Morvedre, l’actual Sagunt, és una ciutat que parla des del silenci de les seues pedres. Parla amb la veu de les cultures que hi han conviscut, amb les llengües que s’hi han escoltat, amb les esperances que s’hi han sembrat. En època medieval, fou un espai de trobada entre cristians, jueus i musulmans, un exemple de coexistència complexa però fecunda. Aquest article vol recuperar la presència jueva a Morvedre, no com a nota a peu de pàgina, sinó com a capítol central d’una història compartida.
La ciutat, després de la romanització, patí una llarga decadència provocada per les invasions bàrbares. El nom de Murus Vetus, que derivà en Murbiter i finalment en Morvedre, reflecteix aquella ruïna i alhora la persistència d’un nucli urbà que mai deixà de ser referent. Amb la conquesta cristiana del segle XIII, el Regne de València es convertí en un territori plural, on les tres cultures es trobaven, negociaven i, en molts casos, convivien.
La jueria de Morvedre fou una de les més importants del regne. Estava situada a la part alta de la vila, en la vessant nord-occidental del castell, i comprenia diversos carrers que encara hui conserven el traçat medieval. El recinte estava tancat per una muralla amb accés pel Portalet de la Sang, que continua dempeus com a testimoni d’aquella comunitat. Les vivendes conservaven arcs ogivals, estructures pròpies de l’arquitectura hebrea, i una sinagoga que, després de l’expulsió, fou transformada en església per la Cofradia de la Sang.
La vida comunitària jueva era rica i organitzada. Comptaven amb micvé, taules de carn kosher, escola talmúdica i necròpolis pròpia. Les inscripcions funeràries, les monedes trobades i els documents notarials confirmen la vitalitat d’una comunitat que no només resistia, sinó que contribuïa activament al desenvolupament de la ciutat. Les persones jueues exercien oficis diversos, des de la medicina fins al comerç, i participaven en la vida econòmica i social de Morvedre.
La protecció reial fou clau per a la consolidació de l’aljama saguntina. Jaume I i els seus successors concediren privilegis que afavoriren la repoblació i l’estabilitat. Malgrat les restriccions imposades pels Furs, les persones jueues arribaren a ocupar càrrecs públics, especialment en àmbits que requerien coneixement de l’àrab. Morvedre es convertí en un centre hebreu de referència, amb influència sobre altres aljames del regne.
Tanmateix, la convivència no estigué exempta de tensions. L’assalt a la jueria de València el 1391 marcà un punt d’inflexió. A Morvedre, la comunitat resistí, i moltes persones jueues valencianes s’hi refugiaren. La intervenció de Sant Vicent Ferrer calmà els ànims, però també provocà conversions forçades. Les predicacions del frare, tot i la seua fama de sant, contribuïren a la repressió antisemita del segle XV. La Pragmàtica de Fernando d’Antequera i la Butla de Benedicte XIII restringiren els drets de les persones jueues, prohibiren sinagogues i confiscaren llibres sagrats.
L’edicte d’expulsió de 1492, signat pels Reis Catòlics, obligà les persones jueues a batejar-se o abandonar el regne. A Morvedre, la comunitat desaparegué com a tal, tot i que moltes persones converses mantingueren pràctiques hebrees en secret. La sinagoga fou ocupada per la Cofradia de la Sang, i el barri jueu es cristianitzà progressivament. El privilegi reial de 1404, que permetia a les persones jueues murvedrines eixir del recinte murallat sense portar el distintiu de la roda de tela, explica la puixança de l’aljama fins a la seua dissolució.
El patrimoni jueu de Sagunt és encara visible. El traçat urbà medieval s’ha mantingut, amb el Portalet de la Jueria com a accés principal. La torre de defensa, els portals, el micvé, les restes de la sinagoga, la necròpoli d’hipogeus, els conjurs del segle I, la casa de confraries i els escuts nobiliaris de famílies d’origen jueu són testimonis d’una presència que no pot ser ignorada. Des de 2019, Sagunt forma part de la Xarxa de Juderies d’Espanya – Camins de Sefarad, reconeguda pel Consell d’Europa. Aquest reconeixement ha impulsat la rehabilitació del cementeri jueu, la Casa dels Berenguer i altres espais patrimonials.
La memòria de les persones jueues de Morvedre és una memòria de resistència. En un context de persecució, mantingueren la seua identitat, la seua llengua, la seua espiritualitat. El ladino, llengua que barreja castellà medieval i hebreu, és testimoni d’aquesta resistència. En les seues cançons, en les seues pregàries, Sagunt apareix com a terra perduda, com a llar robada. La paraula hebrea תקווה (Tikvá), que significa esperança, resumeix el sentiment d’aquelles persones expulsades: esperança de tornar, esperança de ser reconegudes, esperança de no ser oblidades.
Recuperar aquest llegat no és només un exercici historiogràfic. És un acte de justícia. Sagunt, com a ciutat amb vocació cultural, ha de continuar reivindicant el seu passat plural com a fonament del seu futur. Que el Portalet de la Sang siga porta oberta a la memòria. Que diguem שלום (Shalom), سلام (Salām) i pau amb la mateixa intensitat. Que la ciutat siga espai de trobada, de reconeixement, de dignitat.
Perquè només qui recorda pot construir. I només qui reconeix pot celebrar.