Quan les entitats socials i culturals criden a desobeir la sentència contra el català a les aules, als carrers i a les institucions, no estan promovent el caos ni la insubmissió per caprici. Estan defensant el dret a viure en la pròpia llengua, a educar en ella, a estimar-la i a transmetre-la. Estan recordant que la llengua no és només un instrument de comunicació, sinó un espai de construcció identitària, un territori emocional, una forma de mirar el món.
Aquesta crida a la desobediència no és nova. Té arrels profundes en la història dels pobles que han hagut de lluitar per mantindre viva la seua veu. Però en el context actual, pren una dimensió urgent. Les sentències judicials que imposen percentatges de castellà en l’ensenyament, que qüestionen la immersió lingüística, que deslegitimen les polítiques de normalització, no són neutres. Són decisions polítiques disfressades de legalitat. Són intents de recentralització cultural. Són, en definitiva, formes de violència simbòlica.
I ací, al País Valencià, no estem al marge d’aquesta ofensiva. El valencià, que és la nostra manera de dir el món, també pateix embats constants. Des de la reducció de la presència en els mitjans públics fins a la marginació en l’administració, passant per la pressió social que fa que moltes persones abandonen la llengua per por, per vergonya o per conveniència. El valencià, com el català, viu en una situació de minorització que no és natural, sinó provocada. I això cal dir-ho amb claredat.
No es tracta de confrontar llengües. No es tracta de crear enemics. Es tracta de reconéixer que en un estat que es diu plural, que es diu democràtic, que es diu respectuós amb les diferències, no pot ser que les llengües pròpies dels territoris siguen tractades com a llengües de segona. No pot ser que el dret a viure en valencià o en català siga vist com una extravagància. No pot ser que les persones que defensen la seua llengua siguen titllades de radicals.
La radicalitat, si existix, està en qui pretén uniformitzar. En qui vol que tot siga castellà, que tot siga Madrid, que tot siga una sola veu. La radicalitat està en qui no accepta que la diversitat és riquesa. En qui no entén que les llengües són ponts, no murs. En qui no veu que la convivència real només és possible si totes les llengües són respectades, protegides i estimades.
Per això, desobeir no és només un acte polític. És un acte d’amor. És dir que no acceptem que ens arranquen la veu. És dir que volem que les criatures aprenguen en la llengua que parlen a casa. És dir que volem fer tràmits, llegir notícies, veure pel·lícules, escoltar música, fer ciència i fer vida en valencià. És dir que no renunciem a ser qui som.
I això no és fàcil. Perquè la pressió és forta. Perquè el discurs dominant ens diu que el castellà és més útil, més universal, més modern. Perquè moltes vegades, fins i tot entre nosaltres, reproduïm prejudicis que ens fan mal. Però precisament per això cal alçar la veu. Cal fer pinya. Cal construir espais on el valencià siga normal, siga natural, siga estimat.
Les escoles són un d’aquests espais. I per això és tan greu que es vulga limitar la presència del valencià en elles. Perquè l’escola no és només un lloc on s’aprén matemàtiques o història. És un lloc on es construeix la identitat, on es forma el pensament crític, on es transmeten valors. I si el valencià no és present en l’escola, no és present en la vida. Per això, defensar l’ensenyament en valencià és defensar el futur.
Els carrers també són espais de llengua. Quan parlem en valencià en la botiga, en el bar, en el transport públic, estem fent que la llengua visca. Estem trencant la invisibilitat. Estem dient que el valencià no és només per a l’àmbit privat, sinó per a la vida pública. I això és fonamental. Perquè si la llengua no es veu, no existeix. I si no existeix, mor.
Les institucions, finalment, tenen una responsabilitat enorme. No poden ser neutrals. No poden mirar cap a un altre costat. Han de ser agents actius en la defensa de la llengua. Han de garantir que el valencià siga present en tots els àmbits. Han de fer polítiques valentes, decidides, transformadores. Han de deixar de tindre por. Perquè si les institucions no defensen la llengua, qui ho farà?
En aquest context, les paraules de Lluís Llach ressonen amb força. No són només un discurs. Són un clam. Són una invitació a la coherència. Són una manera de dir que no podem esperar que ens salven. Que hem de salvar-nos nosaltres. Que hem de parlar valencià, català, amb orgull, amb fermesa, amb alegria. Que hem de fer de la llengua una festa, una trinxera, una casa.
I això implica compromís. Implica que cada persona es pregunte què pot fer per la llengua. Implica que deixem de buscar excuses. Que deixem de dir que no ens entenen, que ens fa vergonya, que no és pràctic. Implica que entenguem que parlar valencià és un acte polític, sí, però també un acte íntim, un acte de fidelitat, un acte de memòria.
Perquè la llengua no és només nostra. És de les generacions que vingueren abans. És de les persones que la mantingueren viva en temps difícils. És de les que la parlaven en la clandestinitat, en la intimitat, en la resistència. És de les que la cantaren, la escrigueren, la somiaren. I és de les que vindran. De les criatures que encara no han nascut, però que tenen dret a heretar una llengua viva, rica, plena.
Per això, desobeir és necessari. Perquè obeir seria trair. Seria acceptar que la nostra llengua no val. Seria dir que no importa. Seria rendir-se. I no ens podem rendir. No ens rendirem.
El valencià, el català, no són llengües regionals. Són llengües nacionals. Són llengües de cultura, de ciència, de poesia. Són llengües que han donat obres mestres, que han creat universos, que han emocionat generacions. Són llengües que mereixen tot el respecte, tota la protecció, tota la estima.
I això no és una qüestió de política partidista. És una qüestió de drets humans. De justícia lingüística. De democràcia real. Perquè no hi ha democràcia si no hi ha igualtat lingüística. No hi ha convivència si una llengua domina i l’altra s’amaga. No hi ha llibertat si no podem parlar com volem, on volem, amb qui volem.
Per això, cal que cada persona faça el seu camí. Que cada persona trie parlar valencià. Que cada persona trie viure en valencià. Que cada persona trie defensar-lo. Perquè només així podrem construir un país on la llengua no siga motiu de conflicte, sinó de trobada. On la diversitat no siga problema, sinó solució. On la veu de cada poble siga escoltada