net es disputa entre el formigó, la indústria i la resistència d’un poble que no vol renunciar a la seua muntanya. Romeu no és només un paratge natural. És memòria, és refugi, és esperança. I la seua protecció no és una qüestió tècnica ni burocràtica: és una qüestió de dignitat.
La muntanya de Romeu és un espai que parla. Parla amb el silenci dels pins, amb el cant dels ocells, amb les petjades de qui camina per les seues sendes buscant un tros de pau. Parla amb la història de generacions que han crescut mirant-la, estimant-la, defensant-la. I també parla amb la ràbia continguda de veure com, durant dècades, ha estat ignorada, menystinguda, amenaçada per projectes que no entenen que el territori no és una mercaderia.
Quan es parla de protecció ambiental, massa sovint es fa des d’un despatx, amb mapes, informes i terminologia que deshumanitza el debat. Però Romeu no és un número en un expedient. És el lloc on moltes persones han descobert la natura per primera vegada. On s’han fet excursions escolars, passejades familiars, trobades d’amics. És el pulmó verd que connecta el nucli històric de Sagunt amb el Port, que ofereix ombra, oxigen i bellesa enmig d’un entorn cada vegada més gris. I és, sobretot, un símbol de resistència.
La lluita per protegir Romeu no ha estat fàcil. Ha requerit constància, coratge i una fe immensa en la capacitat de la gent per transformar la realitat. Han estat les entitats ecologistes, les persones activistes, les veïnes i veïns qui han mantingut viva la flama. Qui han alçat la veu quan tot semblava perdut. Qui han dit prou a la destrucció disfressada de progrés. I han sigut elles, no els grans partits, les que han empentat perquè Romeu siga reconeguda com a Paratge Natural Municipal.
És trist, però cal dir-ho clar: els partits majoritaris han fallat. Tant el PSOE com el PP han tingut oportunitats per protegir Romeu, i no ho han fet. Han mirat cap a un altre costat, han posat traves, han deixat passar el temps. I mentrestant, la muntanya ha continuat patint. No es pot parlar de sostenibilitat si no es defensa el que tenim a tocar. No es pot presumir de polítiques verdes si no es protegeix allò que ens dona vida. Romeu ha estat víctima de la indiferència institucional, però també ha sigut exemple de com la societat civil pot marcar el camí.
Ara que s’ha aprovat la seua protecció, no podem abaixar la guàrdia. La declaració com a Paratge Natural Municipal és un pas important, però no suficient. Cal garantir que es respecten els límits, que no es permeten agressions urbanístiques, que es promou la gestió ecològica i participativa. Cal que Romeu siga un espai viu, obert, cuidat. I cal que les persones que l’han defensat durant anys siguen reconegudes, escoltades, implicades en el seu futur.
Respirar aire net no és un luxe. És un dret. I defensar Romeu és defensar eixe dret. És dir que volem viure en un entorn saludable, que volem que les criatures cresquen sabent què és un bosc, que volem que la natura siga part de la nostra quotidianitat. És dir que no acceptem que el benefici econòmic estiga per damunt de la vida. Que no volem més ciment, més fum, més soroll. Que volem escoltar el vent entre els arbres, veure les estrelles sense que les tapen les llums artificials, caminar sense por de trobar tanques o excavadores.
Romeu és també una metàfora. Representa tot allò que hem de protegir: la terra, l’aigua, l’aire, la memòria. Representa la lluita contra un model que ens vol desconnectats de la natura, que ens vol consumidors abans que ciutadans, que ens vol obedients abans que crítics. I representa l’esperança que, malgrat tot, podem construir un futur diferent. Un futur on les muntanyes no siguen espais residuals, sinó centres de vida. On les polítiques públiques responguen a les necessitats reals de la gent. On la participació siga més que una paraula buida.
No podem parlar de transició ecològica si no comencem pel que tenim més a prop. Romeu és el punt de partida. És el lloc on podem demostrar que una altra manera de fer política és possible. Que la protecció del medi ambient no és una moda, sinó una urgència. Que la justícia climàtica comença en cada barri, en cada poble, en cada muntanya. I que la veu de la gent té força, té sentit, té futur.
Sagunt té una oportunitat històrica. Pot convertir Romeu en un referent de gestió ambiental, d’educació ecològica, de turisme sostenible. Pot fer que la muntanya siga un espai de trobada, de cultura, de convivència. Pot demostrar que el desenvolupament no està renyit amb la conservació. Però per fer-ho, cal voluntat política, cal recursos, cal compromís. I cal, sobretot, escoltar a qui ha estat al peu del canó durant anys.
No volem promeses buides. No volem fotos per a la galeria. Volem accions concretes, pressupostos dignes, participació real. Volem que Romeu siga protegida no només en els papers, sinó en la pràctica. Volem que les futures generacions puguen caminar per les seues sendes i sentir que algú va lluitar per elles. Volem que respirar siga un acte de llibertat, no de resistència.
Romeu és molt més que una muntanya. És un crit col·lectiu. És una declaració d’amor al territori. És una aposta per la vida. I és, sobretot, una responsabilitat compartida. Que ningú mire cap a un altre costat. Que ningú diga que no es pot fer res. Que ningú ens faça creure que el futur està escrit. Perquè el futur es construeix cada dia, amb cada decisió, amb cada gest, amb cada pas.
Respirem Romeu. Respirem dignitat. Respirem futur.