En el debat sobre l’accés a l’habitatge, les vivendes okupades continuen sent un fenomen present en molts barris i municipis del País Valencià, però pràcticament invisible en les estadístiques oficials. Tot i que no hi ha cap registre institucional que indique amb precisió quantes vivendes estan okupades, podem fer una aproximació crítica a partir de les dades disponibles i les realitats que es viuen al territori.
El País Valencià compta amb un parc residencial que supera els tres milions i mig de vivendes. Segons estimacions de 2023, prop de 480.000 d’aquestes vivendes estaven buides, és a dir, sense ús residencial habitual. Aquesta xifra representa al voltant del setze per cent del total, i situa el territori com un dels que més habitatges buits té a escala estatal. Aquesta abundància de vivendes sense ús contrasta amb les dificultats creixents per accedir a una vivenda digna, especialment per a persones joves, famílies amb rendes baixes o col·lectius en situació de vulnerabilitat.
Davant la manca de dades oficials sobre okupació, diversos col·lectius socials i observadors apunten que entre un cinc i un deu per cent de les vivendes buides podrien estar en situació d’okupació. Això equivaldria a una forquilla d’entre 24.000 i 48.000 vivendes. Si prenem la mitjana d’aquesta estimació, estaríem parlant de 36.000 vivendes okupades al País Valencià. En relació amb el parc total, això representa aproximadament un 1,1 per cent. Una xifra que pot semblar modesta en percentatge, però que conté milers de històries de vida, resistència i necessitat.
Algunes notícies han parlat recentment d’un increment del set per cent en l’àmbit de l’habitatge. Ara bé, aquest percentatge no fa referència a vivendes okupades, sinó a l’augment del preu mitjà de l’habitatge, a la dinàmica de compravendes o a l’ocupació laboral. Si, de manera hipotètica, apliquem aquest set per cent com a increment en el nombre de vivendes okupades, passaríem de 36.000 a 38.520 vivendes. Però cal insistir que es tracta d’una estimació especulativa, no confirmada per cap font oficial.
La invisibilització estadística de les vivendes okupades té conseqüències polítiques, socials i legals. Impedeix fer diagnòstics territorials rigorosos, desactiva polítiques públiques de reutilització social del parc infraocupat i contribueix a estigmatitzar les persones que habiten vivendes per necessitat. Davant aquest escenari, calen iniciatives que visibilitzen les vivendes okupades com a espais de vida, comunitat i resistència.
Projectes com cartografies participatives, arxius digitals oberts, rutes urbanes dramatitzades o podcasts que donen veu a les persones que habiten aquests espais poden contribuir a construir una memòria habitacional crítica i inclusiva. Perquè aquest 1,1 per cent, tot i ser petit en xifres, representa molt en dignitat, en lluita i en capacitat de transformació social.