Durant segles, la història s’ha escrit amb una veu monocorde, masculina, elitista i sovint cega davant la diversitat de vides que han conformat el món. Les dones, les persones marginades, les que no tenien accés al poder ni a la paraula, han estat sistemàticament esborrades o relegades a notes a peu de pàgina. Però com diu l’escriptora i investigadora Rosa Roig, “la història de les dones no és un apèndix, és el cor de la memòria col·lectiva”. Aquesta afirmació no és només una reivindicació, sinó una veritat que, una vegada reconeguda, transforma la manera com entenem el passat, el present i el futur.
La història no és una narració neutra. És una construcció, una selecció de fets, de noms, de veus. I qui té el poder de contar-la, té també el poder de decidir qui importa i qui no. Durant molt de temps, les dones han estat excloses d’eixa narrativa. No perquè no feren res digne de ser recordat, sinó perquè el que feien no encaixava en els cànons del poder patriarcal. Criar criatures, sostenir comunitats, resistir en silenci, cuidar, transmetre sabers populars, tot això ha estat considerat “menor”, “privat”, “invisible”. Però sense eixes tasques, sense eixes vides, la societat no hauria pogut sobreviure.
Recuperar la història de les dones no és un exercici de nostàlgia ni una moda acadèmica. És una necessitat urgent per a construir una memòria col·lectiva més justa, més completa i més humana. Quan parlem de dones, no parlem només de figures excepcionals que van trencar barreres —que també—, sinó de milions de vides anònimes que han sostingut el món des de la base. Parlem de les llauradores que van treballar la terra mentre els homes anaven a la guerra. De les mestres que van alfabetitzar generacions senceres. De les obreres que van lluitar pels seus drets en fàbriques insalubres. De les àvies que van transmetre la llengua i la cultura en la intimitat de les llars.
La invisibilització de les dones en la història no és només una qüestió de noms que falten als llibres. És una forma de violència simbòlica que perpetua desigualtats. Si les xiquetes creixen sense referents femenins en la ciència, en la política, en l’art, és més difícil que s’imaginen a elles mateixes en eixos espais. Si la memòria col·lectiva no reconeix les aportacions de les dones, es perpetua la idea que el seu lloc és secundari, accessori, prescindible. I això té conseqüències reals en les oportunitats, en l’autoestima, en la participació social.
Per això, cal una mirada crítica i transformadora sobre la història. Una mirada que no només afegisca dones a la narrativa existent, sinó que qüestione els criteris amb què s’ha construït eixa narrativa. Què considerem “important”? Qui decideix què és “històric”? Per què les guerres compten més que les cures? Per què els discursos dels líders tenen més pes que les cançons populars o les receptes transmeses de generació en generació? Reescriure la història amb perspectiva de gènere no és només una qüestió de justícia, sinó també de veritat.
A més, parlar de la història de les dones implica reconéixer la diversitat dins del col·lectiu femení. No totes les dones han viscut les mateixes experiències ni han tingut les mateixes oportunitats. La classe social, l’origen ètnic, la religió, la diversitat funcional, l’orientació sexual o la identitat de gènere són factors que travessen les vides de les dones i que cal tindre en compte per a no caure en visions simplistes o essencialistes. La història de les dones ha de ser també una història interseccional, que done veu a les més silenciades dins de les silenciades.
En el context valencià, tenim exemples poderosos de dones que han deixat una empremta profunda, tot i que sovint han estat ignorades. Des de les trobadors medievals fins a les activistes feministes del segle XX, passant per les dones que van mantindre viva la llengua i la cultura en temps de repressió, la nostra terra està plena de memòria femenina. Però cal fer un esforç actiu per recuperar-la, per contar-la, per transmetre-la. Les escoles, els mitjans de comunicació, els museus, les institucions públiques tenen un paper fonamental en aquest procés.
També és fonamental que les pròpies dones siguen protagonistes d’aquesta reconstrucció. No es tracta només que els historiadors homes incloguen dones en els seus relats, sinó que les dones —i totes les persones amb consciència crítica— prenguen la paraula, investiguen, escriguen, narren. La memòria col·lectiva no és un patrimoni tancat, sinó un espai viu que es construeix cada dia. I en eixa construcció, totes les veus compten.
La frase de Rosa Roig ens recorda que la història de les dones no és un afegit, un capítol extra, una quota simbòlica. És el cor de la memòria col·lectiva. És el que dona sentit, profunditat i humanitat al relat del passat. Sense les dones, la història és incompleta, coixa, falsa. Amb elles, esdevé més rica, més complexa, més real.
Per això, cal continuar treballant per una història inclusiva, feminista i transformadora. Una història que no només mire enrere, sinó que ens ajude a construir un futur més igualitari. Una història que reconega el valor de totes les vides, de totes les experiències, de totes les lluites. Una història que ens permeta dir, amb orgull i amb veritat, que som hereves d’un passat ple de força, de resistència i de saviesa femenina.
I és que, al cap i a la fi, la memòria no és només recordar. És també estimar, reconéixer, dignificar. És posar nom a les absències i fer lloc a les presències. És construir un relat on totes les persones, siguen com siguen, tinguen un lloc digne. I en eixe relat, les dones no poden ser un apèndix. Han de ser, com diu Rosa Roig, el cor que batega, que impulsa, que manté viva la memòria col·lectiva.