Hi ha instants que no s’obliden. No per la grandesa del que passa, sinó per la senzillesa amb què ens transforma. Per a mi, un d’eixos moments va arribar l’any que vaig ser el Rei Gaspar al Port. Aquella nit, entre llums, fred i il·lusió, vaig entendre que la màgia no està en els regals, sinó en les mirades que es troben.
Quan em van proposar fer de Rei Mago, em vaig sentir afortunat. Era una oportunitat preciosa per compartir alegria amb els més menuts. Però també em va nàixer una inquietud: i si venia algun xiquet o xiqueta que no podia escoltar-me? I si esperava que jo li parlara, però no amb la veu?
No practique ni estudie la llengua de signes. No forme part d’eixe món de manera habitual. Però en aquell moment, vaig sentir que havia de fer alguna cosa. No podia limitar-me a saludar amb paraules si hi havia criatures que necessitaven les mans per entendre-les. Així que vaig buscar algunes senyes bàsiques. Frases senzilles, però carregades de significat: Bon Nadal, Com estàs?, Vols un regal?
Vaig aprendre-les com vaig poder. Amb vídeos, amb pràctica davant del mirall, amb ganes. No era una formació formal, ni pretenia dominar la llengua. Només volia estar preparat per si arribava eixe instant. I va arribar.
Entre la gentada del moll, va aparéixer un xiquet amb la seua mare. Ella em va fer un gest, em va indicar que ell signava. I jo, amb el cor accelerat, vaig fer la meua primera senya. Bon Nadal. El xiquet em va mirar, va somriure, i em va respondre amb les mans. No recorde exactament què em va dir, però sí recorde el que vaig sentir. Una connexió sincera, profunda, real. En aquell moment, vaig saber que havia valgut la pena.
Aquella nit vaig descobrir que la llengua de signes no és només per a persones sordes. També la fan servir persones oients: familiars, professionals, amics, mestres, intèrprets. És una llengua viva, rica, que travessa barreres i acosta mons. No cal ser expert per fer-la servir amb respecte. A vegades, una sola senya feta amb estima pot obrir una porta que mai s’hauria obert amb paraules.
Després d’eixa experiència, vaig voler saber més. Vaig descobrir que a la Comunitat Valenciana existeix la llengua de signes valenciana, que conviu amb altres variants com la catalana o l’espanyola. Que té la seua història, el seu lèxic, la seua gramàtica. Que no és una traducció de la llengua oral, sinó una forma completa de comunicar.
Vaig entendre que aprendre llengua de signes, encara que siga un poquet, és un acte de respecte. És reconéixer que no totes les persones escolten amb les orelles, però totes mereixen ser escoltades. Que les mans poden parlar, i que quan ho fan amb amor, poden transformar una nit qualsevol en una nit màgica.
Des d’aquell any, cada vegada que arriba Nadal, pense en aquell xiquet. En el seu somriure. En la seua resposta. I en tot el que em va ensenyar sense dir ni una sola paraula. Pense en totes les persones que signen, en les que conviuen amb elles, en les que fan de la comunicació un pont i no una muralla.
No practique la llengua de signes cada dia. No la domine. Però sé que, en aquell moment, va ser suficient. Va ser real. Va ser humà. I si algun dia torne a ser Rei Mago, tornaré a fer servir les mans. Perquè la corona no està en el cap, sinó en el cor. I perquè la màgia, quan es fa amb gestos, arriba més lluny.