En aquest context, el valencià representa un cas paradigmàtic. Tot i ser una llengua pròpia del territori valencià, reconeguda estatutàriament i amb una presència significativa en la vida cultural i educativa, continua arrossegant les conseqüències d’un llarg procés de substitució lingüística i d’inferiorització social. Tal com assenyala l’estudi de Boix-Fuster (2011), la minorització lingüística no és només una qüestió de nombre de parlants, sinó sobretot de capacitat d’ús, de prestigi social i de reconeixement institucional.
La celebració del Dia Europeu de les Llengües hauria de ser, per tant, una oportunitat per reflexionar sobre les polítiques lingüístiques que afecten les llengües minoritzades i per exigir mesures efectives que garantisquen la seua transmissió intergeneracional, el seu ús en tots els àmbits de la vida pública i el seu reconeixement com a part fonamental del patrimoni cultural europeu.
El valencià, com a llengua històrica del País Valencià, ha viscut una evolució complexa. Des de la seua esplendor literària en l’edat mitjana, amb figures com Ausiàs March o Joanot Martorell, fins a la repressió lingüística durant el franquisme, passant per la recuperació parcial en l’etapa democràtica, la llengua ha estat objecte de tensions ideològiques, disputes identitàries i polítiques contradictòries. Segons les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Generalitat Valenciana (2021), tot i que un 94 % de la població entén el valencià, només un 40 % l’utilitza habitualment, i la transmissió familiar ha disminuït en les darreres dècades.
Aquesta situació evidencia que la minorització no és un fenomen natural, sinó el resultat de decisions polítiques i de dinàmiques socials que afavoreixen l’hegemonia d’una llengua sobre una altra. Tal com apunta May (2001), la dominació lingüística és una forma de poder simbòlic que s’exerceix a través de l’educació, els mitjans de comunicació, l’administració i les pràctiques quotidianes. En el cas valencià, la presència desigual del valencià en els mitjans de comunicació, la resistència d’alguns sectors a la normalització lingüística i la manca d’un consens social sobre la importància de la llengua pròpia dificulten la seua plena recuperació.
A més, cal tindre en compte que la minorització lingüística va lligada a altres formes de discriminació i exclusió. Les persones que utilitzen el valencià com a llengua habitual poden patir situacions de desconsideració, invisibilització o fins i tot burla, especialment en contextos on predomina el castellà com a llengua de prestigi. Aquesta realitat contravé els principis de justícia lingüística i de drets humans reconeguts per organismes internacionals com la UNESCO o el Consell d’Europa. En aquest sentit, Skutnabb-Kangas (2000) defensa el dret de totes les persones a mantindre i desenvolupar la seua llengua materna, com a part essencial de la seua identitat i com a condició per a una educació equitativa.
La reivindicació del valencià com a llengua viva, útil i estimada passa per una transformació profunda de les actituds socials, de les polítiques públiques i de les pràctiques institucionals. No n’hi ha prou amb reconéixer la llengua en l’Estatut d’Autonomia o en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià; cal garantir que les persones que la parlen tinguen els mateixos drets i oportunitats que les que utilitzen altres llengües. Això implica, entre altres coses, una presència real del valencià en l’administració, en la sanitat, en la justícia, en la universitat, en les plataformes digitals i en l’oci.
També és fonamental que l’educació siga un espai de promoció activa de la llengua, no només com a assignatura, sinó com a vehicle de coneixement, de creació i de convivència. L’escola ha de ser un lloc on les criatures aprenguen a estimar la seua llengua, a valorar la diversitat lingüística i a entendre que parlar valencià no és una opció, sinó un dret. Com afirma Vila (2014), l’educació plurilingüe ha de partir del reconeixement de les llengües minoritzades com a llengües de ple dret, i no com a simples instruments de folklore o de tradició.
En aquest marc, el Dia Europeu de les Llengües hauria de ser una jornada de denúncia i de mobilització, més enllà de les celebracions institucionals. Ha de servir per visibilitzar les llengües que lluiten per sobreviure, per escoltar les veus de les comunitats lingüístiques que reclamen respecte i per exigir als poders públics que actuen amb responsabilitat i amb valentia. El valencià, com altres llengües minoritzades d’Europa, no demana privilegis, sinó equitat. No demana imposicions, sinó reconeixement. No demana protecció paternalista, sinó empoderament col·lectiu.