Les organitzacions agràries com LA UNIÓ Llauradora i Ramadera i AVA-ASAJA han alçat la veu amb força, i no per caprici. Les seues reivindicacions són el reflex d’un malestar profund, d’una sensació de desprotecció i d’abandonament que s’ha anat covant durant anys. Les tractorades, les concentracions, les protestes no són simples actes simbòlics: són crits desesperats d’un sector que se sent ignorat per les institucions europees, estatals i autonòmiques.
El problema de fons és que l’agricultura ha deixat de ser rendible per a moltes persones que s’hi dediquen. Els costos de producció s’han disparat, amb l’energia, els fertilitzants, la maquinària i la mà d’obra cada vegada més cars. Mentrestant, els preus que reben les persones productores són sovint irrisoris, marcats per mercats globals que no tenen en compte la realitat local. A això s’hi suma la competència deslleial de productes que arriben de fora de la Unió Europea, sovint amb menys exigències sanitàries, laborals i ambientals. És una lluita desigual, on el camp valencià juga amb les mans lligades.
Però no tot és economia. El camp també pateix les conseqüències del canvi climàtic, amb sequeres prolongades, gelades inesperades, plagues que s’estenen amb facilitat i fenòmens meteorològics cada vegada més extrems. La Xylella, el cotonet, la mosca blanca... són noms que ja formen part del vocabulari habitual de les persones llauradores, que veuen com els seus cultius es deterioren sense que arriben solucions efectives. La burocràcia, per si no fóra prou, complica encara més les coses. Les ajudes europees, com la PAC, estan envoltades de tràmits que moltes vegades resulten inaccessibles per a les explotacions més menudes, que són precisament les que més suport necessiten.
Les reivindicacions de LA UNIÓ i AVA-ASAJA van en la línia de demanar reciprocitat en les importacions, és a dir, que els productes que entren al mercat europeu complisquen les mateixes normes que els que es produïxen ací. També reclamen una simplificació administrativa, més recursos per a la lluita contra les plagues, una reforma profunda de la PAC que tinga en compte les necessitats del camp mediterrani, i un suport institucional real, que no es quede en paraules boniques.
És important entendre que darrere de cada camp hi ha una persona, una família, un poble. L’agricultura no és només una activitat econòmica, és una forma de vida que vertebra el territori, que manté viu el món rural, que conserva tradicions i que dona sentit a moltes comunitats. Quan el camp es despobla, no només es perden llocs de treball, es perden sabers, relacions, identitats. I això és una pèrdua que afecta a tota la societat, també a qui viu a les ciutats.
Cal un canvi de mirada. Cal que les institucions deixen de veure el camp com un sector residual i el reconeguen com a estratègic. Cal que les polítiques agràries siguen valentes, que aposten per la sobirania alimentària, per la sostenibilitat, per la justícia social. Cal que es pose en valor la feina de les persones llauradores, que se les escolte, que se les respecte. I cal que la ciutadania prenga consciència que el que passa al camp ens afecta a totes, que cada taronja, cada tomaca, cada got d’oli porta darrere una història que mereix ser contada i protegida.
L’agricultura valenciana té futur, però només si es donen les condicions per a què el tinga. No es tracta de tornar al passat, sinó de construir un model nou, adaptat als temps actuals, però arrelat en la terra, en les persones, en la cultura. Un model que combine innovació i tradició, que siga respectuós amb el medi ambient, que garantisca una vida digna a qui treballa la terra. Un model que ens permeta continuar sent poble.
És moment de decidir si volem un País Valencià amb camps vius, amb pobles plens, amb paisatges cuidats, o si preferim un territori buit, despersonalitzat, dominat per grans superfícies i productes anònims. És moment de fer costat al camp, no només amb paraules, sinó amb fets. Perquè el futur del camp és també el futur de totes i tots nosaltres.