La política espanyola, com tantes altres, viu immersa en una batalla constant pel relat. No és només una pugna ideològica, sinó una guerra de memòries, de silencis i de manipulacions. En aquest escenari, un tuit recent de Miguel Tellado, secretari general del Partit Popular, ha tornat a posar en evidència fins a quin punt alguns actors polítics estan disposats a tergiversar la història per alimentar la polarització. La pregunta que llançava Tellado, aparentment innocent, era: “Què passaria a Espanya si una persona d’ultradreta assassinés a trets un activista d’esquerres?” La formulació, que pretén ser provocadora, revela una ignorància —o una voluntat deliberada d’oblit— que resulta ofensiva per a qualsevol que tingui un mínim coneixement de la història recent del país.
La resposta a la pregunta de Tellado no és hipotètica. Ja ha passat. I ha passat diverses vegades. El cas de Carlos Palomino, assassinat el 2007 per un militar neonazi al metro de Madrid, és potser el més conegut en l’imaginari col·lectiu contemporani. Però no és l’únic. Guillem Agulló, jove antifeixista valencià, va ser apunyalat el 1993 per un grup d’ultradretans a Montanejos. Yolanda González, estudiant i militant d’esquerres, va ser segrestada i assassinada el 1980 per membres de Fuerza Nueva. Lucrecia Pérez, dona dominicana, va ser tirotejada el 1992 per un guàrdia civil acompanyat de neonazis. Tots aquests noms formen part d’una memòria que ha estat sistemàticament silenciada, menystinguda o instrumentalitzada.
Però la violència de l’extrema dreta no comença amb la Transició. Té arrels profundes en la història del franquisme, en les cunetes, en les foses comunes, en els arxius que encara avui romanen tancats. Durant la dictadura, milers de persones van ser assassinades per motius ideològics, sense judici, sense defensa, sense pietat. El règim franquista va construir un sistema de repressió sistemàtica que va eliminar físicament, culturalment i emocionalment tota dissidència. Els afusellaments a la tapia del cementiri de Paterna, les fosses de la Pedraja, les cunetes de la carretera de Málaga a Almería, són testimonis muts d’una violència que encara espera justícia.
La memòria de la repressió franquista forma part del paisatge emocional. Famílies que encara busquen els cossos dels seus avis, que recorden amb dolor les nits de por, les delacions, les desaparicions. El franquisme no només va assassinar persones, sinó que va intentar esborrar la seva existència, la seva dignitat, la seva veu. I aquesta voluntat d’esborrament és la que connecta amb el discurs actual de certs sectors polítics que, com Tellado, pretenen fer creure que la violència de l’extrema dreta és una hipòtesi, una fantasia, una exageració.
El que resulta especialment greu del tuit de Tellado no és només la ignorància que demostra, sinó la intenció que s’hi entreveu: construir una falsa simetria entre les violències polítiques, suggerint que l’extrema dreta és víctima d’un tracte injust o d’un doble raser. Aquesta estratègia, que veiem sovint en discursos de la dreta i l’extrema dreta, busca equiparar les accions de grups antifeixistes amb les de grups neonazis, com si fossin expressions equivalents d’odi. Però la realitat és que les violències no són simètriques. L’extrema dreta ha estat històricament responsable d’assassinats, agressions i persecucions ideològiques, mentre que els moviments antifeixistes han sorgit com a resposta a aquestes amenaces, com a defensa de drets i llibertats.
La reacció de la periodista Silvia Intxaurrondo, que en directe va recordar a Tellado que “aquest país ja ha viscut això”, és un exemple de periodisme valent i necessari. Davant la temptació de normalitzar discursos revisionistes, cal alçar la veu i reivindicar la veritat històrica. No es tracta de fer política amb el dolor, sinó de reconèixer-lo, de donar-li espai, de fer justícia a les víctimes. Quan el PP i Vox van eliminar el premi contra els delictes d’odi que portava el nom de Guillem Agulló, no només van esborrar una iniciativa pedagògica, sinó que van enviar un missatge clar: la memòria antifeixista no té cabuda en el seu projecte polític.
Aquest tipus de gestos, aparentment menors, tenen conseqüències profundes. La memòria no és només un arxiu del passat, sinó una eina per construir el futur. Quan es manipula, s’esborra o es tergiversa, es posa en perill la capacitat col·lectiva de reconèixer les injustícies i de prevenir-les. En aquest sentit, el tuit de Tellado no és una anècdota, sinó un símptoma. Un símptoma d’una política que prefereix alimentar la confrontació que assumir responsabilitats. Una política que juga amb el dolor aliè per guanyar vots. Una política que, en lloc de construir ponts, excava trinxeres.
Cal recordar que la memòria democràtica no és patrimoni d’un sol bàndol. És una responsabilitat compartida. Però aquesta responsabilitat exigeix rigor, empatia i compromís. No es pot parlar de reconciliació si no es reconeix la veritat. No es pot exigir respecte si es menysté el patiment de les víctimes. No es pot construir convivència si es normalitza el discurs de l’odi. I, sobretot, no es pot fer política des de la hipocresia.
La pregunta de Tellado, en el fons, revela una por: la por que la memòria antifeixista torni a ocupar l’espai públic, que les víctimes de l’extrema dreta siguin reconegudes, que la societat espanyola assumeixi el seu passat amb maduresa. Aquesta por és comprensible per a qui ha construït el seu relat sobre l’oblit. Però és una por que cal combatre. Amb memòria, amb cultura, amb educació. Amb articles com aquest, amb dramatitzacions, amb cançons, amb rutes de memòria. Amb tot allò que ens connecta amb la veritat i amb la dignitat.
Perquè recordar no és venjança. És justícia. I la justícia, en democràcia, no hauria de ser negociable.
La cuneta no és només un lloc físic. És una metàfora del que s’ha volgut amagar. És el lloc on van anar a parar els cossos dels vençuts, però també les seves idees, els seus somnis, les seves paraules. Quan es nega la violència de l’extrema dreta, es condemna de nou aquells que ja van ser condemnats sense judici. Quan es fa servir la memòria com a arma política, es profana la dignitat dels morts. Quan es pregunta què passaria si l’extrema dreta matés, s’està ignorant que ja ho ha fet, que ho ha fet amb impunitat, que ho ha fet amb el silenci còmplice de molts.
La memòria de les cunetes, de les foses, dels exiliats, dels represaliats, no és una qüestió del passat. És una qüestió del present. És el que ens permet entendre qui som, d’on venim, què volem ser. És el que ens obliga a mirar de cara les ferides, a no caure en el cinisme, a no repetir els errors. És el que ens recorda que la democràcia no és només votar, sinó reconèixer, reparar, dignificar.
Per això, davant la pregunta de Tellado, la resposta no pot ser només factual. Ha de ser emocional, ètica, política. Ha de ser una resposta que reivindiqui la memòria com a espai de resistència. Que digui: sí, ja ha passat. I no ho oblidarem. Que digui: no acceptarem que es banalitzi la violència. Que digui: no permetrem que es construeixi un relat on les víctimes desapareguin i els botxins siguin relativitzats.
La memòria no és una càrrega. És una força. És el que ens permet caminar amb consciència. És el que ens permet caminar amb dignitat, sabent que no tot s’ha dit, que no tot s’ha reparat, però que hi ha voluntat de fer-ho. És el que ens fa humans davant la barbàrie, ciutadans davant la impunitat, comunitat davant l’oblit.
Quan Tellado formula la seva pregunta, no només ignora els casos de violència feixista en democràcia, sinó que esborra deliberadament el trauma fundacional del franquisme. Un règim que va néixer d’un cop d’estat contra un govern legítim, que va instaurar una dictadura de quaranta anys, que va construir el seu poder sobre la por, la censura, la tortura i l’assassinat. Un règim que va deixar més de cent mil persones en fosses comunes, moltes d’elles encara sense identificar, sense exhumar, sense homenatge. Un règim que va convertir les cunetes en cementiris clandestins, que va fer del silenci una política d’Estat, que va condemnar generacions senceres a viure amb la ferida oberta.
La memòria d’aquest horror no és una qüestió partidista. És una qüestió de drets humans. Quan es nega la violència franquista, quan es relativitza la repressió, quan es banalitza l’assassinat ideològic, s’està atacant els fonaments de la democràcia. Per això, la Llei de Memòria Democràtica no és un caprici, sinó una necessitat. Per això, les exhumacions no són rituals simbòlics, sinó actes de justícia. Per això, recordar no és dividir, sinó reparar.
En aquest context, el tuit de Tellado no és només una provocació. És una declaració d’intencions. És la voluntat de construir un relat on la memòria antifeixista sigui sospitosa, on les víctimes siguin invisibles, on la història es converteixi en una eina de confrontació. És la voluntat de desactivar la memòria com a espai de resistència, de convertir-la en una caricatura, en una arma llancívola, en una anècdota.
Però la memòria no és això. La memòria és el que ens permet entendre per què hi ha famílies que encara busquen els seus morts. Per què hi ha barris que reivindiquen noms als carrers que van ser esborrats. Per què hi ha joves que porten la foto de Guillem Agulló com a símbol de dignitat. Per què hi ha escenaris, com el teatre romà de Sagunt, que poden acollir dramatitzacions que no només celebren la festa, sinó que evoquen el dolor, la resistència, la identitat.
La memòria és el que ens connecta amb la veritat. I la veritat és incòmoda. La veritat diu que l’extrema dreta ha assassinat. Que ho ha fet durant la dictadura i després. Que ho ha fet amb impunitat. Que ho ha fet amb el silenci còmplice de molts. La veritat diu que les cunetes són plenes de noms, de vides, de històries. Que no són metàfores, sinó realitats. Que no són passat, sinó present.
Per això, davant la hipocresia política, cal respondre amb cultura. Amb articles com aquest. Amb cançons que evoquin la memòria. Amb rutes que expliquin les històries silenciades. Amb dramatitzacions que transformin el dolor en patrimoni viu. Amb formats transmedia que connectin generacions. Amb microrelats que portin la memòria a les xarxes, als carrers, a les escoles.
Perquè la memòria no és només recordar. És transformar. És fer que el que va passar no torni a passar. És fer que les preguntes com la de Tellado no siguin possibles. És fer que la dignitat sigui la base de la convivència. És fer que la democràcia no sigui només una paraula, sinó una pràctica.
I això només és possible si reconeixem les cunetes. Si les exhumem. Si les dignifiquem. Si les expliquem. Si les convertim en espais de memòria, de pedagogia, de resistència. Si les connectem amb els noms de Carlos, de Guillem, de Yolanda, de Lucrecia. Si les connectem amb els noms que encara no coneixem, però que mereixen ser recordats.
La memòria selectiva és una forma de violència. És una forma de negar la humanitat de les víctimes. És una forma de perpetuar el poder dels botxins. És una forma de construir una societat basada en el cinisme. I davant d’això, cal una resposta clara, contundent, emocionada.
Cal dir: sí, ja ha passat. I no ho oblidarem. Cal dir: no acceptarem que es relativitzi la violència feixista. Cal dir: no permetrem que es construeixi un relat on les víctimes desapareguin. Cal dir: la memòria és nostra. I la defensarem.
Perquè en cada cuneta hi ha una història. En cada fossa, una vida. En cada pregunta com la de Tellado, una oportunitat per recordar, per explicar, per resistir. I això, en definitiva, és el que ens fa poble. El que ens fa comunitat. El que ens fa dignes.