Una vesprada d’estiu de 1958, quan el sol començava a daurar les pedres mil·lenàries del Teatre Romà de Sagunt, una figura prima, amb bigotet fi i mirada burleta, va baixar del tren amb una maleta vella i una boina negra. Era Miguel Gila, el còmic que havia fet riure mitja Espanya amb els seus monòlegs absurds i antimilitaristes, però que tornava a Sagunt amb una emoció diferent: la d’un home que havia conegut la ciutat en guerra, i ara la volia veure en pau.
Abans de pujar al teatre, Gila va voler fer una parada especial. Havia sentit parlar d’un lloc anomenat l’Hostal de les Granotes, famós per la seua fonteta i per la cuina casolana. Quan hi va arribar, el va rebre Remei, l’ama, una dona de caràcter fort i cor tendre.
—Vosté és el Gila, el del telèfon, no? —li digué amb un somriure mentre li servia una copa de vi negre de la terra.
—Sí, però hui no vinc a telefonar a l’enemic. Vinc a reconciliar-me amb el passat —respongué ell, deixant la maleta a un racó.
Remei el mirava amb ulls curiosos. —Diuen que vosté va estar ací durant la guerra.
—Sí, senyora. Jo portava munició i menjar a les bateries antiaèries del Port. Conduïa un camió rus que feia més soroll que una mascletà. I cada vegada que passava per ací, pensava: “Si sobrevisc, tornaré.”
Aquella nit, el Teatre Romà estava ple de gom a gom. Famílies senceres, joves i vells, havien vingut a veure l’home que havia convertit la tragèdia en humor. Quan Gila va eixir a escena, el silenci era absolut. I ell, amb la seua veu pausada i absurda, va començar:
—¿Está el enemigo? Que se ponga…
Les rialles esclataren com un alliberament. Però entre monòleg i monòleg, Gila deixava caure frases que només els més atents captaven:
—Jo vaig estar ací, fa vint anys. No actuant, sinó fugint. I ara torne, no per venjança, sinó per contar-vos que encara estic viu. I que vosaltres també.
L’endemà, Gila va decidir recórrer els carrers de Sagunt. Va passar per la plaça Major, on els xiquets jugaven a pilota, i per la Jueria, on les pedres semblaven guardar secrets antics. A cada cantonada, algú el reconeixia.
—Vosté és el que feia riure a ma mare quan plorava —li digué una dona jove, Maruja, venedora de flors.
—I a mi també em feia riure ma mare, quan no teníem res per sopar —respongué ell, amb un somriure trist.
Va entrar a una taverna on un home major, Vicent el barber, li va oferir una copa.
—Jo era un xiquet quan el vaig veure passar amb aquell camió. Portava la cara plena de pols i els ulls plens de por.
—I ara porte arrugues i ulleres, però la por ja no —digué Gila, brindant.
De tornada a l’hostal, Gila es va asseure a la fresca amb Remei i alguns veïns. Parlaven de tot: de la guerra, de la fam, de la ràdio, de la censura.
—Com és que feu humor amb la guerra? —preguntà Toni, un jove estudiant.
—Perquè si no rius, et tornes boig. I perquè l’humor és l’única arma que no mata —respongué Gila.
Una dona major, Paquita, afegí:
—Mon marit va morir al front. Però quan vos escolte, sent que encara el tinc prop.
Gila li agafà la mà. —L’humor no ressuscita, però consola. I això ja és molt.
Aquella nit, a la llum d’un fanalet, Gila va contar la seua història als qui l’escoltaven:
—Jo era un xiquet de Madrid, fill d’una modista. Quan va esclatar la guerra, em van cridar. Tenia 17 anys. Em van enviar a València, i d’allí a Sagunt. Portava munició a les bateries antiaèries del Port. Una vegada, quasi em maten en un bombardeig. Però vaig sobreviure. Després em van empresonar. I quan vaig eixir, vaig començar a contar històries. Perquè era l’única manera de no tornar-me boig.
Els veïns escoltaven en silenci, amb respecte. Ningú no reia. Però tots entenien que darrere de cada acudit hi havia una ferida.
Després de sopar, Gila va pujar al castell de Sagunt. Des d’allí, mirava la ciutat adormida, la mar fosca i el cel ple d’estels. Es va asseure en una pedra i va traure una llibreta. Va escriure:
“He tornat a Sagunt. Ja no hi ha bombes, però encara hi ha silencis. I en eixe silenci, la gent riu. I això és el miracle.”
L’endemà, abans de marxar, Gila va passar per l’hostal per acomiadar-se de Remei.
—Torneu quan vulgueu —li digué ella, amb ulls humits.
—Tornar no sé si tornaré. Però vos assegure que, quan conte històries, Sagunt sempre hi serà.
I amb la maleta a la mà i la boina al cap, Gila va pujar al tren. Mentre s’allunyava, les granotes cantaven a la fonteta, com si li feren un homenatge discret i etern.