Les marques blanques han permés que moltes famílies puguen incorporar aliments ecològics a la seua dieta habitual sense que el preu siga un obstacle insalvable. Supermercats com Lidl, Mercadona o Aldi han desenvolupat línies pròpies de productes bio que, gràcies a la seua capacitat logística i comercial, arriben a un públic molt ampli. Esta democratització del consum ecològic és, sens dubte, positiva des del punt de vista de la salut i la sostenibilitat. No obstant això, darrere d’esta aparença de progrés, s’amaguen dinàmiques que poden posar en perill el teixit agrari tradicional.
Les persones productores ecològiques de xicoteta escala, que sovint treballen amb criteris de proximitat, respecte pel territori i compromís social, es veuen desplaçades per una oferta massiva que no sempre respecta els mateixos valors. Les grans superfícies prioritzen els seus propis productes, reduïxen l’espai dedicat a marques independents i imposen condicions de preu que resulten insostenibles per a qui no pot competir amb economies d’escala. A més, la visibilitat d’estes iniciatives locals queda difuminada en un mercat dominat per la uniformitat i la simplificació.
En el cas valencià, on la tradició agrícola està profundament arrelada i on existeixen projectes molt valuosos de producció ecològica, esta situació genera una paradoxa. D’una banda, el territori contribuïx de manera destacada a les xifres estatals de producció bio; d’altra, les persones que treballen la terra amb criteris ètics i sostenibles troben dificultats creixents per mantindre viva la seua activitat. La burocràcia, la falta de suport institucional i la competència desigual amb les marques blanques són obstacles que cal abordar amb urgència.
És fonamental que les polítiques públiques reconeguen el valor afegit que aporten estes iniciatives i que es promoguen canals de distribució alternatius, com ara les cooperatives de consum, els mercats de proximitat o les plataformes digitals que connecten directament productores i consumidores. Així mateix, cal fomentar una cultura del consum crític, que no es limite a buscar el segell ecològic, sinó que valore també l’origen, les condicions laborals i l’impacte social de cada producte.
En definitiva, el creixement de les marques blanques en el sector ecològic és un fenomen amb llums i ombres. Pot ser una porta d’entrada cap a una alimentació més saludable i sostenible, però també pot esdevindre una amenaça per a la diversitat, la justícia social i la sobirania alimentària. El repte està en trobar un equilibri que permeta avançar cap a un model agroalimentari més just, inclusiu i respectuós amb el territori.