La festa de Moros i Cristians, especialment en localitats com Alcoi, Ontinyent o Bocairent, ha estat un dels escenaris més emblemàtics d’aquesta representació visual. Els cartells que anuncien les festes solen mostrar figures guerreres, capitans, cavallers o personatges històrics que evoquen la confrontació entre dos bàndols. Tradicionalment, aquestes figures han estat masculines, amb una estètica heroica, poderosa i dominant. La dona, si apareix, ho fa sovint com a figura decorativa, sensual o subordinada, sense cap protagonisme actiu en la narrativa visual. En el cas d’Alcoi, per exemple, només en comptades ocasions s’ha donat visibilitat a dones en els cartells, com en el cas de l’any 1984, quan Rosana Crespo va co-crear un cartell junt amb Enrique Soler. Tot i això, la presència femenina ha estat més l’excepció que la norma.
A Sagunt i Paterna, la documentació visual és menys abundant, però les tendències són similars. Els cartells solen reproduir esquemes tradicionals, amb una estètica centrada en la figura masculina com a símbol de força, lideratge i identitat festiva. La dona queda relegada a un segon pla, si és que apareix. Aquesta absència no és casual, sinó que respon a una construcció cultural que ha invisibilitzat el paper de les dones en les festes, tant en l’àmbit simbòlic com en el participatiu. En moltes localitats, les dones han estat excloses de càrrecs festers, de colles o de rituals considerats “masculins”, tot i que en les últimes dècades s’han produït avanços significatius.
Diversos estudis han abordat aquesta qüestió des d’una perspectiva feminista. La Fundació SORLI, per exemple, ha analitzat més de quatre-cents cartells de festes majors de Catalunya, tot identificant patrons de representació sexista, estereotips de gènere i absències significatives. En aquest estudi, es constata que la majoria de cartells mostren homes com a protagonistes, amb cossos forts, actituds actives i rols centrals, mentre que les dones apareixen com a figures passives, decoratives o hipersexualitzades. A més, es detecta una manca de diversitat corporal, racial i funcional, cosa que reforça una visió excloent de la festa.
Un altre informe rellevant és el del Consell Valencià de Cultura, que analitza la participació de les dones en les festes del País Valencià. Aquest document posa de manifest que, tot i els avanços en la inclusió de les dones en càrrecs festers, encara persisteixen barreres simbòliques i estructurals. En el cas del ball dels Tornejants d’Algemesí, per exemple, les dones van començar a participar només fa pocs anys, després de dècades d’exclusió. Aquesta incorporació ha estat possible gràcies a la pressió social, a la mobilització feminista i a la voluntat de transformar les tradicions des d’una mirada més equitativa.
La representació visual en els cartells és, per tant, un reflex d’aquestes dinàmiques. Quan una festa exclou les dones del seu imaginari visual, està reforçant una narrativa que les invisibilitza, que les considera alienes a la identitat festiva o que les relega a rols secundaris. Aquesta exclusió té conseqüències en la percepció social, en la participació i en la construcció de referents. Si les xiquetes no veuen dones protagonistes en els cartells, difícilment podran imaginar-se com a part activa de la festa.
Tanmateix, hi ha exemples que trenquen amb aquesta dinàmica. En la Festa Major de Santa Eulàlia de Riuprimer, per exemple, el cartell mostra una nena activa, esportista, amb una mirada desafiant i un cos no normatiu. Aquesta representació és significativa perquè ofereix un model alternatiu, empoderador i inclusiu. En la Festa Major de Martorell, també s’ha apostat per cartells que mostren dones ballant lliurement, amb diversitat racial i corporal. Aquests casos demostren que és possible construir un imaginari festiu més equitatiu, que reconega la pluralitat de cossos, identitats i rols.
La qüestió de la representació de gènere en els cartells festius no és només una qüestió estètica, sinó política. Els cartells són una forma de discurs públic, una manera de dir qui forma part de la comunitat, qui té veu, qui és visible. En aquest sentit, cal reivindicar una mirada crítica que qüestione els estereotips, que promoga la diversitat i que reconega les aportacions de les dones en l’àmbit festiu. Aquesta mirada ha de ser interseccional, és a dir, ha de tenir en compte no només el gènere, sinó també la raça, la classe, l’edat, la funcionalitat i altres eixos de desigualtat.
En el context valencià, aquesta reflexió és especialment pertinent. Les festes populars són un element central de la cultura, de la identitat i de la cohesió social. Són espais de trobada, de celebració i de transmissió de valors. Per això, és fonamental que aquestes festes siguen inclusives, que reconeguen la diversitat de les persones que les fan possibles i que promoguen una representació visual equitativa. Els cartells, com a porta d’entrada simbòlica a la festa, tenen un paper clau en aquesta transformació.
A més, cal destacar el paper de les artistes i dissenyadores que han començat a introduir una mirada feminista en la creació de cartells. En molts casos, aquestes professionals han hagut de lluitar contra resistències, contra la invisibilització i contra la manca de reconeixement. Tot i això, han aconseguit obrir escletxes, generar debat i transformar l’imaginari festiu. El seu treball és essencial per construir una cultura visual més justa, més plural i més representativa.
També és important el paper de les institucions. Els ajuntaments, les comissions de festes i les entitats culturals tenen la responsabilitat de promoure una representació equitativa en els cartells. Això implica revisar els criteris de selecció, fomentar la participació de dones artistes, garantir la diversitat en les imatges i promoure una mirada crítica sobre el que es representa. Aquesta tasca no és fàcil, però és necessària per avançar cap a una cultura festiva més inclusiva.
Cal posar en valor la tasca dels col·lectius feministes, que han estat clau en la denúncia de les desigualtats, en la visibilització de les absències i en la proposta d’alternatives. Gràcies a la seua acció, s’ha generat un debat públic sobre la representació de gènere en les festes, s’han impulsat canvis en les pràctiques visuals i s’ha promogut una cultura més equitativa. Aquesta acció ha estat especialment rellevant en el cas de les festes de Moros i Cristians, on la presència de dones en càrrecs festers ha estat històricament limitada.
La representació de gènere en els cartells de festes populars és una qüestió complexa, que implica aspectes simbòlics, culturals i polítics. Els cartells no són només imatges, sinó discursos que construeixen identitats, que defineixen qui forma part de la comunitat i que marquen els límits del que és visible. Per això, cal una mirada crítica, feminista i inclusiva que qüestione els estereotips, que promoga la diversitat i que reconega les aportacions de totes les persones en la construcció de la festa. Aquesta transformació és possible, i ja està en marxa gràcies al treball de moltes persones, col·lectius i institucions que aposten per una cultura festiva més justa, més plural i més representativa.