El valencià no és només una llengua. És la veu de generacions que han estimat, cantat, escrit i lluitat per expressar-se amb dignitat. És el batec d’un poble que, tot i les adversitats, mai ha deixat de parlar amb orgull la seua manera de ser. I hui, més que mai, cal alçar la veu per defensar-lo, per reivindicar-lo, per exigir que siga reconegut amb tota la seua força i legitimitat.
Durant massa temps, el valencià ha estat tractat com una llengua subsidiària, com si fóra una nota a peu de pàgina en la història d’Espanya o d’Europa. Però no ho és. És una llengua amb milers d’anys de cultura, amb una literatura pròpia, amb una comunitat viva que la manté dia a dia en les escoles, en els carrers, en les famílies. I no podem acceptar que siga ignorada o menyspreada per les institucions que haurien de protegir la diversitat.
És especialment greu que el Partit Popular, que governa en diverses institucions, s’haja oposat frontalment a la proposta d’oficialitzar les llengües cooficials a la Unió Europea. No només ha qualificat la iniciativa de simbòlica o inútil, sinó que ha fet campanya activa perquè altres governs europeus la rebutgen. Aquesta actitud no sols invisibilitza el català, el gallec o el basc, sinó que també nega el dret del valencià a ser reconegut com a llengua europea. És una postura que trenca amb el respecte a la pluralitat lingüística i que perpetua una visió centralista que ens exclou.
I ara, enmig d’aquesta incoherència, el president Mazón pretén tirar-se el triple reclamant que el valencià siga oficial a Europa, mentre ací, al nostre territori, el menyspreu és constant. Com pot defensar el valencià a Brussel·les si a casa nostra no fa res per protegir-lo? Com pot parlar de dignitat lingüística si festivals com Sagunt a Escena es programen quasi íntegrament en castellà, en una ciutat amb una forta tradició valencianoparlant? Aquesta contradicció no és només política, és una falta de respecte a la ciutadania que estima i viu en valencià.
També cal denunciar amb fermesa la política lingüística que el Partit Popular està aplicant des de la Generalitat Valenciana, especialment en l’àmbit educatiu. Amb l’excusa de la llibertat d’elecció, s’estan desmantellant programes que garantien una presència digna del valencià a les aules. S’han reduït línies en valencià, s’ha afeblit el requisit lingüístic per al professorat i s’ha fomentat una visió que presenta el valencià com una imposició, en lloc d’una eina de cohesió i igualtat. Aquesta estratègia no és innocent: busca arraconar la llengua en els espais formals i relegar-la a un ús domèstic o folklòric.
En cultura, la situació no és millor. Festivals com Sagunt a Escena, que haurien de ser referents de la nostra expressió artística, s’han programat quasi íntegrament en castellà, ignorant la riquesa creativa en valencià i la necessitat de visibilitzar-la. Les ajudes a la producció cultural en valencià han patit retallades, i la presència de la llengua en els mitjans públics s’ha vist minvada. Aquesta invisibilització no és casual, sinó part d’un model que vol fer del valencià una llengua ornamental, buida de funció social.
Fins i tot en l’administració, s’està promovent una regressió. S’han eliminat requisits lingüístics en oposicions, s’ha reduït l’ús institucional del valencià i s’ha deixat de banda la normalització en serveis públics. El missatge és clar: el valencià no és necessari per viure al País Valencià. Aquesta política no només vulnera drets lingüístics, sinó que trenca el consens social construït durant dècades per dignificar la nostra llengua. És una ofensiva silenciosa, però efectiva, que cal combatre amb determinació i estima pel que som.
Ja en 2005, el BLOC va aconseguir que la traducció de la Constitució Europea incloguera la denominació català-valencià. Un gest que reconeixia la unitat lingüística però també la pluralitat territorial. I en documents com la Carta Europea de les Llengües Regionals, el Consell d’Europa ha utilitzat la fórmula catalan/valencian per referir-se a la nostra llengua. Són exemples que demostren que és possible trobar espais de consens, de reconeixement, de respecte.
Però no n’hi ha prou amb gestos simbòlics. Cal que el valencià siga oficial a Europa, amb tots els drets que això comporta. Que es puga escriure a les institucions europees en valencià, que es traduïsquen documents, que es reconega la seua presència en l’espai públic europeu. Perquè la llengua no és només comunicació, és també dignitat. I la dignitat no es negocia.
És hora que les institucions europees escolten la veu del poble valencià. Que reconeguen que parlar valencià és parlar Europa. Que entenguen que la diversitat lingüística és una riquesa, no un problema. Que deixen de mirar cap a un altre costat i facen justícia amb una llengua que ha resistit, que ha creat, que ha estimat.
El valencià és futur. És cultura. És identitat. I és Europa. No deixem que ens el furten. No deixem que ens el silencien. Parlem-lo, defensem-lo, estimem-lo. Perquè cada paraula en valencià és una victòria contra l’oblit. I cada victòria, un pas cap a la llibertat.