Com seria l'inici novelat d'aquest acte...La vesprada cau dolçament sobre la ciutat vella. El sol, cansat però orgullós, acaricia les graderies del teatre romà amb una llum daurada que sembla feta expressament per a l’ocasió. Les falles de Sagunt han decidit, un any més, fer l’exaltació al cor de la història: allí on la pedra parla, on cada racó té memòria, on el poble es reconeix en el seu passat per projectar-se cap al futur.
Els primers assistents arriben amb pas cerimoniós, vestits de gala, amb el cor encés com una traca. Les falleres majors, nervioses però dignes, esperen el seu moment entre bastidors, sabent que no pujaran a qualsevol escenari, sinó a un altar civil on la cultura popular es fa litúrgia.
El teatre romà, construït fa més de dos mil anys, va ser testimoni de tragèdies clàssiques, de discursos imperials, de silencis imposats. Però hui, en ple segle XXI, és escenari d’una altra forma de resistència: la festa fallera, que en Sagunt no és només celebració, sinó afirmació identitària. És la veu del poble que no vol ser espectador de la història, sinó protagonista.
La música comença. Dolçaines i tabals trenquen el silenci antic. Les comissions falleres, amb estendards i somriures, desfilen com si cada pas fora una declaració d’amor al barri, a la gent, a la memòria compartida. Les falleres majors són presentades amb paraules que no són només protocol, sinó poesia viva. I quan parlen, parlen en valencià, amb orgull, amb emoció, amb consciència.
En aquell moment, entre les columnes i les graderies, es fa present la història. No la història dels llibres, sinó la història viscuda: la de les dones que han cosit vestits durant mesos, la dels homes que han plantat monuments amb les seues mans, la dels xiquets que han aprés a estimar la festa com qui estima la terra.
La fallera major infantil puja a l’escenari amb ulls brillants. Té només deu anys, però camina com si portara la memòria de tot un poble al seu vestit. Quan parla, la seua veu tremola, però no de por: tremola d’emoció, de responsabilitat, de somni. “Vull ser la veu dels xiquets de Sagunt, vull que la festa siga també nostra”, diu. I el públic, commogut, aplaudeix amb força.
Ella representa la tendresa, la il·lusió primera, la mirada neta que encara no coneix el desengany. Però també representa la força de les noves generacions, que volen una festa més inclusiva, més diversa, més seua. En aquell moment, el teatre romà es fa menut davant la grandesa d’una xiqueta que comença el seu somni.
Després, amb pas ferm, puja la fallera major. El seu caminar és serè, però carregat de significat. Sap que representa no només una comissió, sinó una ciutat. Quan pren la paraula, la seua veu és clara, profunda, emocionada. “Som Sagunt, som cultura, som resistència. I les falles són el nostre crit alegre, la nostra memòria en flames, el nostre art efímer que mai mor.”
Ella parla de les dones que han mantingut viva la festa, de les famílies que han fet de cada casal un refugi, de les comissions que han sabut adaptar-se als temps sense perdre l’essència. Parla també de la necessitat de cuidar el patrimoni, de fer de les falles un espai de convivència, de crítica, de transformació.
El públic escolta en silenci. No és només un discurs: és una declaració de principis. És una dona que, vestida de valenciana, diu al món que la festa no és superficialitat, sinó profunditat compartida. Que la pólvora pot ser poesia, que la música pot ser memòria, que el foc pot ser esperança.
Les dos falleres, la infantil i la major, es donen la mà al centre de l’escenari. I en aquell gest, Sagunt es reconcilia amb totes les seues generacions. La ciutat antiga i la ciutat futura es troben en un instant de llum. El teatre romà, que ha vist passar imperis, hui veu nàixer dos regnats: el de la innocència i el de la maduresa.
La nit avança. Les llums il·luminen les cares emocionades. Les falleres baixen de l’escenari, però no del cor del poble. I el teatre romà, que ha vist imperis caure, hui ha vist el poble alçar-se. Amb pólvora, amb música, amb paraula. Amb memòria.
Els versos finals ressonen entre les pedres: “Sagunt no crema, Sagunt il·lumina. Les falles no acaben, les falles comencen.” I així, amb un somni compartit, comença el regnat faller d’unes dones que són més que representants: són símbol, són veu, són futur.