En temps de presses, d’imatges efímeres i de discursos buits, reconéixer la trajectòria d’un artista com Antonio Cosín és molt més que un gest institucional. És un acte de justícia històrica. L’Ajuntament de Sagunt li ha concedit recentment la Medalla de Plata de la ciutat impulsat per la tenacitat de l’Arxiu Camp de Morvedre i per la consciència col·lectiva que no es pot construir futur sense dignificar el passat.
Cosín no és un artista convencional. No ha buscat mai el reconeixement fàcil ni els circuits elitistes de l’art. La seua obra ha crescut des de baix, des de les entranyes del Port de Sagunt, des de les fàbriques, les associacions, les festes populars i les lluites obreres. És un artista del poble, en el sentit més noble i profund del terme. I això, en un món cada vegada més desconnectat de les arrels, té un valor incalculable.
L’art com a memòria obrera ha sigut el fil conductor de la seua producció. Antonio Cosín va treballar com a delineant-proyectista a la siderúrgica AHV, una experiència que va marcar no només la seua vida, sinó també la seua mirada artística. Quan la fàbrica va començar a desmantellar-se, Cosín no va callar. Va alçar la veu amb el que millor sabia fer: dibuixar, pintar, denunciar. Els seus cartells reivindicatius van circular entre els treballadors, van penjar-se als murs del Port, van convertir-se en símbols de resistència. No són només peces artístiques; són documents històrics, testimonis emocionals d’un moment de ruptura. En ells retrata el dolor, la indignació, la dignitat dels qui van lluitar per defensar el seu lloc de treball, la seua identitat i el seu futur.
Amb un estil propi, arrelat i compromés, Cosín ha treballat amb múltiples tècniques: plumilla, aquarel·la, oli, disseny digital... Però més enllà dels materials, el que defineix la seua obra és la mirada: directa, simbòlica, carregada de significat. No busca embellir la realitat, sinó mostrar-la amb tota la seua complexitat. I ho fa des d’una perspectiva arrelada al territori, als carrers del Port, a les cares dels veïns, als paisatges industrials que han marcat generacions. Ha dissenyat cartells per a festes populars com les Falles o la Magdalena, sempre amb un toc crític i identitari. Ha col·laborat amb associacions locals, comerços, entitats culturals, aportant imatges que han ajudat a construir una estètica pròpia del Camp de Morvedre.
L’artista com a cronista visual és una figura que sovint passa desapercebuda, però Cosín ha sabut ocupar eixe lloc amb dignitat. En una societat que oblida els seus protagonistes més humils, ell ha fet de la seua obra un arxiu visual de la memòria col·lectiva. Ha retratat rostres, moments, espais que no apareixen als llibres d’història, però que són fonamentals per entendre qui som. I ho ha fet des del compromís, des de la generositat, des de la convicció que l’art ha de servir per construir comunitat. La seua trajectòria és també un exemple de resistència cultural. En un context on l’art local sovint queda relegat, Cosín ha continuat creant, compartint, col·laborant. No ha deixat mai de dibuixar, de participar, de donar forma visual a les inquietuds del seu entorn.
Un reconeixement que dignifica com és la Medalla de Plata no és només un premi personal. És un reconeixement col·lectiu a tots aquells artistes que treballen des de la perifèria, des de la quotidianitat, des de la memòria. És una manera de dir que l’art compromés té valor, que la cultura popular mereix ser dignificada, que el patrimoni visual del poble ha de ser preservat. És també una oportunitat per reflexionar sobre el paper de les institucions en la promoció de l’art local. Cal que els ajuntaments, les entitats culturals i els mitjans donen espai a creadors com Cosín, que connecten amb la realitat del territori i que aporten una mirada crítica i constructiva.
Mirar cap al futur amb memòria és el repte que ens deixa este reconeixement. Ha de servir per impulsar iniciatives que recuperen, difonguen i valoren l’art local. Ha de motivar exposicions, publicacions, tallers, espais de diàleg. Ha de ser una crida a cuidar la nostra memòria visual, a escoltar els nostres artistes, a construir cultura des de baix. Perquè, al cap i a la fi, l’art de Cosín ens recorda que la bellesa no està en l’estètica buida, sinó en la capacitat de connectar amb la vida real. Ens ensenya que cada cartell, cada dibuix, cada traç pot ser una forma de resistència, d’esperança, d’identitat. I això, en temps de desmemòria, és més necessari que mai.