—
Adaptar la Bíblia a un llenguatge inclusiu és una proposta que, tot i generar debat, respon a una necessitat profunda: fer que els textos sagrats parlin amb veu plural, equitativa i respectuosa amb la diversitat humana. Aquesta iniciativa no pretén desvirtuar el missatge espiritual ni trencar amb la tradició, sinó recuperar-ne l’esperit transformador, alliberador i comunitari, tot superant les limitacions d’un llenguatge que, durant segles, ha estat marcat per estructures patriarcals, androcèntriques i excloents.
La Bíblia ha estat, i continua sent, un referent cultural, moral i espiritual per a milions de persones. Però també ha estat utilitzada com a instrument de poder, com a justificació de desigualtats i com a eina de control social. El seu llenguatge, escrit en contextos històrics molt concrets, reflecteix les jerarquies de gènere, les exclusions identitàries i les visions del món pròpies d’una època. En aquest sentit, adaptar-la no és una frivolitat ni una concessió a la correcció política: és una acció de justícia textual, de reconeixement simbòlic i de fidelitat als valors que la mateixa Bíblia proclama.
El llenguatge inclusiu no és només una qüestió gramatical. És una manera de mirar el món, de reconèixer les persones en la seva pluralitat, de construir relats que no invisibilitzen ni subordinin. Quan parlem de Déu en masculí exclusiu, quan els homes són els protagonistes absoluts i les dones, els infants, les persones queer o racialitzades queden en segon pla o són ignorades, el missatge esdevé parcial. I si el missatge és parcial, també ho és la seva capacitat de transformar, d’acollir, de sanar.
Adaptar la Bíblia a un llenguatge inclusiu implica revisar les seves metàfores, les seves estructures narratives, les seves fórmules litúrgiques. Implica substituir el “pare i mare” per “les persones que t’han criat”, reconèixer famílies diverses, relacions afectives no normatives, identitats de gènere múltiples. Implica parlar de comunitat en lloc de jerarquia, de consentiment en lloc de submissió, de cura en lloc de domini. I sobretot, implica fer que la paraula sagrada sigui també paraula transformadora.
Un exemple concret d’aquesta adaptació és la reinterpretació dels Deu Manaments, que tradicionalment han estat presentats com a normes morals universals, però que sovint han estat formulats en un llenguatge masculí, autoritari i excloent. Reescriure’ls en clau inclusiva no significa alterar-ne el fons, sinó ampliar-ne el sentit, fer-los més accessibles, més justos, més connectats amb les realitats contemporànies.
Aquesta reinterpretació comença per reconèixer la pluralitat de formes en què les persones viuen la seva espiritualitat. El primer manament es transforma en una crida a estimar la font de vida, consciència i justícia, sigui quin sigui el seu nom o forma. Això obre la porta a una espiritualitat oberta, no dogmàtica, que respecta les creences diverses i les experiències personals.
El segon manament esdevé una advertència contra l’ús del sagrat per justificar l’odi, la discriminació o la violència. És una denúncia de les manipulacions religioses, de les lectures fonamentalistes, de les pràctiques que, en nom de la fe, perpetuen el sofriment.
El tercer manament es reformula com una invitació a celebrar la vida, la comunitat i el sentit espiritual, respectant els ritmes de descans i connexió. Això connecta amb la necessitat de cuidar-se, de trobar espais de pausa, de reconèixer el valor del temps compartit.
El quart manament s’amplia per incloure totes les persones que han criat, cuidat o acompanyat: mares, pares, avis, tutors, referents afectius. És un reconeixement de les famílies diverses, de les xarxes de cura, de les relacions que construeixen identitat.
El cinquè manament es transforma en una crida a respectar la vida en totes les seves formes i a promoure la pau, la cura i la dignitat de cada ésser. Va més enllà de la prohibició: proposa una ètica de la cura, una cultura de la pau, una espiritualitat de la vida.
El sisè manament es reformula com una invitació a cuidar les relacions afectives i sexuals amb respecte, consentiment i responsabilitat. Això implica reconèixer la diversitat de relacions, la importància del consentiment, la necessitat de construir vincles sans.
El setè manament esdevé una crida a actuar amb honestedat i justícia, a no prendre allò que no pertoca ni abusar del poder. És una denúncia de les desigualtats, de les injustícies estructurals, de les formes de dominació.
El vuitè manament es reformula com una invitació a ser sincer, a no difondre mentides, rumors ni discursos d’odi. És una defensa de la veritat, de la comunicació responsable, de la convivència respectuosa.
El novè manament es transforma en una crida a no objectificar ni desitjar de manera possessiva, a cultivar el respecte i la llibertat en les relacions. És una crítica al patriarcat, a la cosificació, a les relacions de poder.
Finalment, el desè manament es reformula com una invitació a no desitjar injustament allò que pertany a altres, a practicar la solidaritat, la gratitud i el bé comú. És una proposta de justícia social, de cultura del compartir, de reconeixement mutu.
Aquesta versió dels manaments pot ser utilitzada en múltiples formats: com a lectura col·lectiva en actes comunitaris, com a base per a dramatitzacions, com a mural participatiu, com a microrelats visuals, com a acció festiva que enllaci espiritualitat, memòria i crítica institucional. Pot formar part d’un calendari reivindicatiu, amb cada manament associat a una efemèride, una lluita o una figura inspiradora. Pot ser cantada, representada, compartida a les xarxes, convertida en poesia, en imatge, en gest.
Imaginem una lectura pública dels manaments inclusius amb música, testimonis de vida, imatges simbòliques. Imaginem una dramatització que confronta els manaments tradicionals amb les realitats contemporànies, que dona veu a les persones silenciades, que transforma el text en acció. Imaginem una Bíblia que parla amb veu plural, que acull, que transforma, que inspira.
Adaptar la Bíblia no és trair-la. És fer-la més viva, més justa, més nostra. És obrir camins de diàleg entre fe i feminisme, entre tradició i diversitat, entre text i comunitat. És reconèixer que la paraula sagrada pot ser també paraula transformadora. És construir una espiritualitat inclusiva, compromesa amb la justícia, amb la dignitat, amb la vida.
En un món marcat per les desigualtats, per les exclusions, per les violències simbòliques i estructurals, adaptar els textos fundacionals és una acció política, cultural i espiritual. És una manera de dir que la fe no pot ser aliada del patriarcat, del racisme, de l’homofòbia, de la transfòbia. És una manera de dir que la paraula pot sanar, pot alliberar, pot construir comunitat.
Aquest article és una invitació a repensar, a reescriure, a reinterpretar. A fer que la Bíblia parli amb veu plural, amb llenguatge inclusiu, amb esperit transformador. A fer que els manaments siguin no només normes morals, sinó camins de vida, de justícia, de comunitat. A fer que la tradició sigui viva, oberta, acollidora. A fer que la paraula sagrada sigui també paraula nostra.