Per entendre el significat profund d’aquesta expressió, cal remuntar-se a la Reconquesta històrica, aquell llarg període de la història peninsular que va començar amb la invasió musulmana l’any 711 i va acabar amb la conquesta de Granada en 1492. Durant vora huit segles, els regnes cristians van anar recuperant territori, en un procés que ha estat interpretat de moltes maneres: com una guerra religiosa, com una expansió territorial, com una construcció de la identitat hispànica. Però el que és indiscutible és que la Reconquesta ha estat utilitzada al llarg dels segles com a mite fundacional, com a relat legitimador de projectes polítics que busquen una Espanya homogènia, catòlica i centralista.
Vox recupera aquest relat i el transforma en una eina de combat ideològic. Quan diuen “comença la reconquesta”, no estan parlant de batalles medievals, sinó d’una suposada lluita actual contra el que consideren amenaces a la unitat i als valors tradicionals d’Espanya. El feminisme, el multiculturalisme, les autonomies, el col·lectiu LGTBI, l’ecologisme, la immigració, el republicanisme, tot allò que s’allunya del seu ideal d’Espanya és vist com una usurpació que cal revertir. La reconquesta, per tant, és simbòlica, però no per això menys perillosa.
Aquest tipus de discurs no és exclusiu de Vox. Arreu d’Europa, partits de dreta radical han adoptat estratègies semblants. A França, el Rassemblement National proclama “La France d’abord”, prioritzant els interessos nacionals per damunt de tot. A Itàlia, Fratelli d’Italia parla de “risollevare l’Italia”, com si el país haguera caigut en desgràcia. A Hongria, Fidesz defensa una sobirania nacional que desafia les institucions europees. A Polònia, el PiS combina nacionalisme amb catolicisme per construir un relat de resistència. Tots ells comparteixen una visió del món en què la nació és sagrada, la tradició és intocable i el canvi és sospitós.
Ara bé, Vox destaca per la seua capacitat de convertir la història en arma política. Mentre altres partits apel·len a la sobirania o a la identitat, Vox recorre a imatges medievals, a figures com Don Pelayo o als Reis Catòlics, per construir un relat èpic que divideix la societat entre patriotes i traïdors. Aquesta simplificació maniquea és eficaç, però també perillosa. Redueix la complexitat del món a una batalla entre el bé i el mal, i alimenta la confrontació en lloc del diàleg.
Els pactes entre Vox i el Partit Popular han contribuït a normalitzar aquest discurs. En comunitats com Castella i Lleó, el País Valencià o les Illes Balears, el PP ha acceptat el suport de Vox per formar governs, cedint conselleries i espais de poder. En alguns casos, com a Castella i Lleó, Vox ha assumit competències en àrees com la cultura o l’agricultura, des d’on pot influir en el relat institucional. En altres, com a les Balears, el suport és extern però condiciona les polítiques públiques. En l’àmbit municipal, els pactes s’han multiplicat, desplaçant el PSOE i altres forces progressistes de governs locals.
Aquesta aliança ha generat incomoditat en sectors del PP, especialment en l’àmbit europeu, on el partit forma part del Partit Popular Europeu, més moderat i compromés amb els valors democràtics. Però a escala estatal, la necessitat de sumar majories ha portat el PP a acceptar Vox com a soci legítim, malgrat les diferències ideològiques. Això ha fet que moltes persones perceben que PP i Vox són, en el fons, la mateixa cosa, o com s’ha dit en aquest espai, “la mateixa merda”.
Aquesta expressió, tot i ser contundent, reflecteix una sensació compartida per moltes persones que veuen com les polítiques conservadores, siguen del PP o de Vox, acaben afectant de manera similar a col·lectius vulnerables. La reducció de polítiques feministes, la invisibilització de la diversitat lingüística, el rebuig a la memòria històrica, la criminalització de la immigració, tot això forma part d’un mateix paquet ideològic que, amb més o menys matisos, comparteixen ambdós partits.
Ara bé, si volem fer una crítica eficaç, cal distingir. El PP és un partit tradicional, amb una trajectòria llarga i una estructura consolidada. Ha governat Espanya en diverses etapes i ha tingut figures que, malgrat les polèmiques, han mantingut una certa institucionalitat. Vox, en canvi, és una força emergent, més radical, més confrontativa, que busca trencar amb el consens democràtic. El seu discurs és més emocional, més simbòlic, més polaritzador. I això el fa diferent, encara que compartisca objectius amb el PP.
La normalització de Vox en les institucions és preocupant, no només pel que representa, sinó pel que pot provocar. Quan un partit que nega la violència masclista, que qüestiona els drets LGTBI, que menysprea les llengües cooficials, que banalitza el franquisme, accedeix al poder, el risc no és només simbòlic. És real. Les polítiques canvien, les subvencions desapareixen, els discursos oficials es transformen, i la societat es polaritza.
Per això, cal una resposta clara, ferma i democràtica. No des de l’insult fàcil, sinó des de l’anàlisi rigorosa, la mobilització social i el compromís amb els valors inclusius. Cal entendre per què Vox connecta amb tanta gent, què els mou, què els preocupa, i oferir alternatives que no siguen simples reaccions. Cal construir un relat que no siga només antifeixista, sinó també esperançador, que parle de convivència, de justícia social, de drets, de diversitat.
La història ens ensenya que els mites poden ser poderosos, però també perillosos. La Reconquesta, com a relat, ha servit per justificar guerres, exclusions i dominacions. Però també pot ser reinterpretada, resignificada, des d’una mirada crítica. No cal rebutjar la història, sinó entendre-la, contextualitzar-la i evitar que siga manipulada per interessos polítics.
En aquest sentit, el paper de l’educació, de la cultura, dels mitjans de comunicació i de la societat civil és fonamental. Cal combatre el discurs de l’odi amb coneixement, amb empatia, amb capacitat de diàleg. Cal defensar una Espanya plural, diversa, democràtica, on totes les persones tinguen cabuda, independentment de la seua llengua, origen, identitat o orientació.
La reconquesta que cal començar no és la de Vox. És la de la dignitat, la de la memòria, la de la justícia. És la reconquesta d’un espai públic on el respecte siga norma, on la política no siga guerra, sinó construcció col·lectiva. És la reconquesta d’una societat que no tinga por de ser diversa, que no veja en la diferència una amenaça, sinó una riquesa.
I això només serà possible si deixem de simplificar, si deixem de caure en el “tots són iguals”, i comencem a construir alternatives reals, sòlides, arrelades en la realitat. Perquè la democràcia no es defensa només votant, sinó també pensant, parlant, actuant. I en aquest camí, cada paraula compta, cada gest importa, cada persona suma.
En un moment en què la política sembla més espectacle que projecte, és més necessari que mai alçar la veu, reflexionar i comprometre’s. Perquè la reconquesta que val la pena és la que ens fa més lliures, més iguals, més humans.