En un món cada vegada més mediatitzat, accelerat i dominat per la lògica del mercat, la distinció entre cultura i indústria de l’entreteniment esdevé fonamental per entendre com ens relacionem amb el coneixement, la creativitat i la identitat col·lectiva. No es tracta només d’una qüestió semàntica o acadèmica, sinó d’una batalla pel sentit profund de la vida comunitària, per la capacitat de les persones de construir relats compartits, de reconéixer-se en la memòria, en la diversitat, en la crítica i en l’esperança.
La cultura, en el seu sentit més ampli, és el conjunt de pràctiques, sabers, expressions, valors i formes de vida que una comunitat genera, transforma i transmet. És viva, dinàmica, plural. És el que ens permet entendre el món i situar-nos en ell, el que ens connecta amb les generacions passades i amb les que vindran. És el que ens fa sentir part d’un territori, d’una història, d’un projecte col·lectiu. La cultura no és només art, ni només tradició, ni només coneixement: és tot això i molt més. És la manera com celebrem, com resistim, com imaginem, com estimem.
En canvi, la indústria de l’entreteniment és una forma concreta de producció cultural que respon a lògiques mercantils, a criteris de rendibilitat, a dinàmiques de consum massiu. No nega necessàriament la creativitat ni la qualitat artística, però les subordina a l’èxit comercial, a l’audiència, a la viralitat. La indústria de l’entreteniment transforma la cultura en producte, en mercaderia, en espectacle. La fa accessible, sí, però també la simplifica, la uniformitza, la descontextualitza. La converteix en experiència efímera, en distracció, en evasió.
Aquesta distinció no és nova. Ja Adorno i Horkheimer, des de l’Escola de Frankfurt, alertaven de la transformació de la cultura en indústria cultural, on la creativitat quedava sotmesa a la repetició, a l’estandardització, a la lògica del benefici. En el context actual, amb l’auge de les plataformes digitals, de les xarxes socials, de la gamificació de la vida quotidiana, aquesta tendència s’ha intensificat. Vivim en una societat de l’espectacle, on tot ha de ser atractiu, compartible, monetitzable. On la cultura es mesura en likes, en visualitzacions, en vendes.
Però la cultura no pot ser només entreteniment. No pot ser només consum. La cultura és una eina de transformació social, un espai de resistència, un territori de trobada. És el que ens permet pensar críticament, imaginar alternatives, construir comunitat. És el que dona sentit a les lluites per la memòria, per la diversitat, per la justícia. És el que ens connecta amb les arrels i amb els somnis. És el que ens fa persones, ciutadanes, agents de canvi.
Defensar la cultura per a tots i totes implica reconéixer-la com a dret, com a bé comú, com a espai de participació. Implica garantir l’accés universal a les pràctiques culturals, a l’educació artística, a la creació col·lectiva. Implica donar suport als projectes comunitaris, als espais autogestionats, a les iniciatives que posen les persones al centre. Implica protegir el patrimoni, però també fomentar la innovació, la diversitat, la inclusió.
No es tracta de demonitzar la indústria de l’entreteniment, ni de caure en visions elitistes o nostàlgiques. El cinema comercial, la música pop, els videojocs, les sèries poden ser espais de creativitat, de crítica, de representació. Però cal situar-los en el seu context, entendre les seues lògiques, reconéixer els seus límits. Cal evitar que monopolitzen l’espai cultural, que invisibilitzen les veus minoritàries, que redueixen la cultura a consum passiu.
La cultura ha de ser participativa, arrelada, diversa. Ha de ser espai de trobada entre generacions, entre barris, entre llengües. Ha de ser eina per a la cohesió social, per a la inclusió, per a la transformació. Ha de ser espai de conflicte, de debat, de dissidència. Ha de ser espai de festa, de memòria, de esperança.
En aquest sentit, les polítiques culturals tenen un paper fonamental. No poden limitar-se a subvencionar grans esdeveniments o a promoure la marca ciutat. Han de garantir l’accés a la cultura en tots els territoris, han de donar suport a les iniciatives locals, han de fomentar la creació des de baix. Han de reconéixer la cultura com a dret, com a necessitat, com a motor de canvi.
També la ciutadania té un paper clau. Cal recuperar el sentit col·lectiu de la cultura, la seua dimensió comunitària, la seua capacitat de generar vincles. Cal participar en els espais culturals, cal crear, cal compartir. Cal defensar la cultura com a espai de llibertat, com a territori de resistència, com a font de vida.
En un moment en què les desigualtats s’agreugen, en què les identitats es polaritzen, en què la crisi ecològica ens interpel·la, la cultura pot ser un espai de reconstrucció, de reconciliació, de transformació. Pot ajudar-nos a imaginar un món més just, més inclusiu, més sostenible. Pot donar-nos les eines per a pensar, per a sentir, per a actuar.
Per això, cal defensar la cultura per a tots i totes. No com a luxe, no com a espectacle, no com a producte, sinó com a dret, com a necessitat, com a espai de vida. Cal reconéixer la diferència entre cultura i indústria de l’entreteniment, no per excloure, sinó per comprendre, per situar, per transformar. Cal apostar per una cultura viva, crítica, diversa, arrelada. Una cultura que ens faça més lliures, més solidàries, més humanes.
Des de Sagunt, des del País Valencià, des de cada barri, cada poble, cada col·lectiu, podem construir aquesta cultura. Podem recuperar la memòria, podem celebrar la diversitat, podem imaginar el futur. Podem fer de la cultura un espai de trobada, de festa, de lluita. Podem fer de la cultura una eina per a viure millor, per a transformar el món, per a construir comunitat.
La cultura no és només el que veiem, el que escoltem, el que llegim. És el que som, el que fem, el que compartim. És el que ens connecta, el que ens mou, el que ens transforma. És el que ens dona sentit, el que ens dona força, el que ens dona esperança.
Defensem-la. Cultivem-la. Compartim-la. Perquè la cultura és de totes i tots. I és per a totes i tots.